LA TRANSFORMACIÓ DELS SEMPRE ALÇATS

 

Lord Khai, va alçar la veu des del petit tarima improvisada, la seva figura ressaltada per la llum tremolosa de torxes profanes:

—Heu vist bé el que queda dels vostres germans. Els dèbils han fugit, els febles han caigut. Però els qui som aquí… som l’evolució.

Sota la seva capa, les noves cames metàl·liques brillaven, engranatges xocant amb un xiuxiueig mecànic. Khai les mostrà amb orgull, com qui exhibeix una relíquia. Els seus homes —si podien encara anomenar-se així— l’observaven amb ulls encesos, la saliva escumosa als llavis, les armes serrades reflectint la sang seca.

Lord Khai, va continuar amb veu cavernosa, plena d’orgull:

—Ja no sou simples carn. Ara sou aspirants. Aspirants a una gràcia que transcendeix el sòl feble de la nostra antiga naturalesa. Khorne observa. Khorne castiga. Khorne corona.

Un crit coral s’alçà de la massa: un soroll de gargots i ferro. Algunes figures batejades amb marques recents tombaven les espases i les llançes-serra, fent-les xiular com una tempesta.

Lord Khai, va fer un pas endavant, la veu pujant en intensitat:

—Els cirurgians berserkers m’han tallat, m’han substituït, m’han forjat sense pietat… i ara aquests punys metàl·lics porten la voluntat del Déu de la Sang! Heu de saber-ho: la lleialtat d’aquests cossos ja no és amb reials o amb famílies, només amb la Sang i amb la Fúria!

Al seu costat, Threx «Batec Impur» rié com un boig, mullant-se les dents amb gotes vermelles d’un vas que sostenia. Altres gemegaven i colpejaven el terra amb punys que semblaven pilars.

Lord Khai, va cridar amb fervor, remarcant cada paraula com si fos un comandament sagrat:

—Amb els regals de Khorne castigarem els nostres enemics: imperials que ens menyspreen, adoradors d’elements dèbils que han gosat tocar-nos. Els portarem caps, cranis i rius de sang. I si compleixeu, si la vostra feresa és pura… Khorne, el Senyor de la Guerra, ens elevarà. Ens transformarà en el que són els mites: Desangradors.

Els Sempre Alçats esclataren en un cor de paraules i sorolls. Alguns es col·locaren de genolls, altres alçaren punys enguantats. Els acòlits començaren a picar les hombreres amb ferramentes, com per marcar l’aliança amb un so metàl·lic.

Lord Khai, va afegir amb to autoritari i gairebé carnal:

—Farem caure Diògenes Primaris. Oferirem la ciutat com a altar. La seva sang serà la nostra font i la nostra moneda. Qui sents por… que marxi ara. Qui és feble… que s’aparti. No hi ha lloc per la covardia.

Thalon «Plaga Fosca», l'antic franctirador, va alçar la seva arma com qui beneeix un instrument sagrat, i Zarathos «Màscara de la Mort» va alçar la llança i la frega contra la roba, fent un xiulet com d’antiga proclama.

Lord Khai, va concloure amb una veu que trontollava l’aire:

—La guerra és aquí! I amb cada ciutat que cremem, amb cada cap que col·loquem als pilars, amb cada ritual que consumem, més a prop estarem del favor. Prepareu-vos: aquesta nit cantarem i demà ofrendarem. Khorne escolta, i ell recompensarà els seus fills amb el que mereixen.

Les tropes van respondre amb un crit que semblava una condemna i una benedicció alhora; les espases i llançes-serra xocaren, el metall compongué una percussió de batalla que omplí la cambra subterrània. Entre la fumera i l’olor de ferro calent, els Sempre Alçats es van preparar per marxar: el seu lideratge, la seva fe, la seva bogeria, tot barrejat en un sol objectiu —desfermar la sang i veure si el Déu responia. Els crits de fúria i devoció ompliren l’aire, però Khai encara no havia acabat. Va aixecar la seva arma serrada ben amunt, i amb un rugit final va proclamar:

—Ja no som els Sempre Alçats! El nostre nom és mort com els febles que vam deixar enrere! Des d’avui i per l’eternitat, serem coneguts com els Sempre Sagnants!

Un clam eixordador esclatà, les armes serrades xisclant alhora, com si l’eco de Khorne mateix hagués respost a la seva proclamació.