Refugiats sota el Palau
El fum encara s’alçava dels corredors trencats del Palau Residencial quan els Yaegir Heartkin es retiraven en formació defensiva. Les seves gabardines estaven marcades per impactes de bòlter, els escuts energètics tremolaven, i l’orgull pesava tant com l’equipament.
—Retirada ordenada! No trenqueu files! —va bramar Clay, mentre disparava darrere seu.
Havien resistit contra la Guàrdia Imperial al Palau Administratiu. Havien trencat línies, fet retrocedir als cadians, i demostrat per què els Heartkin no eren simples mercenaris. Però al Palau Residencial tot havia canviat.
Aquells marines negres no lluitaven com humans.
Caçaven.
—No eren soldats… —murmurà un dels exploradors mentre avançaven per una galeria lateral—. Eren ombres.
Clay no el va corregir.
La batalla havia estat brutal i equilibrada. Durant breus instants, fins i tot havia cregut que podrien doblegar-los. Un sol error, una explosió mal calculada, un moviment descobert… i la balança s’havia inclinat.
Ara s’endinsaven als nivells inferiors del Palau de la Governadora, sabent que aquella posició no es podia mantenir.
Clay desplegà els plànols holològics de Diògenes Primaris. La llum blavosa il·luminà el seu rostre tens.
Els seus ulls recorrien túnels, elevadors industrials, antics conductes miners.
—Un altre cop al mig.
Recordava massa bé la derrota anterior. La velocitat, els paranys, l’olor de sang fresca.
—Aquest cop no caurem. Si cal, els farem fugir.
Va alçar el puny.
—Mobilització immediata. No podem perdre ni un segon. Si els Vigies de la Mort avancen… no vull tornar a veure’ls. De moment.
Els Heartkin es posaren en marxa, desapareixent entre els passadissos en ruïnes mentre la ciutat gemegava sota el setge.
Els jardins dels caçadors
Als Jardins del Palau, la situació era molt diferent.
Els Carnissers de Pech descansaven entre estàtues trencades i arbres ornamentals deformats per explosions. Les bèsties decoratives —antics animals importats de mons nobles— havien estat caçades una rere l’altra.
Un kroot alçà el cap, amb sang encara degotant-li pel bec.
—Carn estranya… però nutritiva.
Altres reien amb sons guturals mentre rosegaven ossos exòtics.
Esperaven un atac Tau. Els Vèspids haurien estat un bon repte. Però no va arribar mai.
Un explorador tornà corrent, agitat.
—Els Tau es retiren del setge. Ordre directa.
Un murmuri de desgrat s’estengué.
—Carn dolenta, la dels Vèspids… —escopí un altre.
El líder dels Carnissers, cobert de cicatrius rituals, s’aixecà lentament. Els seus ulls negres observaven la ciutat en flames més enllà dels jardins.
—El descans s’ha acabat.
Assenyalà cap al nord del Palau.
Un somriure prim, salvatge.
—Caçarem déus de ferro amb paranys de sang.
Els kroot començaren a moure’s silenciosament entre la vegetació destrossada, col·locant explosius improvisats, trampes orgàniques i sensors biològics.
—Quan entrin… —xiuxiuejà un dels caçadors— la ciutat els mossegarà.
Damunt Diògenes Primaris, humans, traïdors i xenos lluitaven per fragments d’un món moribund.
I sota el Palau, a les ombres, les preses i els caçadors ja no estaven tan clars.