L’Òrgan de l’Agonia
Ulgruk Kalros contemplava la ciutat des de la plataforma superior de la torre de defensa.
Les estructures xenos, arrencades del seu propòsit original, ara estaven recobertes de símbols de Slaanesh, pell tensada i conductes orgànics que pulsaven al ritme d’una música inaudible.
—Bella… —murmurà.
A sota, Diògenes Primaris cremava.
Un passeig sencer, antic orgull de la ciutat, havia caigut sota el seu domini. El sector industrial vomitava fum porpra. Les grues s’havien convertit en forques. Els reactors, en cambres de suplici.
Un dels Bastards de l’Emperador s’agenollà darrere seu.
—Senyor Ulgruk… la torre ja respon. Estem reorientant els canons.
Ulgruk somrigué.
—Cap al sud —ordenà—. Que la ciutat senti com la seva pròpia defensa la castiga.
—Sí, Escollit.
Recordà el portal perdut. Aquella humiliació encara li cremava l’ànima.
—No importa —digué en veu alta—. El Caos no sempre entra per les portes. A vegades… es filtra pels crits.
Un altre guerrer s’apropà.
—Els presoners de la segona esquadra dels Vigies de la Mort ja han estat traslladats.
Ulgruk esclafí una rialla.
—Perfecte! Més notes pel meu nou òrgan.
—Han estat conectats —afegí l’heretge—. Sense dificultats.
Ulgruk assentí amb satisfacció.
En aquell moment, un senyal lluminós aparegué a l’aire.
—Transmissió del complex Volk-1s —anuncià una veu distorsionada.
—Endavant.
—L’òrgan de l’agonia està complet, senyor.
Ulgruk tancà els ulls.
—Excel·lent…
Inspirà profundament.
—Prepareu-lo. Vull provar-lo personalment.
El seu somriure s’eixamplà.
Mirà cap a l’horitzó, on altres focs s’alçaven.
—Els fills de Nurgle ronden per aquí… —murmurà—. Que s’agenollin… o que s’apartin del meu escenari, la seva nota sempre és desafinada.
II — El Pare que Abraça la Pudor
El Districte Epsilon ja no feia olor de perfum.
Ara feia olor de febre.
Herald of Decay avançava lentament pels antics jardins nobles, ara convertits en bassals verdosos i flors inflades de pus. Els seus guerrers plantaven icones rovellades del Pare Nurgle entre les escultures trencades.
—Els Ultramarines han fugit —informà un Plague Marine—. Han deixat enrere morts… i llavors.
—Tots deixen alguna cosa enrere —respongué Herald amb veu humida—. Fins i tot els perfectes.
Davant seu, desenes d’habitants nobles tremolaven. Antigues famílies de Diògenes Primaris. Vestits esquinçats. Pell pàl·lida.
—Mireu-vos —digué Herald amb falsa compassió—. Tant or… amagant a sota tanta fusta podrida.
Un home caigué de genolls.
—Pietat… —balbucejà.
Herald inclinà el cap.
—El Pare Nurgle és tot pietat.
Un murmuri recorregué la multitud.
—Els mutants us han saquejat —continuà—. El setge us ha fet malalts. El dolor us consumeix…
S’apropà lentament.
—Jo puc prometre-vos que ja no patireu mai més.
Alguns ploraven. Altres assentien.
—Abraçareu la malaltia… i ella us farà forts.
Es girà cap al mapa projectat.
—Els Bastards de l’Emperador juguen a artistes… els mutants a bèsties.
Somrigué sota el casc.
—Jo, en canvi, faré créixer la ciutat.
Assenyalà un punt brillant.
—La febre farà la resta.
III — El Rugit del Gor
La sang degotava de la maça de Skir Tarn.
Els seus ulls brillaren com els d’un animal durant un instant.
Un mutant s’hi apropà.
—El districte és nostre, senyor!
Skir Tarn respirà profundament. La bèstia interior s’apaivagà.
—Molta sang… la necessària.
Observà els cossos amuntegats. Humans. Ràtids. Alguns marines caiguts.
—Epsilon ha caigut en mans dels pudents —grunyí—. Ja no hi ha vi fi ni carn tendra.
Escopí a terra.
—No importa.
Alçà la maça.
—Els districtes rusc són la clau. Recursos. Gent. Aliment.
Els seus seguidors bramaren.
—Mentre els imperials discuteixen al sud… nosaltres avancem.
Un mutant s’atreví a parlar.
—Senyor… la Guàrdia Imperial.
Skir Tarn girà el cap lentament.
—Sí… els Cadians.
Els seus ulls brillaren amb una idea nova.
—No vull que m’interrompin.
Assenyalà l’horitzó.
—Atacarem la terminal terrestre.
—Per què?
Un somriure salvatge deformà el seu rostre.
Aixecà la maça, encara degotant.
Rugí.
—Diògenes Primaris serà nostra!
Els mutants respongueren amb un udol que ressonà entre les ruïnes.