ELS BASTARDS DE L'EMPERADOR
El Complex Volk-1s encara cremava.
Les estructures metàl·liques havien estat esqueixades com si fossin carn, i els cadàvers dels vèspids que el defensaven penjaven dels ponts de suspensió, convertits en trofeus silenciosos de l’arribada d’Ulgruk, l’Escollit d'Slaanesh.
Ulgruk avançà pel passadís principal, amb la seva armadura esclatant en colors iridescents que degotaven icor daurat.
Tot i la victòria, el seu rostre—deformat per la perfecció blasfema de Slaanesh—estava tens.
—Un portal destruït… un portal del Caos, encara que fos de Khorne…
Va murmurar, escopint el nom amb repugnància.
Havia vist com els astartes imperials el desposseïen del premi.
Aquells maleïts soldats de colors pures i restricció estoica havien reaccionat amb una rapidesa que fins i tot ell havia subestimat.
En aquell instant, un dels Bastards de l’Emperador s’acostà corrent, respirant amb dificultat.
—Senyor Ulgruk!
Feu una reverència exagerada, gairebé teatral.
—Noves naus de desembarc imperial estan descendint a la zona est del complex. Sembla que busquen un punt d’aterratge segur.
Ulgruk va somriure. Un somriure afilat, cruel, gairebé encantador.
—Això no ho permetrem, estimat.
Alçà el seu flagel corromput, que xiuxiuejà com si tingués gana.
—No els deixarem prendre ni una sola alenada de descans. Si volen baixar… els donarem la benvinguda. Amb música i crits.
Els Bastards es dispersaren, i Ulgruk va caminar cap a la llum vermella de les explosions llunyanes, sabent que la segona dansa estava a punt de començar.
THE GREEN SPEW
La Planta de Purificació d’Aigües tremolava sota els ressons de maquinària contaminada.
Cada canonada degotava pus.
Cada ventilació escopia espores verdes.
El lloc ja no era un centre de tractament: era un santuari del Pare.
Herald of Decay va arribar coixejant, encara cobert de restes de Kroot.
El seu tors estava partit per cinc ferides profundes, però ell reia, amb una rialla humida, com de pulmó ple de líquid.
Davant seu, els seus marines de Plaga havien completat la dispersió de les benediccions.
L’aigua potable de Diògenes V es convertiraria aviat en una sopa empestada de vida indesitjada.
Els túnels sota la ciutat serien, a partir d’aquell moment, rutes segures per als fills de Nurgle.
Però el Herald no estava satisfet.
—Aquells ocellots esquinçats…
Escopí un tros de bec kroot.
—Els jardins del Palau… haurien estat bells. Tan verds… tan nets… tan plens de vida.
Va fer un pas, i el mapa hologràfic de Diògenes V s’il·luminà davant seu.
Els seus ulls purulents es fixaren en el Districte Epsilon: noblesa, luxe, bellesa repulsivament intacta.
—Perfecte.
Les pústules del seu rostre esclataren en un xipolleig satisfet.
—Allà farem créixer un nou jardí. Un que floreixi bé.
I va ordenar:
—Cap a Epsilon. Que la decadència comenci.
LA GUERRA DELS DISTRICTES
Entre les ruïnes del Districte Gamma, la mort era tan abundant que semblava un paisatge natural.
Skir Tarn, el gegantí home-bèstia, s’alçava enmig de la muntanya de cossos.
La seva pell grisa i els seu pèl brut estaven amarats de sang.
L’alè li sortia com un bufat de toro enfurismat.
Tres combats.
Tres victòries.
Humans, ratlings, fins i tot astartes.
Tots havien caigut davant del seu martell ossi.
La massa de mutants Destripagors l’observava en silenci religiós.
Els forts prosperaven.
Els febles servien d’aliment.
Skir Tarn va aixecar un dels cadàvers d’un marine espacial com si fos un ninot de palla.
—Això és poder!
Cridà, fent trontollar les parets mig esfondrades.
—Així governarem! Així saquejarem!
Els mutants rugiren.
Skir Tarn va estendre un braç cap als districtes superiors, els que encara resistien, els que tenien subministraments, armes, refugi.
—Quan controlem tots els districtes, nosaltres serem la ciutat!
El seu martell baixà amb un cop sec, trencant el crani del marine.
—I llavors… vindrà l’Imperi. I també caurà.
I els Destripagors avançaren, la marea mutant creixent com una plaga.
