L'ATERRATGE DELS NOUS TEMPESTUS

 

El cel de Diògenes Primaris encara tremolava pel rugit dels motors quan el Valkyrie “Justícia Solar” s’enlairà, deixant enrere un núvol de pols i runa. Enmig del fum, emergí la figura imponent del Tempestor Kael Dravus, el seu mantell de tempesta emblanquit pel ciment i les cendres. A la seva esquena, el símbol de l’àguila imperial lluïa com una promesa i una amenaça alhora.

—Sector Monitorum assegurat, senyor! —va informar el precursor, mentre l'esquadró dels Garras del Emperador desplegava les armes i netejava els accessos.

Dravus assentí, observant els cossos dispersos dels Sempre Sagnants. Les seves armadures de ferro rovellat encara gotejaven sang recent.

—Eren ràpids, però no prou —va dir amb fredor—. Ni tan sols sabien que havíem aterrat.

Un dels soldats aquilons, veterà, deixà anar una rialla curta mentre recarregava el bòlter d’assalt.

—Potser hauríem d’enviar-los un missatge. “Les Garras del Emperador us saluden.”

Dravus no va somriure.

—No. El missatge ja és clar. Que els seus morts parlin per nosaltres.

Amb un gest, activà el comunicador intern i projectà la xarxa tàctica sobre el visor.

—Escamot Delta, assegureu les grues. Echo, als sils de gra. Bravo, reviseu els magatzems. No vull sorpreses sota els nostres peus.

Les confirmacions van arribar amb un cor coral de veus distorsionades.

El pla semblava funcionar: els sectors logístics estaven sota control i la línia de subministrament havia estat establerta en menys de trenta minuts.

Però la calma no durà gaire.

Un xiulet d’alarma sonà a l’auricular del Tempestor.

—Senyor! Moviment al nord! Termosignes confirmats... mutants, homes bèstia, almenys una dotzena de grups!

Dravus va fer una ganyota darrere la màscara respiradora.

—Perfecte. El caos no descansa ni sota terra.

Apagà el canal i es girà cap als seus homes.

—Si no els parem ara, ens tancaran el pas cap al Palau Que ningú es mogui fins a nova ordre. Organitzarem una línia defensiva.

Mentrestant, obrí el canal de comunicacions prioritari. El símbol de l’àguila bicèfala donà pas al rostre de la Governadora Rhea Tiberia, projectat en un holograma blau pàl·lid.

—Aquí Tempestor Kael Dravus, unitat de Tempestus Aquilons “Garras del Emperador”. El sector Monitorum està sota control. Hem fet fugir les forces traïdores i consolidem posicions.

Un silenci breu. Després, la veu freda i serena de la governadora.

—Excel·lent, Tempestor. Continueu. El vostre zel serà recompensat.

L’holograma s’apagà, deixant a Dravus amb un sentiment ambigu. Recompensat. Aquella paraula, en boca d’un funcionari imperial, podia voler dir moltes coses... i cap d’elles bona.

El Tempestor recordà aleshores les històries: una altra unitat d’Aquilons, destinada a Diògenes V sota la Inquisició. El seu comandant, processat per heretgia; la seva tropa, desapareguda o purgada.

—No repetirem aquell error —va murmurar per ell mateix—. No som titelles de cap Inquisidor. Som el puny de l’Imperi.

S’ajustà el visó i va carregar el bòlter plasma amb un clic sec.

—Garras del Emperador! —va cridar per l’intercom.

—Sí, senyor!

—Aquest planeta ens vol provar. Demostrem-li per què som la mà que colpeja, no la que tremola. Formeu línia, apunteu al nord. Avui, la sang mutant servirà per fertilitzar el sòl de Diògenes.

Les seves paraules van ressonar per tota la xarxa tàctica mentre els soldats s’alineaven entre runes i grues metàl·liques. Els visors s’il·luminaren, les armes s’armaren i l’aire es carregà de tensió.

Allà, al Sector Monitorum, envoltats de pols, sang i l’ombra del Caos, les Garras del Emperador s’alçaren per demostrar que encara hi havia ordre, disciplina i fe en el cor de la guerra.

I que mentre Kael Dravus visqués, cap Aquiló seria oblidat.