Les runes necrones brillaven amb una llum malalta mentre Threx, anomenat Batec Impur, s’ajupia sobre els circuits oberts de la Porta Dolmen. Els seus dits coberts de sang i òxid remenaven entre filaments d’energia que no eren fets per mans humanes. Al seu voltant, els gemecs dels moribunds s’entrellaçaven amb els cants guturals de la guàrdia traïdora.
—El dolor els obre... —xiuxiuejava Threx, amb els ulls en blanc, mentre una llengua negra li serpentejava entre les dents esmolades—. Els circuits parlen... sang i coure, sang i foc... Khorne vol una escletxa.
Un altre esclat d’energia vermella il·luminà la cambra. A les parets, les inscripcions necrones s’havien transformat. Ja no mostraven rutes a tombes estel·lars, sinó símbols impius, corones d’ossos i calzes plens de sang. El metall es deformava abandonant les rectes linies necrones i tornant-se cercles plens de punxes. La disformitat s’hi estava filtrant.
Lord Khai s’atansà a la passarel·la superior, la seva armadura carmesí repintada amb calaveres foradades. Darrere seu, els seus ungits brandaven destrals amb símbols de Khorne gravats damunt antics gladius imperials.
—Batec Impur, què has fet? —esbufegà Khai—. Aquest no és el món de la Teranyina... aquesta no és cap ruta de guerra. Això... això és una entrada a l’Infern.
—És un regal! —bramà Threx, amb els braços estesos cap a la columna de llum que s’alçava des del centre del portal—. Mireu!
Del vòrtex emergí un desangrador, els seus ulls vermells com el magma, la seva espasa dentada gotejant odi. Darrere seu, criatures amb ales de carn i fetitxes de metall s’arrossegaven i cridaven.
Un soldat de la guàrdia traïdora caigué de genolls.
—Són... meravellosos. —va murmurar, mentre una llàgrima li queia per la galta i una destral demoníaca li partia el cap.
—Heu sentit això? —rugí Khai als seus seguidors—. Khorne ens observa. El seu món s’obre per nosaltres. Ell reclama tributs, i nosaltres li portarem guerra!
Un clam gutural s’alçà entre els Sempre Alçats:
—Sang per Khorne! Calaveres pel Tron!
Els presoners foren arrossegats al centre, degollats damunt les restes de tecnologia xenos. La Porta Dolmen tremolava, ara no com a màquina, sinó com a boca viva. Dins seu, un paisatge d’infern: rius de sang, muntanyes d’ossos, i el repic incessant de tambors de bronze.
Threx, embogit però lúcid, rient entre convulsions, xiuxiuejà:
—La guerra a Diògenes V... serà un altar. El món, una ofrena. I nosaltres... prínceps de la destrucció.
Lord Khai aixecà la seva destral ensangonada i assenyalà el portal:
—Creuem. Cremem. Matxacem. Fins que Khorne ens reclami com fills.
I així, sota el crit furiós dels dimonis i el repic de la disformitat, els Sempre Alçats van començar la seva travessia cap al domini de la sang.