El pic d’energia esclatà com un crit dins de la disformitat.
L’obertura d’un portal de la Telaranya
—antiga, vastíssima, prohibida— fou detectada per totes les auspex imperials
actives a Diògenes V.
Des de les planures radioactives fins
als monòlits ruïnosos del sector nord, l’alerta va encendre panells, va fer
tremolar sensoristes i va trencar el silenci dels enclavaments humans.
Però no només els humans en van percebre
l’esdeveniment.
A les profunditats del planeta, sota un sòl
corromput i malalt, els Sempre Alçats
ja s’hi movien feia dies.
Guiats per la voluntat de Lord Khai “Flagel Etern”, s’havien
infiltrat entre les restes d’antigues catacumbes, allà on la realitat
tremolava.
El portal no era només una obertura: era un nus vital de la Telaranya. I
havia de ser profanat.
La seva missió era clara: consagrar-lo amb sang i corrompre’l en
nom de Khorne, perquè la guerra
esclatés més enllà dels somnis, fins als mons que mai haurien de conèixer la
fúria.
Però no
estaven sols.
Els Carnissers
de Pech, mestres de la caça i de l’emboscada, havien sentit el xiuxiueig de
la pedra.
Sekundon
Pok, anomenat el Negociamort,
liderava els seus guerrers kroot amb la tenacitat d’un depredador ancestral.
Ells també sabien què passaria si la sang equivocada tocava la Porta.
Per això, Lord
Khai havia buidat les seves bòvedes explosives: granades de fragmentació,
càrregues de fusió, bombes de foc mutagen…
Fer servir tot això en espais tancats
era una bogeria. Qualsevol soldat ho sabia.
Però els seus homes ja no eren soldats.
Eren bojos consagrats al Déu de la Sang,
condemnats a la destrucció.
La promesa de Lord Khai havia estat
brutal i simple:
“Els més letals, els més
dements, els més devots... vindran amb mi a la glòria eterna.
La resta? Que s’ofeguin en els gemecs
dels dimonis esclaus.”
En la foscor d’un passadís lateral, Thalon “Plaga Fosca” —el seu
franctirador més temut— es col·locà en posició.
L’acompanyaven dos guerrers: havien
jurat com ell que cap criatura emplomada
travessaria aquell flanc. Thalon mai
havia fallat a Lord Khai.
Mentrestant, la resta dels Sempre Alçats es
desplaçaven sigil·losament entre runes, estàtues trencades i ombres més
antigues que el temps.
I
aleshores començà la massacre.
Les criatures emplomades —mig bèstia, mig home,
tot odi— van obrir foc.
Skarnak
“Herald de la Perdició” obrí la porta del passadís amb un crit de guerra, les mans plenes d’explosius.
Estava preparat per convertir aquell
estret en un infern. Però no tingué temps.
Una ràfega li travessà el pit abans de poder
llençar res. El seu cos caigué i les granades... detonaren.
L’explosió engolí el passadís amb foc. El pistoler kroot que havia obert foc fou
projectat enrere, ferit. La resta
vacil·là. I aquell instant bastà.
Jarek
“Tempesta Infernal”, l’artiller de plasma, s’endinsà entre el fum,
va arrencar una granada del cadàver encès de Skarnak i la llençà amb una rialla
demoníaca.
L’artefacte explotà dins el túnel,
matant dues criatures i ferint-ne una tercera.
Jarek bramà: “SANG PEL DÉU DE LA SANG!”
Sabia que Khorne l’estava mirant. Sabia que era
un dels escollits.
S’alçà, cobert de cendra i sang,
victoriós. Però la glòria no dura.
Un tret precís, implacable, li travessà el pit. Jarek va caure. Amb els ulls oberts i un somriure pintat de
sang.
La
batalla per el control de la Porta Dolmen havia començat.
Al flanc esquerre, les forces kroot havien
detectat un punt feble. Una de les bèsties creuà la porta amb gosadia, però Thorne “Caçador d’ànimes” estava
esperant. Amb un sol cop, li rebentà el crani.
La
porta restava oberta. I Lord Khai ho veié. Una escletxa. Una ofrena. Un altar.
Amb un gest, Threx “Batec Impur”, el metge boig, li lliurà la seva última
creació:
una granada
espacial, plena d’una solució alquímica amb agents disformes, neurotòxics i
fúria líquida.
Lord Khai la llençà als els xenos. No hi hagué
esclat… només boira groguenca.
Silenciosa.
Entrà
dins els seus pulmons.
Els cervells s’encengueren. Les
venes es convertiren en fils de lava.
Els
crits començaren.
Els guerrers au es transformaren
en monstres, mentre colpejava les parets.
Per provar la força de la nova arma, ordenà al
seu servent més fidel i bèstia més gran, Bram,
l’ogre corrupte, que carregués directament cap a les bèsties furioses.
La
càrrega fou gloriosa... i breu.
Els kroot, amb la força doblada
pel còctel de Threx, es llançaren damunt de Bram com un eixam de fulles
afilades.
El
van destrossar en segons. Múscul, os, acer —tot saltà pels aires
Lord
Khai esclatà en una rialla desfermada.
Això no era una batalla, no era un
ritual, era una orgia de guerra i sang.
El
flanc esquerre trontollava.
Thalgrim “Foc Corrupte” fou devorat viu per una criatura canida.
No invocà Khorne.
No ascendí.
Seria oblidat entre crits.
Zarathos
“Màscara de la Mort” destroçà el masti amb un tret brutal i es llençà
contra el líder kroot.
El flanc era en disputa. Thalon,
el franctirador, esperava el moment per segellar la victòria.
Mentrestant, al centre, tot era caos.
Els kroot avançaven. Els Sempre Alçats
retrocedien, cada cop que algú es col·locava per defensar la sala, un tret invisible l’abatia.
Magnar
“L’Indomable”, comissari renegat i líder espiritual, va rugir i va prendre el lideratge.
Amb la veu plena de ràbia i la seva
presència imposant, va reordenar les
files, reagrupà els supervivents i reforçà la línia central.
La sala era seva., Però només durant un instant. Un
únic tret.
El projectil va travessar l'aire, la carn, l’os, i la història.
Magnar caigué amb el crani obert… i
el seu cos sense vida caigué de genolls, com si encara volgués protegir la
sala.
El
centre semblava dominat. Els devots de Khorne havien transformat el
terra en una piscina de vísceres i fang sagnant. Cada trepitjada esquitxava les
parets de la sala amb restes d’allò que abans havien estat cossos vius. la victoria havia estat segellada… amb sang. Amb la sang dels Xenos i dels devots de la Fúria Eterna.
Però
la batalla no havia acabat.
Al flanc esquerre, Thalon “Plaga Fosca” va alçar la seva mira, va contenir la
respiració i va disparar.
Un tret precís. Definitiu.
El líder dels Kroot va caure, el seu
cervell esclatat com una fruita massa madura.
Mentre els crits ressonaven a la caverna
sagrada, Zarathos “Màscara de la Mort”
avançà per contenir l’atac, però tornà a quedar atrapat en un duel cos a cos contra una criatura emplomada, l’espasa xocant
contra urpes i becs, foc i sang barrejant-se a cada tall.
Però
era el flanc dret el que preocupava a Lord Khai.
Per sort, era el flanc on ell mateix lluitava.
Les bèsties alienígenes s’havien llançat sobre
ell amb fúria, però la seva urpa ja
odorava la sang.
El
plaer de la carnisseria el feia rugir de joia.
Cada moviment era una dansa entre el
dolor i l’èxtasi.
Un
d’ells aconseguí traspassar la línia.
La criatura arribà als circuits centrals del mecanisme per bloquejar la Porta Dolmen.
Amb mans brutals i coneixement
perillós, començà a sabotejar-los.
Una
sola acció podia condemnar la victòria.
Però
Threx “Batec Impur” no dubtà.
El metge dement va sortir
disparat cap a la criatura, injectant-li
directament al coll una dosi del seu sèrum alquímic, una mescla concentrada
capaç de despertar la fúria fins i tot dins d’un cadàver.
La bèstia es transformà a l’instant.
Els ulls li esclataren en sang. Les dents li
tremolaven. Amb un crit deshumanitzat, va abandonar la consola i es llençà sobre el mateix Threx.
Amb una fam caníbal, va començar a devorar-lo viu.
I el metge… reia. Reia de dolor i glòria, d’orgull i de patiment diví.
Sabia
que havia estat escollit. Sabia que
transcendiria.
Lord
Khai observà l’escena, els ulls ardents com carbons d’un altar encès.
Amb un dispar certer de la seva
pistola va fer esclatar el crani de la criatura canibal.
Sense dir una paraula, Conduí la càrrega final. La victòria era seva.
L’únic so que trencava el silenci era la rialla trencada i febril de Threx “Batec
Impur”, encara viu, encara sagnant, encara
rient.
Ell sabia, com tots els Sempre Alçats sabien en
aquell moment, que havia estat escoltat.
Khorne
havia pres nota.
La sang havia estat vessada.
I
la guerra —la vertadera guerra— acabava de començar.
