Kill Team Diògenes V

  VEUS SOTA LA LLUM Les parets de ceràmica blanca brillaven amb una llum suau, gairebé reverencial. A la Sala de Reflexió del Crucible Celestial, en òrbita sobre Diògenes V, cinc Etèris seus estaven reunits en cercle. Tots portaven les seves túniques púrpures, decorades amb símbols de castes i amb les lligadures mentals ben ajustades. Un silenci de segles pesava sobre aquella cambra: era l’espai on es decidien les línies mestres de l’Imperi T’au. No hi havia lloc per a emocions. Davant d’ells, en suspensió antigravitatòria, flotaven els dispositius interceptats —deu en total— que el 104è Batalló Mont’ka havia recuperat després de la desfeta dels Carnissers de Pech. Eren petites esferes metàl·liques, cobertes amb ranures complexes i cristal·litzacions violàcies: tecnologia alimentada amb diogenita . — “Disruptors de cadena etèrica.” —va xiuxiuejar el mestre Eth'res Vannan , sense amagar la repulsió en la seva veu pausada—. “Allò que pot desfer el Gran Camí amb un simple impuls.” ...

  El claustre de les casernes subterrànies dels Tempestus Aquilons ressonava amb passes marcials i ordres breus. La remor dels entrenaments s’interrompé sobtadament quan la gran porta d’acer sagrat s’esbotzà amb una explosió d’autoritat i ira. L’Inquisidor Eymerich Soulripper irrompé dins, seguit d’un estol de servitors metàl·lics, penitents amb cadenes , i els seus operatius inquisitorials amb túniques vermelles i mirades gelades. — "Arresteu-los tots!" —bramà l’inquisidor—. "Cada miserable cobard que no ha mort lluitant contra la heretgia és sospitosa! Cada arma no disparada, una traïció! Esteu tacats de fracàs, de por... i potser de corrupció." Els Tempestus es quedaren rígids, mirant com els primers operatius ja retenien dos soldats i un pistoler. Eymerich continuava avançant amb pas colèric, assenyalant, condemnant, escopint paraules: — "Sou inútils! Ineptes! Perduts! No sou soldats, sou una broma que l’Imperi ja no pot tolerar!" I aleshores... ...

  La pols del Sector Perditus  s’havia tenyit de vermell. No per la caiguda d’un sol home, sinó per la massacre continuada. Els crits encara planaven entre els bastidors corromputs del que havia estat una antiga factoria imperial. Ara era només un altar de carn i ferro. Lord Khai , el líder dels Sempre Alçats , avançava lentament pel que quedava del camp de batalla. El seu pas feia tremolar la runa sota les sabates de plastró sagnant, mentre els seus guerrers, anticament homes de la Guàrdia Imperial, recollien cranis recent decapitats i embotellaven sang encara calenta. Tot era per Khorne , per satisfer el Déu de la Fúria i preparar el seu favor en la pròxima guerra. Kai portava un bastó d’oficiació recobert amb dents humanes i decoracions fetes amb plaques de regiment. La seva armadura negra i bronze gotegen sang, però no sembla molestar-lo. Les seves paraules són una letania d'ira i exaltació: — "Cada gota recollida és una promesa de guerra. Cada crani... una ofrena per la ...

  Les runes devastades del sector nord de Diògenes V es desfermaven sota un cel esquinçat per llamps de disformitat i cobert per un núvol de pols ionitzada. Entre els pilars esquerdats i les cúpules de plom corroïdes, només quedaven ecos de civilitzacions oblidades… i la promesa de mort. Allà, en aquell terreny sense redempció, s’enfrontaven dues llegendes: els Recios, paracaigudistes Tempestus, disciplinats, letals, forjats en mil combats; i els Sempre Alçats, guerrers ungits per la fúria de Khorne, que veuen en la destrucció el seu únic camí i en la sang l'únic llenguatge diví. Els Recios foren els primers a atacar. Descendien com àngels de mort, els seus paracaigudes gravítics silenciant el vent… però els Sempre Alçats els esperaven. Hal, soldat de la línia frontal, detectà moviment entre les ombres. Amb reflexos afinats pel combat, obrí foc i abaté Kraven “Ombra Maleïda” , que avançava sigil·losament pels esborrancs. El desplomador va caure sense emetre ni un crit. Tot just toc...

Els passadissos de carn i ferro del Palau de l’Extenuació, cor de la base dels Bastards de l’Emperador, ressonaven amb una melodia desafinada: crits humans, notes de corda vibrades per músculs tensats, els tambors d’un cor col·lectiu bategant al ritme de la por. Però aquell dia, tot callà quan arribà Ulgruk, el Flagell de Slaanesh. El seu pas pesava. La seva presència, monstruosa, il·luminada per la llum lilosa de la Diogenita incrustada al sostre, feia recular criats mutilats i guerrers hereges per igual. Darrere seu, els membres del comando El Plaer de Fulgrim, derrotats, amb les armadures esquerdades i els estendards baixos. El fracàs pesava com cadenes. Al centre de la sala, damunt del seu púlpit daurat fet d’ossos afinats, l’esperava el Simfonista de l’Agonia, el Sergent Obscurus. L’aire es trencà amb un crit mecànic amplificat per altaveus orgànics: — "Heu fracassat un altre cop!" —bramà Obscurus, la seva veu multiplicada, dissonant, embolcallant l’ànima de ...

El cel de Diògenes V s’estava esquerdant. No era metàfora, era realitat: un fil de llum purpúria, vibrant, tallava l’atmosfera damunt el Sector Korynth com un ganivet còsmic. El ritual del caos havia començat. El Sargent Hug Kesse , dels Segadors de la 0-Zona , ho sabia. Les coordenades eren clares, les emissions empíriques indiscutibles. A la seva esquena, dos astartes lleials avançaven darrere seu: Ailo i Pilossus , amb les armes llestes, botes trepitjant la pols impregnada de diogenita i sang. Davant seu: la fortalesa ritual dels Bastards de l'Emperador , bategant com un cor tumorós al mig del desert. Hug Kesse parlà pel vox, amb una veu ferma que travessava l’estàtica i la por: — "Objectiu al davant. No hi ha marxa enrere. Cap dels nostres tornarà si el ritual s'acompleix. Però si morim, que sigui perquè vam tenir el coratge d'aturar-ho." — "Escut i glòria, Sargent." —bramulà Pilossus , carregant el bolter pesant . — "Per l...