Les Revelacions del Laboratori de Horemheb
La cambra central de la Convergència de Domini Acerostelar, un vast espai de metall negre i formes angulars, s’enfonsava en un silenci aclaparador. Només el zumbit constant dels plasmacites trencava la quietud. Al centre, un cilindre de cristall líquid iridescent albergava les restes orgàniques de l’ungit: fragments de carn sanguinolenta suspesos, una blasfèmia en un altar profà. La llum verdosa dels gravats de les parets dansava a la superfície del líquid, il·luminant la foscor amb una aura inquietant.
Dues figures metàl·liques estaven dretes davant el cilindre, les seves siluetes monolítiques definides per ulls que brillaven amb un verd penetrant. Chroghor, l’Aprentecnòleg, va ser el primer a parlar. La seva veu, metàl·lica i distorsionada, ressonava com un gemec en el silenci, fent vibrar les estructures de la cambra.
"Les nostres dades són concloents. La diogenita present en la sang d’aquest ésser supera qualsevol límit concebut per a la vida orgànica. Això no hauria de ser possible."
El Cronomant Horemheb va alçar una mà esqueletitzada i brillant, aturant Chroghor amb un gest carregat d’autoritat. La seva veu era suau però tallant, com un murmuri que perforava el metall.
No és només la sang. Tot el seu sistema nerviós està completament contaminat pel compost DGY-667. Amb les tècniques adequades, un cos mort podria tornar a la vida de manera indefinida. I aquest individu ja ha tornat a la vida diverses vegades.
com pot esta aixo aqui Chroghor, El caos no hauria d’haver posat mai un peu en aquest món."
Chroghor va emetre un so que podria haver estat un riure irònic.
"I tanmateix, aquí el tenim, Senyor. Una manifestació disforme que no només sobreviu, sinó que prospera dins de la nostra presència. Aquesta corrupció no és cap accident."
Horemheb va girar-se cap al Criptecnòleg, aturant-lo amb la seva mirada penetrant.
"Insinues que algú o alguna cosa va utilitzar aquest mort per penetrar les nostres defenses? Un emissari d’un poder desconegut, potser?"
"És la hipòtesi més plausible, Senyor. El dispositiu només hauria fallat si una força molt específica hagués actuat des de dins. Aquesta criatura podria haver estat un conducte, un enllaç entre la Disformitat i la nostra realitat."
"Quina és la teva teoria Chroghor? No és possible que un simple mortal hagi portat aquesta plaga fins aquí. El nostre dispositiu de contenció era perfecte."
Chroghor es va girar cap a ell, amb una barreja de fascinació i alarma. Els seus ulls lluminosos semblaven intensificar-se, cremant amb una llum freda i inquietant.
"¿I si ell hi està darrere? —va dir amb un to que oscil·lava entre l’escepticisme i el terror. Va fer un pas enrere, com si el simple pensament contaminés la seva presència—. ¿Podria controlar aquestes criatures des de l’ombra?"
Horemheb va trigar el que semblava una eternitat a contestar. Els seus ulls brillaven amb una intensitat pertorbadora, fixats en les restes de l’ungit.
"La seva implicació és inqüestionable. La qüestió no és si els controla... sinó amb quin propòsit."
El silenci es va tornar dens, gairebé tangible. El líquid del cilindre semblava vibrar lleugerament, com si ressonés amb alguna presència invisible. Les ombres de la cambra semblaven allargar-se, movent-se d’una manera que no obeïa cap font de llum discernible. Chroghor va retrocedir un pas més, els seus ulls sense parpellejar fixats en el cilindre.
I llavors ho van sentir: l´eco d’una rialla distant, un so que no era físic una presencia que calaba en les profunditats de les seves consciències mecàniques. Un murmuri sense paraules, però carregat d’una promesa sinistra.
Horemheb va parlar una última vegada, amb una serenitat glaçant.
"Prepara les tropes!"
Amb aquestes paraules, el Senyor Necro va girar-se i va marxar, deixant l’Aprentecnòleg sol amb el cadàver i les màquines que treballaven sense descans per revelar els secrets ocults d’aquella anomalia.
Els Somnis de Lord Khai
El laboratori dels Sempre Alçats era un lloc de caos organitzat, amb alambins, tubs i cristalls de diogenita lluint amb una llum inquietant. L’aire estava carregat d’una energia que semblava viva, gairebé tangible. Lord Khai es trobava al centre, contemplant un vòrtex de colors en moviment dins d’un vial gran. Les seves pupil·les, dilatades fins a ocupar gairebé tot l’ull, reflectien aquella dansa hipnòtica.
— "És increïble, no ho trobeu?" —va murmurar amb un somriure que mostrava tant fascinació com una ombra de bogeria.
— "El que és increïble, Senyor," —va dir Septimus l’apotecari dels Ungits, mentre ajustava una de les màquines que sintetitzava la droga— "és com els vostres impulsos han augmentat. La diogenita ha potenciat les vostres habilitats, però hi ha un preu a pagar. Les seqüeles són imprevisibles."
Khai va girar-se bruscament, la seva capa de carn i metall va dringar com una advertència.
— "Seqüeles? El poder és l’únic preu que val la pena pagar. Els déus del Caos m’han mostrat visions de destrucció, Septimus, però ara..."
Va callar, aclaparat per un pensament sobtat, i es va apropar a l’apotecari, col·locant-li la pesada ma metalica al coll.
— "Ara veig més enllà. Veig flames que no són de la Disformitat. Veig estrelles devorades per una fam que no entenc. Això no són simples visions."
L Apotecari va empassar saliva amb dificultat, però va mantenir el cap fred.
— "Potser la droga us connecta a alguna altra energia, Senyor. Quelcom més enllà dels déus que venerem."
Khai va alliberar-lo, allunyant-se mentre xiuxiuejava per a si mateix.
— "Més enllà? Impossible... Els déus són tot!"
Un crit va interrompre la seva reflexió. Un dels ungits havia caigut al terra, el cos convulsionant amb força. La seva pell brillava amb una llum verdosa, la mateixa de la diogenita.
— "Apotecari! Què està passant?" —va exigir Khai, la seva veu retumbant.
— "Senyor, els efectes de la droga estan desestabilitzant les seves cèl·lules. El poder s’intensifica, però el cos no pot suportar-ho."
Lord Khai es va quedar mirant el soldat, el cos del qual es deformava lentament en una amalgama de carn i cristalls. Una ganyota es va formar al seu rostre, un barreja d’ira i entusiasme.
— "Això no és debilitat, això és una transformació! El caos es perfecciona, i nosaltres som els primers a caminar per aquest camí."
— "Si sobrevivim, Senyor." —va replicar Septimus, mentre injectava un neutralitzador al cos del soldat moribund, amb poc èxit.
Khai va riure, una riallada que ressonava amb una follia creixent.
— "Sobreviure? No es tracta de sobreviure, es tracta de conquerir. Si això ens porta a la destrucció, serà una destrucció gloriosa!"
Mentre s’allunyava, els seus ulls lluïen amb la promesa d’una nova etapa de poder i bogeria, conduïda per la droga i les visions que encara no podia comprendre completament.
Les reflexions de Harley Inferno
A la sala de comandament temporal, Harley Inferno, el bibliotecari de la Divisió Avern, contemplava l’holomapa flotant del Complex Volk-1s. L'energia fosca del lloc semblava vibrar al voltant seu, però ell, ferm en el control de la seva ment, ho ignorava. Al seu costat, Ioannes Blazius, el sergent dels Genets Fantasma, es mantenia amb l’armadura esgarrapada però el cap ben alt, reflectint l’orgull de la seva recent victòria.
— "Has fet un bon treball, Blazius," va començar Harley amb un to seriós, encara que la seva veu amagava un cert elogi. "Els Kroot no han pogut establir-se al Complex. La Divisió Avern necessitava aquesta victòria, i tu i els teus homes l’heu lliurat."
Blazius va assentir amb respecte.
— "És un honor servir la causa, Bibliotecari. Els Kroot són astuts, però no tant com per enfrontar-se a nosaltres en camp obert. Vam tallar el seu avanç abans que poguessin consolidar posicions."
Harley va deixar anar un breu somriure, però de seguida el va esborrar. Va assenyalar l’holomapa, que mostrava els moviments recents dels enemics.
— "I tanmateix, tot això em deixa inquiet. Els moviments a Diògenes V no tenen lògica. No ataquen amb un propòsit clar, ni intenten establir cap mena de línia de control efectiva. Són com peces movent-se a un tauler, però sense que es pugui veure la mà que mou els fils."
Blazius va alçar una cella, intrigat.
— "Creieu que hi ha un pla darrere de tot això, mestre Inferno?"
— "No només ho crec," va respondre Harley amb un to greu, "ho sé. Aquesta dissonància, aquesta falta de coherència aparent... És deliberada. Alguna cosa està manipulant aquests bàndols com si fossin titelles. I sospito que els Necrons en són la clau. La seva presència a Diògenes V no és casual."
Blazius va arrufar el front, el seu instint de soldat incòmode amb les insinuacions més abstractes.
— "Els Necrons són un enemic calculador. Si estan involucrats, haurem d’actuar ràpid per evitar que prenguin avantatge. Què proposeu, mestre?"
En aquell moment, un subaltern es va acostar, interrompent amb una salutació ferma.
— "Mestre Inferno, tenim una nova informació. Els nostres escàners han detectat lectures actives de dispositius de control vital a Vektra Floria Grífols. Podria ser un enclavament Necró desactivat, però ara sembla mostrar activitat intermitent."
Harley es va girar cap al subaltern, els seus ulls brillants amb una intensitat gairebé sobrenatural.
— "Això ho confirma. Els Necrons estan movent les peces al seu favor. Blazius, hem d’investigar aquest enclavament immediatament. Els teus Genets seran crucials per assegurar la zona mentre desxifro què amaguen."
Blazius va colpejar el seu puny contra el pit en senyal de lleialtat.
— "Els Genets Fantasma estan a les vostres ordres, mestre Inferno. Estem preparats per portar la llum de l’Imperi fins a les ombres més fosques."
Harley va assentir, la seva mirada perduda per un moment en el mapa flotant.
— "Llum i ombres... És hora de deixar de reaccionar. Nosaltres mourem les peces, i ells es veuran obligats a respondre. Els Necrons no poden ser ignorats. A Diògenes V, ells són la clau per entendre el joc."
Amb aquestes paraules, Harley Inferno va sortir de la sala, deixant enrere un Blazius motivat i un escamot a punt per enfrontar el desconegut.
Retorn a l’Ombra
El rastrejador Kroot Sakajawea, amb les plomes desgastades i l’armadura esquitxada de brutícia, va entrar a la nau nodrissa del seu comanda. Les llums fosques il·luminaven poc l’interior, un reflex de la discreció i sigil que caracteritzava aquella operació. Va avançar fins a la sala de comandament, on els seus líders l’esperaven. Al centre, un consell de caps Kroot l’observava amb atenció, les seves mirades inquisitives analitzant cada detall del retorn de Sakajawea.
— "Informe, Sakajawea," va ordenar Trokt-Gar, un dels caps més antics, amb un to autoritari però contingut.
El rastrejador va inclinar lleugerament el cap com a senyal de respecte abans de parlar.
— "Els Genets Fantasma van defensar el Complex Volk-1s amb habilitat i determinació. No hem pogut establir-nos, però he completat la nostra missió secundària." Va obrir una bossa de cuir que portava penjant al costat i va mostrar una petita consola amb lectures biomètriques. "He implantat rastrejadors biològics en els seus astartes. Això ens permetrà evitar-los amb més eficàcia en els nostres moviments futurs."
Una murmuració suau es va estendre entre els caps Kroot, barrejant desaprovació pel fracàs d’establir una base i lleugera satisfacció per l’assoliment estratègic.
— "Això ens donarà una avantatge tàctica," va reflexionar Trokt-Gar, amb el bec fent un soroll sec de satisfacció. "Podrem moure'ns amb més seguretat, però això no és suficient. Hem d’avançar, no només reaccionar."
— "Precisament," va afegir Sakajawea, amb to pragmàtic. "Els Genets Fantasma són una amenaça per ara, però el veritable problema són els Bastards de l’Emperador. Hem obtingut informació que tenen dades crucials sobre l’Esfera d’Anoshen. Abans de pensar a enfrontar-nos als nostres rivals T’au, necessitem aquestes dades."
— "Els Bastards són imprevisibles i perillosos," va comentar un altre dels caps, Krothor-Lek, mentre es gratava el bec amb un dit llarg. "Els seus rituals i tàctiques són irracionals. Però si tenen informació sobre l’Esfera, hem d’actuar."
Trokt-Gar va assentir amb lentitud, les seves plomes tremolant lleugerament amb el moviment.
— "Tens raó, Sakajawea. Necessitem entendre millor aquesta Esfera abans de comprometre’ns a cap altra acció. Els Bastards seran el nostre proper objectiu."
Sakajawea va fer un pas endavant, el seu to ple de determinació.
— "Conec el terreny i els moviments dels Bastards. Amb un atac ben planejat, podrem infiltrar-nos i obtenir el que necessitem sense exposar-nos massa."
Trokt-Gar es va girar cap al consell, que va respondre amb un consens silenciós. Finalment, va mirar el rastrejador amb aprovació.
— "Molt bé, Sakajawea. Prepara els teus homes. Aquesta missió serà decisiva per als nostres plans a Diògenes V. I recorda, abans que construïm una base estable, hem de conèixer el terreny com si fos part de nosaltres mateixos."
Amb aquestes paraules, Sakajawea va saludar respectuosament i va marxar per començar a planejar l’operació. Els Kroot estaven decidits a sobreviure i prosperar en aquell planeta hostil, i el camí cap a l’Esfera d’Anoshen seria el primer pas cap a la victòria.
La Cripta de l'Enigma
A la sala de comandament de la base T’au, les pantalles lluminoses projectaven dades incomprensibles en línies de caràcters complexes. Un grup de científics T’au, encapçalats pel distingit Fio’el Vor’ten, treballaven frenèticament per desxifrar els secrets de l’Esfera d’Anoshen. Els comandants observaven des de l’ombra, les seves siluetes rígides reflectint la tensió palpable.
— "Fio’el Vor’ten, un informe immediat," va ordenar el Shas’el T’varos, líder de la guarnició, amb un to ferm però contingut.
Vor’ten va ajustar els controls del seu terminal abans de girar-se. Les seves mans es movien nerviosament, un gest inusual per a un científic T’au tan respectat.
— "Shas’el, les dades són... extraordinàriament complexes. La codificació de l’Esfera és a un nivell que no havíem trobat mai abans. Fins i tot la nostra tecnologia de desxiframent avançada lluita per traduir els patrons."
— "Però què significa això?" va preguntar T’varos, amb impaciència. "Quina és la funció de l’Esfera?"
Vor’ten va respirar profundament abans de respondre.
— "Encara no ho sabem amb precisió. Però hi ha una cosa que és clara. L’Esfera no és un mer objecte, una simple eina o arma. És... alguna cosa més. Les lectures suggereixen una forma de connexió energètica amb el seu entorn, potser amb l’espai mateix."
Un altre científic, Fio’vre Gal'ran, va intervenir.
— "Hem trobat una sèrie de marques i advertiments al voltant de l’Esfera, repetint una idea clau: 'Manteniu la seva integritat.' És com si fos crític que l’Esfera romangui intacta, però no sabem encara per què. Podria ser un mecanisme de contenció, un portal... o alguna cosa que no entenem."
El Shas’el va fer un pas endavant, el seu posat seriós.
— "I si és malmesa? Quines conseqüències podríem esperar?"
Vor’ten va abaixar la mirada, incapaç de donar una resposta clara.
— "És impossible saber-ho sense més dades. Però... qualsevol alteració podria tenir efectes catastròfics. Les advertències són insistents. És com si els creadors de l’Esfera sabessin que trencar la seva integritat podria desfer alguna cosa."
T’varos es va girar cap als altres comandants presents, els seus ulls brillaven d’ira i preocupació.
— "No podem tolerar incerteses d’aquesta magnitud. Si l’Esfera és tan important, hem d’assegurar-nos que ningú més hi tingui accés. Encara menys els humans o els Farsigth. Intensifiqueu la seguretat i redirigiu tots els recursos disponibles a entendre aquesta cosa."
Vor’ten va assentir.
— "Farem tot el possible, Shas’el. Però necessitem temps."
— "Temps és el que no tenim," va tallar T’varos, amb contundència. "Actueu amb eficàcia. Aquesta Esfera podria ser la clau per a la nostra supervivència... o la nostra destrucció."
El silenci que va seguir estava carregat d’una tensió gairebé tangible. Al centre de la sala, les imatges de l’Esfera d’Anoshen, amb la seva brillantor metàl·lica i runes misterioses, semblava observar-los, com si la seva pròpia essència estigués més enllà de la comprensió.
El Preu del Coneixement
A una cambra soterrada del complex Volk-1s, els Bastards de l’Emperador s’havien reunit al voltant d’un cercle d’energia disforme. Els cossos dels treballadors capturats jeien inerts al centre, les seves ànimes ja ofertes als obscurs deus del Caos. El líder dels Bastards, Ulgruk el Profanat, contemplava l’escena amb una satisfacció gèlida.
— "S’ha completat el ritual, senyor," va informar Zephyros, el Portador de l’Icona, mentre ajustava amb reverència la seva arma consagrada amb runes. "Els records i coneixements dels desgraciats estan ara integrats en el nostre lòbul psíquic."
Ulgruk va assentir, la seva banyaa s'alçava amb una elegància inhumana.
— "Els treballadors imperials... insectes que ni tan sols sabien la importància del que custodien," va murmurar. "I, tanmateix, els seus records són la clau per explorar aquestes clavegueres laberíntiques. Ara, Volk-1s ens pertany."
Un dels més joves dels Bastards, Azarath el Carnisser, va parlar amb entusiasme.
— "Aquestes dades són només l’inici. Podem accedir als túnels més profunds, zones que ni tan sols els humans coneixien. I des d’allí... podem començar a estendre la nostra influència."
— "Ho veus tot com un joc d’expansió, Azarath?" va replicar Vorandis el Herege, l’antic sacerdot de ferro del grup. "Però hi ha més en joc. Els records dels capturats suggereixen una connexió entre aquest lloc i alguna cosa més profunda. Quelcom enterrat, amagat dels ulls de l’Imperium... o fins i tot dels nostres."
Ulgruk va aixecar una mà, imposant silenci.
— "El que sigui que Volk-1s amagui, serà nostre. Els túnels seran la nostra fortalesa, la base per al nostre següent moviment. Aquests miserables no moriren per res. Els seus deus haurien d’estar agraïts de la seva contribució al nostre camí cap a la grandesa."
Un murmuri de satisfacció va recórrer el grup. Zephyros va esbossar un somriure cruel mentre revisava les notes preses del ritual.
— "Hem localitzat entrades claus a les zones inferiors. Amb els coneixements transferits, podrem evitar els sistemes de seguretat i trampes. Res ni ningú ens aturarà."
Ulgruk va fixar els ulls plens d’energia disforme en el grup.
— "Prepareu-vos. Els nostres rivals no tardaran a adonar-se del nostre moviment. Però quan ells arribin, ja serà massa tard. Nosaltres no reaccionem... nosaltres dictaminem el destí."
Un esclat de rialles impies va omplir la cambra, mentre els Bastards es dispersaven per preparar-se. A les profunditats de Volk-1s, el Caos havia reclamat el seu lloc i començava a moure els fils del seu pla obscur.
La Rebuda de l'Inquisidor
Les botes metàl·liques dels Tempestus Aquilons ressonaven mentre entraven a la base fortificada. L'aire estava carregat de tensió, i els soldats, encara tacats per la batalla al complex Volk-1s, sentien la mirada penetrant dels acòlits de l’Inquisició que custodiaven el lloc. Al centre de la sala, l'Inquisidor Eymerich Soulripper, amb la seva armadura negra decorada amb símbols inquisitorials, esperava, impassible.
— "Senyors," va dir Soulripper amb una veu freda com el glaç. "El vostre fracàs a Volk-1s no és només un error tàctic; és una amenaça per l’Imperi. Permetre que els operaris caiguessin en mans del Caos... inacceptable."
Johnny Rico, el líder dels Recios, va fer un pas endavant, l'expressió dura, però continguda.
— "Senyor, tots els Recios van lluitar amb una valentia indomable, sense mostrar ni un bri de temor davant la mort. Les forces del Caos van superar la zona Labda, abans que poguéssim desplegar-nos completament." La malfuncio del Servocentinela va ser decisisva,els responsables ja han estat sancionats Senyor
Soulripper va fer una pausa, els seus ulls foscos perforant els de Rico.
— "Excuses. Eliminar aquests treballadors abans que fossin capturats hauria estat la decisió lògica. Ara, la informació que portaven ha estat profanada, i la seva ànima... contaminada."
Els Tempestus van guardar silenci incòmode, i Rico va apretar els punys, amb esforç per no replicar.
— "Des d’aquest moment," va continuar l’Inquisidor, "assumeixo el comandament directe. No toleraré més feblesa. El nostre primer objectiu serà purgar qualsevol rastre d’heretgia que pugui haver-se filtrat entre nosaltres. Després, restablirem la lleialtat absoluta en totes les nostres files."
Johnny va assentir breument, sense dir res més. Un silenci tens va seguir fins que Soulripper va marxar amb un seguici de serfs i acòlits. Només aleshores Rico va girar-se cap als seus homes.
— "Trenqueu files, necessitem estar preparats per al que vingui."
Una hora més tard, Rico es trobava en un racó apartat amb Dizzy Flores, la franctiradora del grup. Aquesta, amb el fusell recolzat a l’espatlla, el mirava amb curiositat.
—"No sembles gaire entusiasmat amb el nou cap," va dir Dizzy, amb un somriure irònic i un to lleugerament burleta.
Rico va sospirar profundament, mirant-se les mans, com si intentés trobar-hi alguna resposta.
—"No posis en dubte la meva lleialtat a l'Emperador, Dizzy," va respondre amb fermesa. "Però aquest home... sacrificaria mig Imperi si això li garantís la victòria."
Dizzy va aixecar una cella, reflexionant.
—"La seva manera de fer les coses pot acabar sent més letal per a nosaltres que per als nostres enemics," va dir, amb un deix de gravetat a la veu. "Però què podem fer, Johnny? Ens té atrapats sota la seva bota."
Rico va aixecar el cap, amb un somriure trist que no aconseguia dissimular la seva inquietud.
—"El que sempre hem fet," va dir, amb un bri de determinació a la veu. "Lluitar."
—"L'Emperador protegeix!" van exclamar tots dos a l’uníson, amb una energia que contrastava amb la tensió latent.
Es van mirar durant un instant, compartint una complicitat silenciosa. Sabien que l'ombra de Soulripper es projectava cada cop més amenaçadora sobre les seves vides. Però també sabien que els Tempestus Aquilons no podien comptar amb ningú més que amb ells mateixos per resistir allò que estava per venir.
El Misteri del Complex Volk-1s
A la sala d’operacions dels Segadors de la 0-Zona, les pantalles lluminoses projectaven imatges del complex Volk-1s abans i durant la devastadora explosió. Les gravacions eren clares: no hi havia hagut cap atac extern. Totes les evidències apuntaven a una reacció en cadena des de l’interior.
Liderant l'anàlisi, el tecnomestre Otger ajustava la interfície amb destresa, revisant cada segon del material.
— "Aquí ho tens," va dir, assenyalant un moment específic del vídeo. "Les primeres descàrregues energètiques es van originar des d’aquest sector del generador principal. Res d'impactes externs."
El sergent Hug, amb el seu rostre cobert de cicatrius i la seva armadura tacada de pols, va observar amb una barreja de satisfacció i preocupació.
— "Llavors no hi ha dubte," va dir, creuant els braços. "Si l'explosió no va ser accidental, algú des de dins va provocar-la. Però qui?"
— "No només el ‘qui’, sergent," va replicar Otger, amb una mirada fosca. "És el ‘com’. Aquesta explosió va ser la màxima possible que el sistema podia generar. Això només ho podria haver aconseguit algú amb un nivell d’informació tècnica extrem. Un enginyer del complex, o algú que hi tingués accés privilegiat."
Un dels segadors, el soldat Pilossus, va intervenir des del fons.
— "I la cap del complex? Aquesta... Vektra Floria Grífols? És la principal sospitosa, oi?"
Grim va sacsejar el cap amb frustració.
— "La lleialtat de Floria està clarament demostrada. Hi ha algú a l'ombra que se'ns escapa. És una llàstima que Vektra estigui desapareguda. Però tenia els coneixements necessaris per saber qui és el responsable de manipular els sistemes."
— "Si no va ser ella," va suggerir Otger amb un to especulatiu, "podria haver estat algú altre amb accés als codis d'alta seguretat Algú que volia assegurar-se que el complex quedés inoperatiu."
El silenci va caure sobre la sala, trencat només pel brunzit dels aparells. Hug va mirar les gravacions un cop més, les flames que consumien el complex reflectint-se als seus ulls.
— "Sabem que això no és un simple accident. I sabrem qui hi ha darrere."
Valrius va assentir, amb un somriure lleugerament sinistre.
— "Amb la informació que tenim, podem recrear el que va passar i trobar el fil que ens porti fins al sabotejador. Qui sigui, haurà subestimat el nostre ull clínic."
Hug va donar un cop a l’espatlla del tecnomestre, amb un somriure curt.
— "Ho espero. No podem permetre que aquesta explosió quedi impune. I si Vektra Floria és viva, la trobarem. Amb sort, serà la clau per resoldre aquest misteri."
Els Segadors de la 0-Zona es van dispersar, cadascú amb una tasca clara. Les gravacions havien resolt una part del trencaclosques, però quedaven preguntes més inquietants. L’ombra d’una ment brillant i calculadora planava sobre Volk-1s, i els Segadors estaven decidits a desemmascarar-la.
Fracàs a Portae Averni
La sala d'espera del palau de Horemheb estava immersa en una foscor etèria, interrompuda només per la llum que emanava d'alguns dispositius d’interfície dispersats per l’habitació. El silenci era dens, com una mena de pressió invisible, però entre els membres del comando Portae Averni, aquest silenci es veia trencat pel so suau de les armadures necròniques movent-se.
Abraxas, el cronomant líder del grup, es trobava al centre de la sala, el seu cos metallic reflexant la llum freda dels monitors. Les seves mans inhumanes feien petites giragons sobre el seu bastó de comandament mentre els seus pensaments recorrentaven la recent fallida. Havia arribat a Diògenes V amb grans esperances. Havien planejat amb meticulositat, desitjant que, en presentar-se davant Horemheb, els exèrcits de Faeron de Nometern s’inclinessin davant ells, reconeixent el seu èxit i rendint-li tribut com a futurs líders sota la voluntat del Rei Silent.
— "No ho hem aconseguit," va murmurar Abraxas, la seva veu un ecosistema de circuits i resonàncies antigues. "No hem obtingut res. Ni informació sobre que saben els humans la diògenita, ni sobre l'Esfera d'Anoshen... I Horemheb no sabrà mai el veritable abast del nostre fracàs."
Un dels necrons presents, un dels seus subordinats, es va acostar amb cautela, amb la seva pròpia presència inhumana gairebé perduda en l’obscuritat. Era el seu aprentòleg, Pupil. Els seus ulls brillaven, però la seva postura era distant, com si estigués preparat per a una ordre.
— "Comandant Abraxas," va començar amb veu greu. "Els humans han estat sorprenentment astuts. Els nostres esforços per infiltrar-se a les seves línies han estat... infructuosos. La diògenita ha demostrat ser més complicada del que pensàvem."
Abraxas va girar-se cap a Pupil, la seva mirada, llarga i penetrant, ple de l'esperança residual que encara mantenia.
— "I què tenim sobre l'Esfera? Poden rastrejar-ne l'origen?"
Threxis va fer una petita pausa, estudiant les dades al seu display.
— "L'Esfera... No poden determinar la seva naturales exacta, però les seves propietats són inestables. El nostre intent de recuperació de dades ha fallat, i ara, els humans sembla que poden saber de la seva existència. A més, hi ha proves que les seves defenses contra les nostres forces són més avançades del que esperàvem."
— "No ho entenc," va replicar Abraxas amb frustració. "Els humans no saben ni de lluny què tenen entre mans. I nosaltres, tot i la nostra immortalitat, no som capaços d'obtenir-ne res. Ens hem quedat aturats en aquesta xarxa. I si la diògenita és realment tan important com creiem, què ens impedeix utilitzar-la en el nostre favor?"
Pupil va fer una altra pausa, com si reflexionés abans de parlar.
— "Comandant Abraxas," va dir, "és clar que els humans estan més informats sobre la diògenita del que esperàvem. Podria ser que algú en les seves files conegui més del que hem detectat, potser fins i tot algú dins el mateix complex de Volk-1s. Però una cosa és evident: si no obtenim més informació de forma ràpida, el nostre posicionament davant Horemheb serà insostenible."
Abraxas va començar a caminar lentament pel palau, el so del seu metall resonant com un recordatori de la seva inutilitat. Els seus pensaments eren agitats, el seu plànol de victòria a Diògenes V es desfà al seu voltant. La frustració s’acumulava en la seva estructura. Però una cosa era clara, i només quedava una opció per a ell.
— "L'única opció és atacar directament," va dir finalment, la seva veu imposant-se en l’espai silenciós. "No podem esperar més a obtenir informació dels humans. Anirem a l’enfrontament directe, però primer hem de trobar una manera de fer-ho sense que ens detectin completament. I caldrà que utilitzem tota la nostra potència per assegurar que Horemheb vegi la nostra força."
Pupil va assentir, però va fer una observació cautelosa.
— "I què passa amb la nostra lleialtat a Faeron de Nometern?"
Abraxas va fer una petita pausa abans de respondre, els seus ulls brillants carregats de pensaments profunds.
— "Faeron no ens ajudarà si no podem demostrar la nostra capacitat. Si aconseguim prendre el control aquí, podrem exigir el que és nostre i forçar la mà de Faeron per unir-se a nosaltres. Necessitem que Horemheb ens reconegui, i això passarà només quan mostrem una força imparable."
Abraxas va caminar fins a la gran finestra del palau, mirant la vastitud desolada de Diògenes V a través del vidre. Un vent fred va bufar a través de l'espai, com si el mateix planeta sospirés la seva solitud.
— "Preparat per la guerra," va murmurar Abraxas a ell mateix, un bri d'energia creixent sota la seva armadura. "I que la mort sigui l'única opció per aquells que s'interposin en el nostre camí."
Amb un gest, va ordenar als seus subordinats que comencessin els preparatius per a una nova ofensiva. El temps per la diplomàcia havia passat; només quedava la força.
I amb aquesta decisió, Abraxas va començar a traçar els primers passos del seu proper pla, sabent que, si volia aconseguir el poder que desitjava, la batalla no podia esperar.