L’holograma tremolava davant dels ulls freds del general Klaus Von Stauffenberg. La ciutat de Diògenes Primaris s’alçava en un entramat blau de murs, torres i carrers; sobre ella, els punts vermells i verds indicaven posicions de guerra. A cada espurna lluminosa, Stauffenberg hi veia vides perdudes, inútils, però sobretot veia com havia aconseguit mantenir als seus Korps de la Mort allunyats dels escenaris més brutals.
Amb les mans entrellaçades darrere l’esquena, murmurava per ell mateix —Hem esquivat l’escorxador de les boques tòxiques… i la trampa de la Porta Dolmen… El meu regiment segueix sencer, mentre d’altres s’ofeguen en fang i sang.
Però el somriure se li glaçà. El mapa mostrava les zones mineres de diogenita: totes inactives, totes marcades en negre.
Es fregà el bigoti amb un gest meditat. Però també sabia que els rumors corrien. Les mirades sospitoses dels comissaris, els informes velats… qualsevol moviment dels Korps de la Mort confirmaria les sospites.
Llavors, una idea li esclatà al cap com un tro i amb un somriure fi va murmurar —El 15è Batalló de Xoc de Thalax… els fills de Cadia. Homes incorruptibles, disciplinats… perfectes per servir de pantalla. Ells asseguraran la diogenita. Després, quan tot estigui sota control… els meus oficials ja sabran com fer-la desaparèixer. Ningú sospitarà.
Amb satisfacció, picà amb els artells sobre la taula i alçà la veu:
El jove assistent, tens com una corda, dubtà un instant abans de respondre.
Von Stauffenberg es deixà caure a la cadira de comandament, amb un posat de superioritat calculada assentint, amb un somriure fred:
El seu rostre quedà il·luminat per la llum blava de l’holograma, mentre els seus ulls grisos brillaven amb un plaer fosc.
L’assistent sortí a corre-cuita del despatx, i les ombres de Diògenes Primaris ballaren sobre el mapa com si pressagiessin la tempesta que s’acostava.