Les runes esquinçades de Kar-Osh quedaven enrere, però les ombres que hi habitaven encara dansaven darrere els ulls dels supervivents. El Shas’ui Elsy’eir, líder de la patrulla de rastrejadors del 104è Batalló Mont’ka, avançava entre la boira oxidada amb el fusell al braç i la mandíbula serrada. Al seu voltant, els nous reclutes respiraven massa fort, massa ràpid.
Els crits dels seus homes encara li ressonaven al cap. No havia estat una emboscada, havia estat una execució planificada. Els Exiliats de Yth els havien usat... com carn per calibrar la seva maquinària de guerra.
La línia de fugida els conduí a través de torres caigudes i murs esberlats, fins al punt d’evacuació a les vores del complex. La foscor s’espessia mentre muntaven un perímetre.
El veterà Al’vax, silenciós i estoic com sempre, escanejava l’horitzó amb el visor. Els reclutes encara tremolaven.
—“Tranquils,” va dir Al’vax, “si tornen, morirem drets.”
De sobte, una grinyolada metàl·lica tallà l’aire. Els fusells es van alçar de seguida. Un recluta bramulà:
—“Necrons!”
Un trep sec de rifle de rail ressonà des del flanc esquerre. Dos Tau es van agenollar per instint. Però... no hi havia impacte. No hi havia enemic.
Una veu so-metal·litzada per l’intercom es va fer sentir:
—“Disculpes. S'ha de lubricar la comporta de càrrega. Repetim, no és una amenaça.”
Un silenci vergonyós s’escampà entre la unitat. El Shas’ui Elsy’eir respirà fons i es girà cap als seus homes.
—“Recupereu la disciplina. Aquí no mor ningú per por... encara.”
Quan embarcaren a la llançadora, els motors bramulaven sota els peus, i l’interior es tenyí de blau suau.
Elsy’eir no parlava. Observava els seients buits. Massa buits. Ell, Al’vax i tres més dels que havien començat la campanya encara resistien. La resta... morts, desapareguts o trencats.
El permís que els esperava seria breu. Elsy’eir ho tenia clar: calia reforçar els reclutes, entrenar-los a sang i foc. La guerra a Diògenes V no havia fet més que començar.