El volum de la Tomahawk tremolava lleu quan els motors regulaven la pressió d’aterratge. Les pantalles tàctiques projectaven el mapa de la ciutat: carrers col·lapsats, edificis en runes i, en vermell, els objectius prioritaris. Al centre, destacava la Porta de Sinope, un dels principals accessos al Cercle Primaris, l’anell interior que concentrava els centres de comandament, els dipòsits de subministraments i els temples dedicats a l’Emperador.
Fora, la ciutat exhalava columnes de fum i llum intermitent; per sobre, els míssils antiaeris feien lluir la volta com un immens cel estel·lar trencat. Els impactes llunyans sacsejaven la nau amb reverberacions metàl·liques que ressonaven fins als ossos.
—Germans d’Ultramar, escolteu amb atenció —va dir Gideon amb serenitat marcial mentre repassava els pictors tàctics projectats a la panòplia de la Tomahawk—. El nostre objectiu és la Porta de Sinope. Si cau en mans enemigues, el Cercle Primaris quedarà exposat i la ciutat sencera pot perdre’s. Assegurant-la, mantindrem el control estratègic i impedirem l’avanç dels traïdors i dels xenos.
Es girà lentament, fixant la mirada en cadascun dels seus germans de batalla. Els cascs blaus dels Ultramarines reflectien els llums d’emergència, i sota cada visera ardien ulls plens de deure i resolució.
—Som els fills de Guilliman. Som el seu càstig i la seva defensa. No espereu rebuda amistosa —va continuar amb veu ferma, marcada per l’autoritat—. La Porta no pot caure.
Al seu costat, el franctirador ajustava la mira òptica del seu bòlter de precisió amb una calma mecànica; els seus dits treballaven com si afinessin una sola corda. Els intercessors d’assalt, petits però carregats, completaven la preparació de les càrregues explosives i revisaven els segells dels reactius de plasma. El sergent veterà, amb l’armadura marcada per cicatrius de guerra i l’aquila imperial ben polida al pit, comprovava amb atenció el canal vox, assegurant que la connexió amb l’òrbita no es tallés en el moment decisiu.
Un brunzit profund va omplir la nau: el senyal d’aproximació final. Les llums interiors parpellejaren en vermell, bategant al ritme dels cors augmentats dels guerrers. Cada cop era més fàcil sentir el rugit sord de la ciutat sota ells, els crits i els trets com un eco llunyà que anticipava la tempesta.
Els germans van respondre a l’uníson, les veus metàl·liques ressonant dins l’habitacle com un clam de ferro. La sirena d’alerta ressonà i les portes blindades s’obriren lentament, revelant les càpsules de desembarcament esperant com sarcòfags d’acer.
Un a un, els Ultramarines hi van entrar, assegurant armes i segells, fins que l’últim germà s’hi endinsà. La rampa es tancà amb un esclat metàl·lic i el compte enrere començà.
La Porta de Sinope els esperava.