Les boires espesses de les ruïnes de Kar-Osh encara impregnaven l’aire amb l’olor metàl·lica de l’ozó cremat i la carn cremada. Els ecos dels trets ressonaven feblement a les torres caigudes com un record agònic del combat recent. Horemheb, Alt Cronomant dels Exiliats de Yth, contemplava la devastació des de l’ombra d’un obelisc fracturat.
Els seus ulls de jade, polsats per fonts d’energia interna, observaven les siluetes caigudes dels guerrers T’au. El vermell de la seva sang esquitxava les lloses necrones. Els responsables del robatori de la localització del Temple de Dades de Nometern jeien ara silents, el seu fracàs inscrit per sempre en la seva mort.
—“Carn efímera... que has provocat la pèrdua de l’etern.” —pensà Horemheb amb freda serenitat.
Sabia que no podia recuperar la lluna de Nometern, ni tampoc revertir la pèrdua del control sobre Anoshen, el C'tan encadenat. L’essència de la venjança no era la solució, només un eco funcional, una resposta en els seus circuits corromputs per eons de guerra i tristesa reprimida. Però, com un malfuncionament emocional, notava una espurna de satisfacció. La venjança, encara que inútil, tenia gust de justícia. Una justícia sense finalitat, però necessària.
—“Els T’au fugiran. Els seus somnis seran assetjats per espectres de metall. Els seus comandaments enviaran d’altres. Més prescindibles. Més cecs.”
Chogror, el seu aprentecnòleg, s’acostà rere seu, carregant amb un processador de guerra ple de dades. Callava. Sempre ho feia quan Horemheb estava en aquell estat introspectiu que cap protològica podia justificar. Un silenci que deia molt.
Horemheb no el mirà. Continuava amb la mirada fixa al cel de Diògenes V. Les constel·lacions deformades pel dolor i les distorsions gravitacionals. El planeta que havia estat la seva llar, la seva tomba, i la seva presó. Recordava la seva forma anterior. El cos de carn, el pensament fluid. El nom que ara només era un record residual dins d’un protocol oblidat.
—“No queda glòria en aquest desert de fracassos, Chogror. Només queden els deures.”
—“Els hem complert tots, Senyor. Amb eficàcia.” —respongué l’aprentecnòleg amb veu robòtica, gairebé mecànicament indiferent.
—“No tots.” —Horemheb va fer un pas endavant i va clavar l’esguard a l’horitzó. —“El meu cor continua ressonant amb el pes del que ja no existeix. És un error. Potser ja no sóc apte per liderar. O potser el que queda de la meva ànima reclama el dret d’estar trist.”
Silenci.
Només el vent entre les runes. Només el soroll dels seus pensaments digitals travessant camps de memòria d’un passat irrecuperable.
—“Anem-nos-en. Abans que em quedi aquí... buscant una llar que ja no existeix.”
Les runes quedaren enrere. I darrere d’elles, la melangia metàl·lica d’un exiliat etern que havia guanyat una venjança… però havia perdut la pau.