Els ecos dels trets encara ressonaven per les cambres metàl·liques quan Ulgruk, El Flagell de Slaanesh, aixafava amb la seva bota ornamentada els cranis esberlats de dos guerrers necrons caiguts. Els seus cossos mecànics, deformats i malmesos, encara xisporrotejaven amb descàrregues de força vital. L’aire era espès, carregat de sang, ozó i l’encens dolç d’una guspira warp subtil.
A pocs metres, Vorandis l’Acolit Focimpiu entonava les últimes estrofes d’un càntic antic dedicat al Déu del Plaer. La seva veu ressonava com un udol harmònic, mentre ruixava les parets amb una mescla de diogenita líquida i esperma maculat, com si volgués segellar espiritualment aquell passadís en nom del seu patró.
Zhargul, el tirador, netejava el canó sobreescalfat del seu fusell de plasma, la carcassa greixosa i rascada de tant ús. La seva mirada, oculta sota una màscara de bronze corcat, es va fixar en un punt de la paret. Una fractura. Una imperfecció. Sense pensar-ho dues vegades, va enfocar-hi el canó i va prémer el gallet. El plasma esclatà amb un xiscle agut, i la paret tremolà abans de desintegrar-se.
Un forat es va obrir amb un bram metàl·lic. Darrere, no hi havia cap cel·la ni cambra, sinó un passadís descomunal, revestit d’aliatge verdós i símbols necrons. Una passarel·la flotant sobre un abisme d’estructures suspeses es perdia en la foscor.
—Ulgruk! Vorandis! Veniu! —va cridar Zhargul, la seva veu filtrada per la màscara com si vingués d’una altra dimensió.
El campió de Slaanesh es va acostar, el seu flagel vibrava lleugerament, ressonant amb un entusiasme gairebé sexual. Vorandis el seguí, silenciòs però atent, acariciant la vareta daurada que feia servir per marcar als presoners.
Davant aquell immens passadís, Ulgruk esclatà en una rialla eufòrica.
—Per les cordes vocals del Primogènit! Estem sota Diògenes Primaris! Tot aquest temple... aquesta estructura... és un complex necró infinit!
Vorandis va arrufar les celles, recelós.
—Si això és cert, podríem fer caure tota la ciutat en un ritual de sang... però també hi ha el perill que els necrons es despertin per defensar el seu santuari.
—Que ho provin! —bramulà Ulgruk—. Fins ara només han estat figures de porcellana! Ens han servit de tapís! Si Slaanesh vol aquest camí... jo el travessaré ballant sobre cadàvers.
—Això no és un passadís, és un homenatge, un regal del plaer etern —remugà Zhargul, els ulls brillants darrere la màscara.
Ulgruk es va girar, amb els braços estesos com si fos un profeta.
—Aquest és el veritable camí! Si aconseguim sacrificar una fracció de la capital, si obrim la carn i l’ànima de milers en nom del Desig Etern... el portal serà nostre!
Vorandis assentí lentament, les seves reserves persistien, però l’ambició era massa llaminera.
Ulgruk va donar l’ordre: exploració immediata dels túnels. Zhargul s’avançaria amb un petit destacament d’òrgans esclaus i rastrejadors sensorials. Vorandis conduiria un ritual de protecció sobre els accessos. Ell, Ulgruk, tornaria a la base, per celebrar el moment amb goig sagrado-orgià, per untar-se del favor de Slaanesh i preparar-se per l’últim acte.
La porta no estava tancada. Només faltava el crit adequat.