La tenda de campanya de Boido West, Conseguidor dels Ràtidos y Furiosos, feia olor de cafè torrat, formatge curat i carn fumada. A dins, el mateix Boido —una figura baixa, esquerrana, de pelatge grisenc i mirada astuta— remenava amb una cullera metàl·lica un guisat d’aspecte dubtós que feia glop-glop al centre d’un fogonet improvisat.
A fora, dos dels seus subordinats avançaven entre el fang i les restes d’un comboi mig saquejat. Eren el Pellejoduro, una massa de músculs i cicatrius que duia un davantal brut de sang, i el Dinamitero, un rosegador fibrat amb l’olor persistent de pólvora i un cinturó ple de cilindres de dinamita.
Quan van apartar la lona d’entrada, Boido els va rebre amb un somriure de punyals.
—Ah, finalment! Se m’estava refredant el segon esmorzar —va dir mentre servia tres plats amb rapidesa—. Avui: estofat de rata d’aigua amb salsa de set espècies, truita de llavors negres i un toc de cogombre fermentat.
El Dinamitero va fer un xiulet.
—Boido, això és banquet d’alt comandament. Si segueixes així, et faran Cap de la Cuina Imperial.
Boido va arronsar les espatlles amb falsa humilitat.
—Bah, només és logística. Tot bon Conseguidor sap com mantenir content l’estómac del seu comando.
Mentre menjaven, el Pellejoduro va mastegar amb força i va dir:
—He sentit explosions a l’est, cap al Districte Delta. Ens han avisat de res?
Boido va beure un glop de cafè, lentament.
—Ningú ens ha avisat de res, Pellejoduro. Però pel que sembla, estan assetjant la ciutat.
El Dinamitero va deixar la cullera a mitges.
—Com sempre, eh? Ens obliden, ens deixen sense ordres i després ens culpen si alguna cosa surt malament.
Boido va assenyalar-lo amb la forquilla.
—Exacte, amic meu. Un cop més, els Ràtidos y Furiosos són prescindibles.
El Pellejoduro va riure amb la boca plena.
—Llavors fem com sempre? Vigilar la intendència, investigar les misterioses desaparicions de salsitxes i vi ranci?
Boido va deixar el plat i es va recolzar al respatller de la cadira amb un somriure que deixava entreveure els ullals.
—No, aquesta vegada no.
Els altres dos el miraren en silenci. El Conseguidor va aixecar un tros de pa, el va sucar al guisat i el va mossegar abans de continuar.
—He sentit un rumor —va dir amb la boca mig plena—. Al Palau de la Governadora, hi guarden alguna cosa… alguna cosa realment important.
El Dinamitero va alçar una cella.
—Important com... “menjar gratis per una dècada”?
—Més. —Boido es va llepar els dits—. Diuen que és un objecte valuós. I potser, només potser, el nostre deure patriòtic és assegurar-nos que ningú s’emporti la valuosa mercaderia.
El Pellejoduro va bufar una rialla i va afegir:
—O assegurar-nos que nosaltres la portem a un lloc més segur, no?
Boido va fer un gest exageradament modest.
—Jo només faig la meva feina. Supervisar. Comptar. Protegir els recursos del Regiment.
El Dinamitero, mentre preparava un flam improvisat amb restes de pa i cafè, va dir:
—Això sona a feina grossa, Boido. I si hi ha defenses?
Boido va assenyalar el cinturó de dinamita.
—Per això et tinc a tu. A més, fa massa temps que no traiem el gos a passejar, oi?
Els tres van riure. El Pellejoduro es va aixecar, fent trontollar la tenda.
—Doncs sigui. Ja hem descansat prou, i la panxa comença a créixer.
El Dinamitero va encendre una cigarreta amb una metxa curta.
—Quan sortim?
Boido va omplir tres gots amb licor d’arrel i els va aixecar.
—Quan acabem el segon esmorzar. Els grans saquejos no comencen mai amb l’estómac buit.
Els tres van brindar entre rialles, mentre el vent feia tremolar la lona de la tenda i, a fora, les explosions del setge ressonaven a la llunyania.
Els Ràtidos y Furiosos tornaven a estar en marxa.
I aquesta vegada, l’olor del botí era millor que la d’un banquet.
