La boira verda i tòxica de Diògenes Primaris embolcallava la ciutat com una mortalla. A dalt de la torre de telecomunicacions, un edifici ennegrit pels bombardejos, els Carnissers de Pech s’havien instal·lat entre cables tallats, consoles esventrades i cossos mig devorats. La llum vermellosa del sol enverinat entrava pels finestrals trencats, tenyint la sang seca de tons ocres.
Pechallai Pok, amb el bec encara tacat de sang fresca, ajustà el transmissor i emeté la senyal codificada. A l’altre extrem, la veu dels comandaments Farsight va respondre, carregada de sorpresa.
—Pok? Com és possible que ja estigueu establerts dins la ciutat? —la veu era ferma, incrèdula.
Els Farsight no van aplaudir la gesta. Al contrari, la seva veu es va tornar freda, gairebé tallant:
—Això us exposa. Si les comunicacions són interceptades, perdrem qualsevol avantatge. Envia’ns els plànols de la ciutat i espereu ordres. No actueu pel vostre compte, Pok.
Pechallai, amb un somriure sinistre, va donar-se cops al ventre nu, les plomes tacades de vermell.
—La carn de tècnic és força bona… sempre que treguis primer els implants. —va dir, amb veu greu i satisfeta.
Un silenci tens va seguir a l’altra banda. Finalment, el comandament va replicar, més contingut:
—La torre de telecomunicacions…? Heu convertit el punt més crític en la vostra base?
—Exacte. —respongué Pok, orgullós, mentre llepava una gota de sang del seu bec—. Des d’aquí controlem les onades, i les preses ja ens han servit de banquet.
La transmissió es tallà amb un xiulet metàl·lic. El silenci tornà a regnar a la sala, només interromput pel cruixit dels ossos trencats que un kroot jove rosega al fons.
Un d’ells, Ka’ren, amb les urpes encara tacades de greix humà, preguntà amb inquietud:
—Senyor… i ara què fem?
Pechallai s’aixecà lentament, la seva silueta ombrívola projectada contra els panells lluminosos trencats. Amb la veu baixa, greu, va respondre:
—Esperarem que ens diguin on volen que anem.
Es va asseure sobre un munt de restes mecàniques i carn desfeta. Després, amb un somriure ferotge i el bec tacat de sang, va afegir:
—Només espero que la carn que trobem sigui tan bona com la dels que es van amagar en aquesta torre.
Va fer un gest amb les urpes, assenyalant el botí.
—Passeu-me un altre tros de llengua d’humà. Una delícia pel paladar.
Els kroot van riure baixet, un so sec i inquietant, mentre la ciutat de Diògenes Primaris seguia cremant sota els núvols tòxics.
