La Tomahawk avançava pesadament entre els núvols d’òxid de Diògenes V, les turbines grinyolant com si la nau mateixa plorés la derrota. Dins la cabina, la llum parpellejant tenyia els rostres de la Infanteria Mòbil Recios amb tonalitats malaltisses.
El sergent Johnny Rico romania dret, agafat a una barra lateral. No parlava. No mirava ningú. No parpellejava.
A la seva dreta, Dizzy Flores subjectava el rifle de plasma contra el pit. A l’altre costat, Marco Rossi i Sugar Watkins xiuxiuejaven en un murmuri que l’eco metàl·lic de la nau amplificava.
Dizzy s’apropà a Rico, sense por però amb cautela.
—“Sergent… quines són les ordres?”
Silenci. Només el soroll dels motors. Rico no va respondre.
Finalment… un senyal. La comporta s’obrí lentament.
Els Recios baixaren la mirada. El hangar de Diògenes Primaris s’omplia amb el ressò de les botes marcials. L’Inquisidor Eymerich Soulripper els esperava, enfonsat en les seves pròpies ombres, amb la mà enguantada assenyalant cap a les cel·les de detenció.
Al seu costat, dos Servidor-captors i un Interrogador avançaven per les escales de càrrega.
Rico estava amb ells. Les manilles li retallaven els canells. Desarmat. En silenci.
Els seus soldats el miraven, incapaços de comprendre.
Eymerich, roig de ràbia, escopí les paraules a l’aire com un càstig:
—“Que aquest traïdor purgui el seu fracàs. La resta… netegeu-vos la por de la sang. Potser tindreu una nova oportunitat… si és que la mereixeu.”
L’Inquisidor girà cua, la seva capa negra arrossegant-se com un núvol d’odi. Rico desaparegué rere les portes metàl·liques.
Silenci.
—“Per què? Per què ell?” —va murmurar Watkins.
—“Què ha passat, Dizzy?”
Flores es passà la mà pel front suat. I respongué, sense sentiment, només veritat:
—“Ha confessat heretgia. Per salvar-nos.”