LA FAMILIA JA ÉS AQUÍ

 

El rugit greu dels motors ressonava per les carreteres devastades de Diògenes V. Entre núvols de pols i la metralla que plovia dels bombardejos, avançava un destacament implacable: els Sons of Dwafarchy, un kill team de Yaegir Hearkin de les Lligues Wotan. Les seves siluetes eren fosques, cobertes amb llargues gabardines de cuir negre que flamejaven al vent, i les seves motos lliscaven amb una disciplina glaçant, aliena al caos que els envoltava.

El líder, Clay, anava al front. La seva mirada dura s’amagava rere les ulleres òptiques, i el seu cos, ferm i compacte, semblava una prolongació de la màquina que conduïa. Avançaven quan ningú s’atrevia a fer-ho, trencant el silenci de la por amb la seva marxa constant. Ningú els esperava, ningú vigilava aquella ruta: era l’instant perfecte.

Els motors bramaren mentre entraven al Sector Mercatus. El carreró estava ple de runes, vehicles destrossats i mercaderies podrides que el temps i els impactes havien convertit en pols. Les motos s’esmunyiren amb precisió quirúrgica, esquivant obstacles amb la seguretat dels que han nascut per avançar sota el foc enemic.

Clay frenà en sec davant l’entrada del mercat central, un edifici encara en peu, tot i les esquerdes i les finestres destrossades. Els Sons of Dwafarchy pararen darrere d’ell, sense necessitat de paraules, mostrant-li el respecte que inspirava.

Clay alçà la mà i començà a fer gestos secs, tàctics. Els Yaegir es dispersaren immediatament, col·locant-se en punts estratègics, assegurant cantonades, accedint a l’interior del recinte. Ell i el seu segon baixaren de les motos i creuaren la porta esmicolada, els passos pesants ressonant contra la pedra esquerdada.

Clay somrigué per sota la barba curta, passant els dits pel mur ennegrit.

—Un lloc magnífic… —va dir amb veu greu, plena de satisfacció—. Des d’aquí ens endinsarem a la ciutat, i la saquejarem. Aquí guardarem tot el que trobem.

El seu segon, dret i en silenci, només assentí.

Clay es girà, i els seus ulls brillaren amb una llum d’ambició.

—Tinc ganes de veure la misteriosa diogenita.

Durant un instant, es va quedar immòbil, recordant el moment en què, a mitja galàxia de distància, havia sentit l’impuls irresistiblement clar, gairebé una crida, que l’havia empès a venir fins a Diògenes V. No havia estat un caprici ni una missió qualsevol. La diogenita l’havia reclamat.

Però ara, el seu desig no era per a ell sol. Clay estrenyé el puny i colpejà el mur amb força, fent saltar la pols.

—La posarem al servei de la nostra Família Wotan. És per ells que som aquí. Els Sons of Dwafarchy estem preparats… i ho farem.

Fora, el rugit dels motors es tornà a encendre. La ciutat, encara ignorava qui acabava d’entrar en joc.