LA CIUTADELLA DE LES MIL VEUS

 

Ulgruk caminava lentament pels passadissos de marbre negre i acer viu de la seva nova fortalesa. El lloc encara feia olor a sang fresca i encens embriagador, barreja de sofre i perfums impossibles. Els seus esclaus havien complert les seves ordres amb devoció: l’Orgue de l’Agonia reposava en la sala central, connectat a centenars de cossos convulsos que ploraven, cridaven i gemegaven en harmonia. I la flamant Sala del Plaer Esgarrapat, com l’havia anomenada amb un somriure fosc, ja estava a punt: paviments de pell humana, parets amb miralls deformants i estris de tortura que brillaven com joies en un tresor.

Ulgruk, amb veu baixa i plena de satisfacció, va murmurar:

—Perfecte… Tot com havia de ser. Aquí, a la Ciutadella de les Mil Veus, establirem el nostre regne.

Es va aturar davant d’un mirall alt, observant el reflex de la seva armadura punxeguda i els altaveus orgànics que sobresortien de les espatlles, pulsant com cors vius.

Ulgruk, amb menyspreu, va afegir:

—Obscurus ha fracassat. El seu somni d’un portal al domini de la nostra divinitat és pols i vergonya. Però jo… jo transformaré Diògenes Primaris en un monument de plaer i dolor. Una metròpoli que ressonarà pels mil anys vinents en els dominis del Príncep del Excés.

Va recórrer la sala amb pas decidit, els tentacles metàl·lics dels seus servents afinant instruments i dispositius.

Ulgruk, cridant amb exaltació, va proclamar:

—Aixafarem els seguidors del fals Emperador. Desfarem els altres esclaus del Caos, que es creuen dignes de competir amb nosaltres. I els xenos? Bah… Joguines noves. Potser ens regalin nous plaers, potser seran simples matèries per extreure notes inèdites per al nostre Orgue. Sigui com sigui, cada crit seu serà un triomf per nosaltres.

Amb pas solemne, Ulgruk es va asseure al tron de l’orgue, les seves mans deformades posant-se damunt les tecles vives, de carn i os. Va deixar anar un somriure satisfet. Els primers acords van esclatar: una melodia profunda feta amb els crits, els plors i els brams d’aquells que hi estaven connectats.

Ulgruk, xiuxiuejant amb delit, va dir:

—Sí… afinat a la perfecció. Ara que la simfonia ha començat, també ho faran els meus plans de conquesta.

I, mentre les notes ressonaven per les entranyes de la Ciutadella, Ulgruk ja somiava en els carrers de Diògenes Primaris convertits en un teatre de dolor i èxtasi etern.