El silenci de Diògenes V no era mai absolut. En les profunditats de la crosta planetària, un murmuri constant ressonava, com una respiració llunyana i aliena al ritme de la vida humana. Aquest so, inaudible per a la majoria, era la melodia que havia governat el món durant eons. Però ara, aquell murmuri prenia forma, trencant-se en paraules que ningú entenia del tot, però que algunes ments, encara que involuntàriament, escoltaven.
Un cos inert de llum esmorteïda descansava. La seva forma no era fixa ni definida, oscil·lant entre l’infinit i la insignificança. Les antigues proteccions, camps de contenció construïts per mans que feia temps havien deixat d’existir, tremolaven sota la pressió. Les esquerdes eren petites, gairebé insignificants, però prou perquè una part d’ell s’escolés, com una ombra en un llit de llum.
Un tecnosacerdot treballava sense descans en les seves cambres metàl·liques, amb ulls foscos i moviments mecànics. Les seves mans orgàniques s’havien tornat lentes; els seus implants brillaven amb una intensitat irregular, com si obeïssin una força externa. Des de feia mesos, una idea estranya, aparentment sense origen, s’havia incrustat en els seus pensaments. El projecte era clar: augmentar la producció d'una tasca, ordenar canviar les coordenades d'excavació uns graus i uns metres de profunditat, expandir les excavacions més enllà del que els protocols consideraven segur. Cada nit, mentre la resta del personal descansava, continuava en secret, reconfigurant els dispositius, traçant nous camins en el subsòl.
Un oficial de comunicacions oblidava encriptar un missatge, un altre sentia un impuls irremediable de comprovar una freqüència concreta, un analista de imatges satelitals obria per error un arxiu amb informació que desencadenava una missió militar...
En els camps de batalla, l’eco es feia encara més fort. Soldats sentien com una força que no comprenien els guiava cap a un destí que mai havien qüestionat. Les seves files es movien d’una manera gairebé imperceptible, canviant la seva atenció, assegurant les rutes i les instal·lacions crítiques. No parlaven d’això, potser perquè no tenien les paraules per fer-ho. Però sabien que havien de protegir llocs o assaltar-ne altres.
En el cor del silenci, la presència que observava tot sabia que era qüestió de temps. No podia actuar directament, no encara. Els segells construïts pels antics, un cop perfectes, encara mantenien la major part de la seva essència tancada. Però les esquerdes, per petites que fossin, li permetien infiltrar-se. No amb força bruta, sinó amb subtilesa. Un pensament aquí, una sospita allà, un somni intranquil que feia despertar algú amb idees que semblaven pròpies però no ho eren.
Cada moviment era calculat. No calia pressa. Si els agents treballaven amb prou diligència, si les màquines perforaven més profundament, si les tensions entre els habitants de la superfície continuaven distreient-los, la seva llibertat arribaria sense que ningú ho sospités. I un cop lliure... no hi hauria res que pogués detenir-lo.
Les esquerdes eren cada vegada més evidents per als pocs que en sabien la veritat. Però els seus intents d’alertar van caure en el buit. Qui podia escoltar advertències sobre un perill invisible quan el món estava sumit en conflictes? El planeta, com tots els mortals que el poblaven, s’estava convertint en un tauler d’escacs, i cap peça comprenia la magnitud del joc.
Des del cor de la seva presó, la veu sense forma i sense nom xiuxiuejava al vent subterrani. No era un llenguatge que cap humà pogués comprendre. Era un eco de les estrelles mortes, un crit silenciós. I tot i això, les seves paraules es repetien, una i altra vegada, mentre el món sencer començava a doblegar-se al seu desig:
"Només un pas més. Només un fragment més de diogenita. Només un segon més d’oblit."
I mentre les màquines excavaven, mentre les ments febles seguien ordres que creien pròpies, el cor de la presó brillava amb una intensitat renovada. Les cadenes s'afeblien, i el món, encara que ho ignorés, s'acostava al moment del seu alliberament.