Amb la primavera de guerra arribà la constatació que Nometern,
el nom veritable de Diògenes V, no era només un escenari, sinó la presó viva
del C’tan Anoshen. El Faeron Horemheb i el cronomant Abraxas
es disputaven l’autoritat sobre aquest món-cripta, però fou la Legió dels
Condemnats qui evità que el presoner estel·lar es deslligués. Els seus Genets
Fantasma, espectres en flames, marcaren amb ferro i foc que el destí de
Nometern no s’escriuria per voluntat necrona, sinó per la mà del misteri
imperial.
Els necrons, conscients que si Anoshen arribava a
alliberar-se la seva còlera es tornaria contra els propis necrontyr, decidiren
convertir Nometern en un món devastat, incapaç d’allotjar cap mena de
vida orgànica. Allò que els seus exèrcits no podien aconseguir ho farien la radiació,
l’atmosfera enverinada i els terratrèmols.
Els Sempre Alçats, guàrdia traïdora, alliberats dels
enganys d’Anoshen, es consagraren a Khorne. Però el seu camí els portà a
topar amb els hedonites del Plaer de Fulgrim. El duel fou sagnant i els fills de Slaanesh,
guiats per Obscurus i Ulgruk el Flagell, s’imposaren. Ni
la derrota, ni la humiliació dels collarets de control, trencaren la
seva voluntat. Guiats per Lord Khai, els Sempre Alçats decidiren seguir
el camí de la sang. El camp de batalla es convertí així en una guerra dins del
mateix Caos: entre el plaer i l’excés d’uns i la set insaciable de
sang dels altres.
Mentrestant, el C’tan empresonat continuava
projectant visions. Allà on tocava, germinaven castes i sectes que li juraven
lleialtat. El metge dement Sèptimus recollí aquestes veus, al costat de Vektra
Floria i de T’au contaminats amb diogenita. Així prengué forma la casta
d’Anoshen, mostra de la corrupció mental que s’estenia per les ombres del
planeta. La secta evolucionava, convertint-se en una amenaça més subtil i
conspiradora. La influència d’Anoshen, unida al geni tecnològic de Vektra, els
permeté escapar de les seves presons i fugir cap a Alvearium Diogenes,
la ciutat-rusc més gran —i més podrida— de tot Diògenes V.
Els Exiliats de Yth perderen enfrontaments directes
contra els Recios de John Rico, fet que reforçà la posició de l’Inquisidor
Soulripper, obsessionat amb controlar Anoshen, empresa que li negaven els
Genets Fantasma. Abraxas i els Portae Averni, decidits a convertir
Nometern en un satèl·lit inhòspit, veié amb fúria com els T’au havien gosat
manipular els codis dels seus sistemes. Els protocols de recuperació quedaven
cada cop més compromesos, i tots els seus intents fracassaven. Quan finalment
intentaren destruir Nometern, tampoc en foren capaços.
L’Imperi, alhora, es mostrava podrit per dins: purgues i
execucions es dictaven constantment, i el nom de Soulripper planava com una
ombra severa sobre soldats i civils. El planeta s’omplia de sang, dolor i
submissió, segell inequívoc d’un camp de guerra condemnat. L’inquisidor,
embogit, buscava localitzar els Genets Fantasma per accedir al seu coneixement
sobre la presó d’Anoshen. Tot i aconseguir informació sobre les instal·lacions
de la Legió dels Condemnats, el seu assalt final fracassà.
La descoberta de noves cambres i dispositius necrons provocà
un terratrèmol estratègic. Els T’au hi veieren una oportunitat de
tot o res: recuperar tecnologia i diogenita per controlar la polaritat de
l’Esfera, capaç d’amplificar o anul·lar el poder psíquic dels Èteris. El
104è Batalló Mont’ka fracassà en aconseguir els dispositius necessaris,
però aconseguí impedir que els farsight poguessin alliberar els seus operatius.
Els T’au de Farsight, amb el suport dels Carnissers
de Pech, aconseguiren tecnologia i diogenita per alimentar els seus
propòsits, arribant fins i tot a desposseir els necrons del Portae Averni
del control d’una Porta Dolmen.
Mentrestant, el Caos descobria que els mecanismes
necrons podien alimentar portals i transformar Diògenes V en un planeta
dimoni. Però dins del Plaer de Fulgrim esclatà una lluita fratricida: Obscurus,
el Simfonista de l’Agonia, veié com els seus fracassos feien que Slaanesh triés
un altre favorit. Finalment, el Senyor del Plaer escollí Ulgruk, que
rebé un flagel sagrat i un comando minvat, mentre Obscurus es veié obligat a
fugir.
Amb les noves ofensives, el control territorial canviava
constantment: els T’au consolidaven enclavaments, els imperials
resistien a les colmenes, els necrons intentaven blindar catacumbes, i
el Caos marcava amb rituals els espais on podia. La lluna sencera
esdevingué un mosaic de dominis en disputa.
Però el cost fou immens: la campanya arribà a un punt d’esgotament.
Els cronistes parlen de camps cremats, de cendres al vent i de retorns amargs,
d’unitats que baixaven a les catacumbes i en sortien mig destruïdes, de soldats
que ja no creien en la victòria sinó només en la venjança.
Les batalles decisives
- Esquadra
Kesse derrotà el Plaer de Fulgrim, frustrant un ritual que
hauria transformat Diògenes V en un planeta dimoni de Slaanesh. Hug
Kesse es sacrificà en l’últim moment, i el seu nom esdevingué llegenda
entre els Segadors de la 0-Zona.
- Els Genets
Fantasma mantingueren el control total de la presó d’Anoshen. Sabien
que els murs de l’Esfera trontollaven i que necessitaven diogenita,
custodiada per la governadora Rhea Tiberia, per segellar el C’tan.
Però no cediren ni un mil·límetre: custodiarien per l’eternitat allò que
no podien destruir.
- El Plaer
de Fulgrim, malgrat el fracàs ritual, trobà una victòria contra els Portae
Averni, infiltrant-se a les catacumbes necrones de Diògenes Primaris.
La diogenita es convertí en el seu nou objectiu.
- Les
dues faccions T’au s’enfrontaren, i el somni dels farsight
d’alliberar els seus companys del 104è Batalló s’esvaí. La disciplina
etèrica s’imposà al salvatgisme kroot, i els Èteris respiraren tranquils.
- Els Sempre
Alçats, sota la subjugació temporal de Slaanesh, profanaren una Porta
Dolmen necrona i la transformaren en un punt d’accés als dominis de Khorne.
El seu èxit els alliberà de l’esclavitud hedonita: la Porta quedà oberta,
tremolant amb energia vermella i bram de cranis.
- Els
dos comandos necrons, sense el control de la Porta Dolmen i
incapaços de fer inhabitable Nometern, optaren per iniciar una nova
desconnexió en espera de temps millors.
- Els Segadors
de la 0-Zona assumiren la defensa de Diògenes Primaris, conscients que
la mineria de diogenita no podria continuar i que la ja recollida es
convertia en un tresor incalculable.
- Els Tempestus
Aquilons i els Recios de Rico no foren depurats, però el seu
líder es sacrificà confessant-se heretge. Soulripper no obtingué el
control d’Anoshen per a l’Imperi, i ningú sap quin serà el seu pròxim
objectiu.
- El 104 Batalló de rastrejadors no va aconseguir els seus objectius però va frustrar els plans dels Carnissers de Pech, que haguessin fet tremolar l?imperi Tau. El 104 ha estat rellevat de Diògenes V, saben massa.
- Els Carnissers de Pech, tot i el fracàas en els seus objectius han aconsegguit reforços i tenen assentada a Diògenes V una xarxa de refugis i bases que els permeten participar a l'asedi de Diògenes Primaris.
Quan la pols s’assentà, Diògenes V seguia essent un món
maleït. L’Esfera d’Anoshen continuava sent presó del C’tan, però els
seus murs havien estat colpejats fins a trontollar. El crit d’Anoshen ressonà
per tota la galàxia, atraient faccions àvides de diogenita i anunciant un nou
setge sobre Diògenes Primaris.