El cel de Diògenes V era un mar espès de fums i vapors químics. On altres races es podrien ofegar i morir, les vèspids trobaven confort i familiaritat. Era un record difuminat del seu planeta natal: l’aire pesat, l’acidesa a cada respiració, la llum enverinada que feia tremolar les ales membranoses.
Allà, enmig del Sector Industrialis, el comando Eixam de Venjança s’havia establert. Les guerreres, totes femelles, volaven en patrons ordenats mentre transportaven fragments de metall, pedra i runa a les seves mandíbules. Cada tros era mastegat, barrejat amb saliva tòxica i dipositat a les parets del nou cau. Lentament, com una excrescència viva, el niu anava creixent adherit a l’esquelet corcat d’una xemeneia en desús.
Al centre del ritual de construcció, sobrevolant amb majestuositat implacable, hi havia Zhilak la Implacable. Les seves ales vibraven amb un ritme constant, i els seus ulls compostos s’obrien a totes direccions, vigilants. Ella no només era la líder, era el cor i la fúria de l’eixam. Des del niu, un dia sortiria el crit de guerra que faria tremolar els carrers de la ciutat.
Un senyal metàl·lic va interrompre la seva contemplació: la crida del casc Tau. La transmissió s’obrí amb el to mecànic i autoritari d’un oficial, la seva veu filtrada pel comunicador.
—Zhilak. Aquí el Shas’el T’olvir. Informi de l’estat de la seva missió.
L’ira la va colpejar com una onada. El seu pensament natural, salvatge, rebutjava l’ordre seca, la demanda aliena. Però el casc, símbol de submissió als Tau, va actuar amb precisió: un impuls químic travessà la seva ment i la calma forçada la impregnà. Amb la veu carrasposa i ferma, Zhilak va respondre:
—El niu ha estat establert. La base és sòlida. Ben aviat iniciarem les ofensives. No us heu de preocupar.
Un silenci breu, ple d’una condescendència imperceptible, precedí la resposta.
—Excel·lent treball, Zhilak. Envieu la vostra posició exacta. Mantingueu l’eixam en espera fins a noves ordres.
La comunicació es tallà sense cerimònia. L’espurna d’ira retornà, bategant amb més força que abans. Les seves ales s’agitaven, desitjant sacsejar-se aquella veu aliena, aquella disciplina imposada. Però tot d’una, un altre instint més antic i més pur s’alçà dins seu: la comunió amb les seves germanes. La vibració de cent ales en moviment, la melodia col·lectiva del treball, calmà la seva fúria.
Zhilak descendí lentament i es deixà portar per la necessitat comuna. Davant d’ella, una paret de formigó trencat esperava ser devorada. Amb un gest decidit, clavà les seves mandíbules en la pedra, mastegant-la, transformant-la en matèria útil. La saliva àcida desfèia el mineral i l’afegia al creixement del niu.
Els seus ulls miraven més enllà, cap a les llums vacil·lants de la ciutat humana. Cada xemeneia, cada carrer i cada refugi eren ja ofrenes futures a la seva venjança. El temps de la construcció encara no havia acabat, però el moment de l’aniquilació s’acostava.
Zhilak la Implacable escopí un nou fragment al niu i sentencià, per a ella mateixa i per a tot l’eixam:
—Treballarem, esperarem... i després Diògenes V coneixerà la fúria de l’Eixam de Venjança.