ZHILAK LA IMPLACABLE
Zhilak avançava amb la precisió d’un bisturí quirúrgic. Cada passa la feia amb una seguretat ferotge, mesurada, impecable. Davant seu, entre els blocs de formigó ennegrits i els arcs metàl·lics que encara resistien, s’alçava una de les portes secundàries de les muralles externes: una via essencial que permetria a les forces T’au apropar-se al centre administratiu de la ciutat imperial. Tot formava part del seu pla: trencar el perímetre abans que l’Imperi reaccionés del tot.
Els seus sensors marcaven presències conegudes. Kroot Farsight, el destacament renegat i salvatge que havia jurat seguir les doctrines d’O’Shovah, rondava per la zona. Zhilak tenia ordres estrictes: no evitar el combat. La seva missió era eliminar-los, neutralitzar aquella amenaça abans que poguessin desestabilitzar el flanc.
Quan estava a punt de donar l’ordre d’avançar, un senyal d’alerta li esclatà dins del casc. Un missatge curt, gairebé tallat, però suficient:
—Les forces caòtiques... han trencat la línia dels Vèspids... El complex Volk-1s ha caigut.
Un silenci breu. Després, l’informe final:
—No hi ha supervivents.
Zhilak va tancar els punys amb tanta força que el servosistema extern gairebé li cridava alerta. Els Vèspids havien jurat lleialtat, havien servit amb una precisió irreprotxable. Ara estaven exterminats per criatures corruptes, per la pèstia i el metall fosc del Caos.
Sentí com la ràbia li pujava per l’estómac, com una onada massa gran per contenir. Però abans que esclatés en feres instints de venjança, el casc s’il·luminà internament amb un anell blau. El seu sistema de control emocional ho havia detectat.
Una microinjecció. Després una altra.
La boira de la ira es dissipava lentament, substituïda per la fredor analítica que l’havia convertida en una de les comandants més temudes del Fire Caste.
—Obtindré venjança —murmurà—, però amb ordre, amb seny, amb precisió.
I avançà amb encara més determinació.
PECHALLAI POK ALS JARDINS DEL PALAU
Els jardins del Palau de la Governadora Tiberia eren una meravella decadent. Caminets de grava blanca serpentejaven entre arbustos perfectament esculpits en formes aristocràtiques. Fontetes ornamentades —ara plenes de sang i aigua bruta— gotejaven entre estàtues de ferro i marbre representant antics herois imperials. Llums suspeses, trencades a mitges, projectaven parpelleigs intermitents sobre els arbres exòtics que havien estat importats de mig sector.
Allò que abans era un paradís geomètric i net ara era un camp de batalla perfumat amb podrició i pólvora.
Pechallai Pok hi avançava amb pas ferm mentre els seus guerrers kroot muntaven un petit motí. El cercle de carnissers emplomats bramulava irritat.
—Quina carn és aquesta? —es queixava un dels caçadors, escopint un os gruixut a terra—. La dels Wotan era dura com roques seques. I ara ens doneu aquesta... aquesta carn pudent i inflada dels marines de plaga?
Murmuris d’acord ressonaren entre les tropes.
Pechallai, alt i prim, va aixecar la mà amb la calma d’un caçador veterà. La seva veu profunda va imposar silenci.
Apropar-se al palau principal significava trobar-hi humans de sang noble, ben alimentats, i —si els rumors eren certs— fins i tot restes de servidors psíquics, oficials imperials, i potser algun inquisidor.
Carne exquisida. Records saborosos.
—Els Vèspids han estat alertats. Els humans també. Aviat tindrem combat. I amb ell... carn digne del vostre esforç.
—Prepareu-vos. El Palau ens crida, i dins hi ha el banquet dels déus.
CLAY I ELS YAEGIR HEARTKIN
Clay, cap dels Yaegir Heartkin, observava com les seves tropes es dispersaven pels passadissos ennegrits del Palau Administratiu de Diògenes V. Les llums d’emergència penjaven dels cables com vísceres metàl·liques, projectant ombres llargues i inquietants sobre els murals imperials.
Els seus homes avançaven amb moviments estudiats, silenciosos, eficients. Tot i la derrota recent davant els kroot, havien sabut recuperar el ritme, un ritme diabòlic, frenètic, digne de les llegendes dels Jaegir.
I aquella rapidesa havia estat la seva victòria.
Els Ultramarines, sorpresos pel seu atac lateral, no havien tingut temps ni d’aixecar els escuts. Havien caigut un darrere l’altre, sota una tempesta de trets i fulles esmolades.
—Així es fa, família —murmurà Clay, orgullós.
Ara, amb un peu dins d’un dels edificis més importants del govern planetari, sabien que hi trobarien allò que buscaven: arxius, mapes, noms, rutes, registres de trànsit i transport, tot allò necessari per aconseguir el veritable objectiu del clan Heartkin.
Clay es col·locà el visor òptic i mirà cap al passadís principal, on els seus soldats ja estaven trencant panys i establint punts de control.