Els vitralls acolorits del despatx reflectien una llum feble sobre les parets gòtiques del despatx de la Governadora Rhea Tiberia. La taula hologràfica projectava mapes i esquemes tàctics en constant moviment, però Rhea Tiberia amb prou feines els mirava. La seva postura era rígida, i les seves mans descansaven sobre el suport del tron, com si temés que qualsevol moviment pogués trair els seus pensaments.
Eymerich Soulripper es trobava davant d’ella, la seva massiva figura dominava l’habitació. L’armadura negra amb cranis i sigils inquisitorials irradiava una autoritat que feia callar qualsevol qüestionament abans de ser pronunciat.
—Governadora Tiberia, —va començar l’inquisidor amb un somriure forçat que transmetia més menyspreu que cortesia—, vinc a informar-vos d’una situació resolta. Els vostres Marines Espacials, els Segadors de la 0-Zona, tenen un nou comandant... jo.
Rhea va aixecar una cella, amb una barreja de sorpresa i contenció.
—Què voleu dir? —La seva veu era tranquil·la, però carregada d’una tensió latent.
—He pres la llibertat de solucionar un petit conflicte d’interessos, —va dir Eymerich amb un to tranquil, gairebé relaxat—. Amb l’ajuda de les meves tropes del Tempestus Aquilons, he assegurat les glàndules progenoides del subcapítol. Això vol dir, estimada governadora, que el vostre comandament sobre els Segadors ja és cosa del passat.
Rhea es va inclinar lleugerament endavant, amb els ulls clavats en l’inquisidor.
—Amb tot el respecte, Inquisidor Soulripper, les vostres accions no han estat consultades. Això compromet greument la seguretat del sistema.
Eymerich va aixecar una mà, tallant les seves paraules.
—Oh, no us preocupeu, governadora, estalvieu-me les queixes burocràtiques. Si voleu, podeu escriure un informe per a l’Adeptus Administratum. Potser els arribarà d’aquí uns quants anys. Mentrestant, és la meva responsabilitat mantenir l’ordre, i ara que controlo el gruix de les forces terrestres, és clar que soc la màxima autoritat imperial aquí.
Rhea va contenir la seva ràbia, però els seus llavis es van tensar lleugerament.
—Suposo que també espereu la meva col·laboració en aquest... nou ordre.
—Exacte, —va dir Eymerich amb un mig somriure burleta—. No us preocupeu, governadora. Encara us queda el vostre talent per als tràmits i, esclar, la responsabilitat si aquest sistema cau en desgràcia. Però confio que fareu el correcte.
L’inquisidor va fer mitja volta, dirigint-se cap a la porta amb un aire de superioritat implacable.
—Sou lliure de fer la vostra feina, Tiberia. Sempre que no interfereixi amb la meva. Bona sort amb els vostres informes. —I, sense més, va marxar, deixant l’estança sumida en un silenci glacial.
Quan la porta es va tancar darrere d’Eymerich, Rhea es va quedar sola. La seva respiració era lenta, però cada batec del seu cor semblava una martellada.
"Hauria d’haver-ho vist venir", va pensar. Perdre els Segadors de la 0-Zona era un cop dur, però no definitiu. Encara li quedaven cartes per jugar. Klaus von Stauffenberg i el seu 13è Korps del Krieg estaven sota el seu control. Els Llops Espacials orbitaven encara el sistema, i tot i que eren imprevisibles, no havien traït la seva lleialtat. I després estava la Legió dels Condemnats. Aquelles entitats espectrals, tot i la seva naturalesa desconcertant, l’havien reconegut com una autoritat digna de la seva presència.
L’inquisidor ignorava tantes coses... L’Esfera d’Anoshen seguia oculta, un tresor que podria canviar el curs de la guerra. Eymerich es creia victoriós, però era cec davant la veritable batalla que s’estava lliurant entre bastidors.
"Deixa’l pensar que m’ha derrotat", va dir-se Rhea, amb una fredor calculada. "Cada fanàtic té els seus cadàvers dins de l’armari. Si puc trobar els draps bruts d’Eymerich, podré girar la situació al meu favor."
Va aixecar-se i va dirigir la mirada cap als mapes hologràfics. La partida encara no havia acabat, i Rhea sabia que en aquest joc, la paciència era tant o més valuosa que el poder.
Amb una determinació renovada, va prémer un comunicador i va convocar els seus consellers. Si Eymerich creia que l’havia desarmada, estava molt equivocat. Aquesta batalla seria més llarga i més subtil del que l’inquisidor podia imaginar.