Kill Team Diògenes V

  El silenci dins dels Túnels de l'Oblit era pesat, com si mil·lennis de records apagats flotessin a l’aire com cendra invisible. El complex necró s'estenia com un laberint enterrat, ara sota domini total dels Genets Fantasma. Encapçalant l’avanç, amb les botes encara impregnades de pols daurada i restes de metall viu, entrava Harley Inferno , el capità de la Legió ddels ComdemnatsGenets. Amb el pas segur, l’armadura negra com la nit i els ulls encenent-se com brases, Harley es va aturar davant el grup de soldats que l’esperaven, amb el sargent Ioannes Blazius al capdavant. — Heu fet història aquí dins, Blazius —va dir amb veu greu però solemne—. El vostre coratge ha estat un mur infranquejable. Blazius va inclinar lleument el cap, el seu rostre seriós però orgullós. Abans que pogués respondre, Harley es va girar cap als altres. — Zarathus Daemon , cada tret teu ha estat justícia pura. — Joan Cavallé , la teva entrega ha salvat vides. — Rex Robbius , el primer a avançar, com ...

  Els túnels xiuxiuejaven records antics, com si el mateix substrat de Diògenes V intentés advertir del que s’apropava. Però ni els necrons ni els Genets Fantasma escoltaven. — “Formació d’emboscada establerta. Que comenci la cacera.” —va dir Zarathus Daemon , acotat darrere d’un pilar fracturat, mentre apuntava amb el seu rifle de franctirador. Els Portae Averni avançaven sense pressa, els seus passos metàl·lics reverberant entre les parets humides del passadís principal. Abraxas , fred i meticulós, escanejava el terreny. — “No hi ha vida aquí. Només repetició... i final.” El primer tret va esclatar com un llampec: Zarathus  abatia un guardià necró amb una precisió diabòlica. — “Contacte! Enemic!” —va alertar Pupil , processant vectors de tir i cobertura. Els necrons van avançar, sense vacil·lació ni por, confiant en els seus protocols de reanimació. — “Res no es perd. Tot es reconstrueix.” —va murmurar Necrobacter , desplegant-se per buscar un angle de foc ofensiu. Però...

  LES REFLEXIONS DE L'ESCOLLIT Camarot privat, Nau del Desig Esgaripat L’aroma dolç i embafador de l’encens carnal omplia la cambra, barrejant-se amb les notes luxurioses d’una simfonia dissonant que bategava a través dels murs. Cosetes suades es contorsionaven damunt la carneta de seda negra, gemegant entre sílfides de pols rosada i rierols de sang perfumada. Però Ulgruk, assegut al seu triclini d’ossos tallats, no somreia. Amb un gruny de fastigueig, va alçar la mà. — Fora. La seva veu no va ser més que un murmuri, però totes les criatures presents —humanes o no— es van congelar. Els ulls vermells d’Ulgruk brillaven amb menyspreu. La seva amant, un ser a mig camí entre el somni i la mutació, es va incorporar amb reverència poruga, recollint la roba i marxant en silenci. Amb un gest brusc, Ulgruk apagà la música. El silenci el va envoltar com un sudari, més pesat que qualsevol armadura. I amb ell arribà la irritació. “Per què calla Obscurus?” pensà. Feia dies, potser setmanes —qu...

 El desert de Phazanis s’empassava les restes de la derrota. Els vents tòxics udolaven per sobre les dunes de vidre fos, mentre la patrulla devastada dels Exiliats   de Yth es retirava en silenci, engolida per la boira de l’atmosfera que mai arribarien a destruir. Damunt d’un aflorament de roca negra, Horemheb ,   el cronomant líder dels Exiliats, contemplava el crepuscle grisós. Les seves òrbites buides brillaven amb ecos del temps perdut. Darrere seu, Chrogror , l’aprentecnòleg de mans esquelètiques i òptiques plenes de llum freda, revisava una projecció d’hologrames intercalats amb símbols necrontirs. — Informe, Chorgrog. Per què hem fracassat? La veu d’Abraxas era com el gemec d’una tomba que s’obre. — Els cossos no s’han regenerat a temps, comandant. La nostra taxa de reanimació s’ha reduït un 37,8% respecte a la darrera projecció. L’activació constant de protocols de batalla ha compromès els sistemes de reserva. El comandament estratègic ha perdut eficiència. ...

  Base avançada Kroot, a tocar de la Porta Dolmen capturada — Diògenes V El terra tremolava sota les potes dels Carnissers de Pech . Coberts de pols, restes metàl·liques i sang, els guerrers Kroot tornaven amb pas pesant cap a la seva base, situada entre els colossos metàl·lics mig enfonsats que envoltaven la Porta Dolmen . Al capdavant, el rastrejador Pech’ra duia entre les urpes unes petites cel·les d’energia necrones que vibraven amb una llum verdosa i inquietant. Els esperaven tres T’au de túnica clara, enginyers de l’Enclavament. Quan veieren les cel·les, un d’ells cridà, emocionat: — “Ho han aconseguit! Cel·les intactes!” — “Passem-les immediatament a la plataforma de convergència.” — ordenà un altre. Amb eficàcia metòdica, els T’au col·locaren les cel·les dins una estructura ovoide amb plaques oscil·lants: el Modulador Phase-Ætheric . A un costat, un altre dispositiu s’encenia amb espurnes turqueses: l’Estabilitzador de Frontera d’Inmaterium . I finalment, un eix de rotaci...

 — “No disparis encara.” La veu del rastrejador Pech’ra sonava com un murmuri entre les gotes de pluja i les descàrregues elèctriques de la tempesta que embolcallava el camp de batalla. — “Però els veiem, al centre!” — cridà un jove kroot, amb el fusell tremolant entre les urpes. — “Veure no vol dir matar. Espera…” Mentrestant, els necrons s’havien posat en moviment. El Despotek caminava lentament entre les runes del centre, els seus ulls verdosos escanejant l’entorn. — “Zona segura. Iniciant saqueig de l’objectiu.” — xiuxiuejà amb una veu mecànica, ocultant-se rere una barricada oxidada. Els kroots van obrir foc. Un rere l’altre, quatre fusells bramaren en la pluja, guiats per Pech’ra. Però les bales es perdien entre llamps i vent. — “El vam tocar?” — “No.” Pech’ra arrufà el front. “La tempesta ens juga en contra. Prepareu els mastins. Ens hi haurem d’acostar.” Un clic metàl·lic indicava una mina activant-se. Els kroots la van sentir sota les botes, però era massa tard. ...