Les ombres del Districte Delta cobrien els edificis derruïts, com cicatrius obertes de la ciutat. Entre les runes, les fogueres il·luminaven rostres deformes: banyes irregulars, mandíbules sobresortides, ulls groguencs plens d’odi. Eren els Destripagors, els antics habitants dels pous subterranis, ara amos d’aquell paradís de runa i pols.
Al centre de l’esplanada, sobre un pedestal improvisat amb blocs de formigó, Skir Tarm s’alçava. El seu tors nu mostrava cicatrius i la pell coberta d’escates metàl·liques. A les mans, una destral serrada encara gotejava sang recent. Davant seu, agenollats i lligats, hi havia tres presoners humans tremolant.
Skir Tarm alçà la veu, gruixuda i ferotge:
—Habitants de la superfície! Durant segles ens heu perseguit, ens heu anomenat bèsties, ens heu llançat al fons dels pous com si fóssim deixalles.
Un dels presoners, amb la cara plena de pols i llàgrimes, s’atreví a suplicar:
—P… per pietat… nosaltres no sabíem…
Skir Tarm esclatà a riure, un so esgarrifós que ressonà entre les runes.
—Ignorància? Crim encara més gran! Jutgeu-los, germans! Quin és el veredicte?
La multitud d’homes-bèstia udolà a l’uníson, brandant armes improvisades:
—Culpables! Culpables!
Amb un sol moviment, la destral de Skir Tarm caigué i el crit del presoner s’extingí. Els altres dos van ser arrossegats a l’escorxador improvisat, mentre els mutants aplaudien amb cops de metall contra pedra.
Un dels seus tinents, un home-boc amb ulls vermells, s’apropà al líder i xiuxiuejà:
—Senyor, ens quedem sense presoners. Els hem matat tots els que hem capturat en aquest sector.
Skir Tarm es llepà els llavis, deixant la sang resseca a la seva barba negra, i respongué amb un to satisfet:
—Això només significa que el Districte Delta ja és nostre. Però no patiu… la ciutat és immensa. Els humans són com les rates, s’amaguen a cada racó. I nosaltres som els caçadors!
Els mutants cridaren i picaren a terra amb les seves armes. Llavors Skir Tarm aixecà la destral al cel ennegrit i proclamà:
—Avui, germans, fem justícia! Demà, prendrem altres districtes. I un dia… —la seva mirada es tornà fosca i plena d’odi— jutjarem la governadora al seu mateix palau! Que ella senti l’espasa de la venjança mutant!
L’eufòria va esclatar com un terratrèmol. Els Destripagors udolaren, colpejant-se els pits i les banyes contra les parets esfondrades, com bèsties desfermades. El Districte Delta, abans un lloc de runa oblidada, ara ressonava amb la veu d’una nova tirania: la dels mutants que havien sortit de les entranyes de la ciutat per reclamar la seva venjança.