Lucius Ferb, líder de l'esquadró Àquila Cimmeria de la Deathwatch, es va aturar davant la immensa volta cuirassada situada sota el Palau de la Governadora de Diògenes Primaris. Al seu costat, silenciosa com un malson, l'acompanyava la seva hombrera de la Legió dels Condemnats. Darrere aquella colossal porta de ceramita s'amagava el tresor més preuat de Rhea Tiberia: una reserva de diogenita tan immensa que hauria pogut rivalitzar amb les cambres segellades del mateix Palau Imperial de Terra.
Lucius va girar el cap.
—Demetrian Brutus.
L'irruptor va assentir sense dir una paraula. Va fixar una bomba de fusió al centre de la porta i tots dos es van retirar mentre començava el compte enrere.
Mentre esperava la detonació, Lucius va deixar que els seus pensaments avancessin cap al futur.
La diogenita seria entregada a Harley Inferno, capità dels Genets Fantasma, l'esquadró de la Legió dels Condemnats encarregat de custodiar la presó del C'tan Anoshen, empresonat al cor del satèl·lit artificial necró conegut com Diògenes V. Amb aquella quantitat de mineral seria possible reforçar el segell de la seva presó i condemnar el Devorador d'Estrelles a romandre empresonat durant mil·lennis.
El camí fins allà havia estat cruel.
Molts germans havien caigut. S'havien vist obligats a abandonar territoris sencers a mans de traïdors per poder derrotar un enemic encara més gran. Havia estat una victòria amarga.
Però la guerra encara no havia acabat.
Ara calia trobar la cambra principal que contenia l'essència d'Anoshen. Harley havia delimitat una zona de recerca, però continuava essent immensament extensa.
Tanmateix, aquella ja no era responsabilitat seva.
Havia compromès massa germans de la Deathwatch en aquella empresa i era l'hora de retirar-se. Harley Inferno sabria qui havia de liderar la següent etapa de la missió.
La bomba va esclatar.
La porta de ceramita es va fondre sota una explosió de foc blanc.
El tresor era seu.
Rhea Tiberia observava el desastre amb una ràbia impossible de contenir.
Custodiada per dos marines d'armadura negra dels Vigies de la Mort, sabia que acabava de perdre molt més que una reserva de diogenita. Amb aquell fracàs també s'esvaïa bona part del seu poder polític i militar.
Les seves forces més lleials havien estat incapaces de assegurar el Palau.
Els ultramarines del comando Ad Astra havien quedat atrapats entre les ofensives del Caos, els saquejadors Votann i els Segadors de la 0-Zona. Havien lluitat desesperadament al sud de la ciutat, incapaços de trencar el setge per acudir en defensa del Palau.
Von Stauffenberg i les seves tropes de l'Astra Militarum havien combatut amb valentia per assegurar el sector est de Diògenes Primaris, però mai no es van atrevir a acostar-se al Palau Imperial. Potser per prudència....
O potser perquè el corrupte Sauffenberg s'havia limitat a salvar les seves pròpies tropes. Si hagués pogut hauria aprofitat qualsevol oportunitat per posar les mans sobre la diogenita.
Però la traïció més dolorosa havia estat una altra.
Com sempre.
Eymerich Soulripper.
L'inquisidor havia revelat, finalment, la seva autèntica naturalesa.
Les seves forces, les Garres de l'Emperador, després d'alguns enfrontaments amb el Caos, havien acabat atacant els mateixos exèrcits imperials. Van immobilitzar els Segadors de la 0-Zona als voltants del port espacial i consumaren la seva traïció intentant destruir l'Àquila Cimmeria.
Mentrestant, l'altre Kill Team sota autoritat inquisitorial, l'Arcadia, havia estat completament aniquilat després de desplegar-se en una posició impossible de defensar.
Rhea no era inquisidora.
Però estava completament convençuda que Eymerich Soulripper era un heretge.
Mouria el cel perquè els seus informes arribessin als més alts estaments de la Inquisició.
La seva última esperança havia estat l'Àquila Cimmeria.
I també l'havia perduda.
Harley Inferno.
Aquell maleït espectre li havia tornat a anticipar tots els moviments.
Una altra vegada havia guanyat.
Però només de moment.
En el mateix instant que la diogenita abandonés Diògenes Primaris mobilitzaria tot allò que encara li fos fidel per recuperar-la.
Costés el que costés.
Malgrat tot, Rhea sabia que els dies més difícils encara estaven per arribar.
Els saquejadors Votann havien estat molt més perillosos del que mai hauria imaginat. Havien estat a un pas d'endur-se tot el tresor.
Per sort, eren Votann.
Ara que les seves naus anaven carregades de botí, probablement abandonarien el sistema.
El Caos, en canvi...
Aquell era el veritable enemic.
Els traïdors controlaven gairebé un terç de la ciutat i, si els rumors eren certs, la corrupció d'Eymerich Soulripper ja començava a estendre's entre les Garres de l'Emperador.
I encara hi havia una notícia pitjor.
Els Bastards de l'Emperador havien reobert un portal disforme al cor mateix de Diògenes Primaris.
Recuperar la ciutat seria una empresa titànica.
Especialment ara que eixams tirànids emergien dels túnels del subsol.
I els districtes rusc...
Aquells ja estaven pràcticament perduts.
Mutants, cultistes i adoradors del Caos hi proliferaven cada dia.
Rhea va tancar els punys.
No.
No permetria que aquella corrupció arrelés.
Ordenaria als Segadors de la 0-Zona un bombardeig orbital des de la plataforma de defensa.
Preferia perdre un terç de la ciutat abans que veure-la condemnada.
Era el que l'Emperador hauria volgut.
I, un cop purgada la ciutat, encara restaria una altra guerra.
Els kroot.
Aquella amenaça continuava esperant dins de les muralles. No havien estat tant durs com a camp obert, però allà seguien.
Ja arribaria el seu torn.
Primer calia salvar Diògenes Primaris.
Després...
Contraatacar.
Rhea Tiberia somrigué.
La partida encara no havia acabat.
I aquells que la subestimessin...
Ho pagarien molt car.
Eymerich Soulripper s'amagava entre les ruïnes ennegrides de la basílica de l'Ecclesiarquia.
La derrota el consumia.
Quan un missatger tempestus aquilon va arribar per informar-li que el Kill Team Arcadia havia estat completament destruït, alguna cosa es va trencar dins seu.
Sense dir una sola paraula, va agafar el recluta pel coll.
Li va esclafar la tràquea.
Després el va continuar colpejant.
Una vegada.
I una altra.
I una altra.
Només es va aturar quan la sang va començar a cobrir les seves mans.
Va respirar profundament.
Aquella sang...
Era preciosa.
Sang...
Pel Déu de la Sang.
Ja no servia l'Emperador.
Ni la Inquisició.
Ni tan sols els seus antics ideals.
Ell i els seus aquilons havien trobat un nou amo.
Un déu infinitament més poderós.
I gràcies a ell...
Finalment assoliria tots els seus objectius.
Molt lluny d'allà, a les profunditats impossibles de Diògenes V, Anoshen observava els esdeveniments.
Si un C'tan podia sentir por...
Aquell era el moment.
Sabia que Harley Inferno posseïa la clau definitiva per reforçar la seva presó.
Encara no estava tot perdut.
Encara hi havia moviments per fer.
Encara podia manipular els mortals.
Va començar a teixir nous plans.
Però alguna cosa havia canviat.
Els seus pensaments eren més precipitats.
Més insegurs.
Menys perfectes.
Com si, per primera vegada des que les estrelles havien nascut...
Un déu immortal hagués descobert què significava témer el futur.