Quan la Porta Dolmen es va obrir amb un espetec silenciós de llum verdosa, els Carnissers de Pech van contenir la respiració col·lectiva. Durant setmanes havien arriscat vides i òrgans entre les ruïnes del complex necró per desxifrar els mecanismes enterrats sota tones de runa fosca i circuits morts. Però finalment, un corrent d'energia va recórrer l’arc monumental i una esgarrifança ancestral va ressonar per la jungla devastada de Diògenes V. Els reforços de Farsight havien arribat.
No eren qualsevol força auxiliar. Portaven l’armadura escarlata dels Monats d’Elit, guerrers solitaris formats personalment pel mateix Comandant Farsight, i que havien arribat per empènyer el pla dels Carnissers cap al seu clímax: un assalt fulminant contra Diògenes Primaris, el cor imperial del planeta.
Per primer cop en mesos, els Carnissers de Pech van sentir que la victòria era més que una il·lusió. Els kroot es movien amb la confiança de les bèsties famolenques que oloren presa. Els seus líders tau, marcats per la cicatriu del desacord amb l’Etereat, desplegaven hologrames de campanya amb precisió quirúrgica. L’aliança era forta. El pla era sòlid. Les ordres clares: destruir els relés de comunicació imperials, decapitar la cadena de comandament, alimentar el caos i deixar el Palau a l’abast d’un cop de gràcia.
I llavors, va caure la boja ombra del Caos.
Els Sempre Alçats van arribar sense preavís, com un malson devorador. No hi havia advertències psíquiques, ni senyals en els escàners: només crits, malsons que prenien forma i sang vessada en segons. Un mar de cuir, plomes, armes profanades i armadures dorades s’abocà sobre el flanc dels kroot. Els Bastards de l’Emperador, servidors de Slaanesh, van esclafar la rereguarda amb una fúria insensata i metòdica. Els rituals que havien permès obrir la Porta Dolmen foren interromputs. Els generadors col·lapsaren. El portal es va tancar amb un espetec metàl·lic, deixant enrere només la promesa trencada dels reforços que mai arribarien.
No hi hauria escapatòria.
Els líders tau van mirar al cel, sabent que cap nau del general Farsight gosaria arriscar-se ara que la porta s’havia perdut. La jungla cridava amb crits de guerra mutants. Els arbres cremaven amb foc rosa i verd. Els Carnissers s’havien quedat sols en un infern imperial profanat pel Caos. I malgrat tot, no van fugir.
Ara només els quedava una opció: fer que l'assalt a Diògenes Primaris fos tan brutal, tan concloent, que el mateix Farsight no pogués ignorar-los. Si colpejaven amb èxit el cor del planeta, si demostraven que la seva aliança encara era útil, llavors el comandant potser arriscaria una de les seves naus per rescatar-los.
Diògenes V havia deixat de ser un escenari de guerra. S’havia convertit en una aposta, una moneda llançada als vents traïdors de la galàxia. Però mentre els Carnissers afilaven fulles i recarregaven rifles de plasma, només una cosa era clara:
Si havien de morir, ho farien cridant el nom del Comandant, i cobrint les seves dents amb la carn de l’Imperi.