Un udol metàl·lic ressonava pels passadissos geomètrics del complex necró. La llum verda dels jeroglífics vibrava a cada impacte llunyà, mentre el cor presoner d’un C’tan bategava com una tempesta continguda. El combat havia començat.
Els Genets Fantasma es posicionaven amb precisió quirúrgica. L’hermandat secreta, composta per marines lleials només a la Voluntat de l'Emperador, defensava terminals crucials que regulaven la pressió del tancament del C’tan Anoshen. Si aquests terminals queien, la burocràacia imperial en podria obtenir el control. No podien permetre-ho.
Zarathus Daemon, immòbil damunt d’un relleix necró, murmurava pel vox:
— “Tinc la sala central en visual. Esperant el primer pas del botxí.”
— “Afirmatiu.” —respongué el sergent Ioannes Blazius, ocult rere unes pilastres fosforescents—. “Instal·laré tallafocs. Que no puguin tocar ni un byte del programa de control de l’Anoshen.”
Mentrestant, a la sala oest, Joan Cavallé murmurava una pregària llatinizada mentre ajustava la potència del propulsor d’assalt. Al seu costat, el granadier Dannius Ketch feia girar el tambor del seu llançagranades amb serenor letal. Al flanc contrari, Rex Robbius recargava la seva arma mentre Alexandros Ioanes cobria la porta est amb silenciosa vigilància.
— “Avanç! Formació de pinça, servocentinela al davant!” —cridà el sergent Johnny Rico, mentre les tropes descendien amb els seus paracaigudes gravítics com gotes d’acer.
Dizzy Flores aterrà com una fletxa blava, el fusell de plasma ja carregat. Al seu costat, un tirador amb rifle de fusió prenia posicions a la sala est.
— “Visual al terminal. En moviment.”
Però no va tenir temps. Un cop sec, una silueta gegantina emergí de l’ombra.
— “Astartes!” —va cridar Dizzy, just abans que l’intercessor dels Genets la llançés enrere amb un tret contundent.
A la sala central l'intercanvi de trets el dominava Zarathus Daemon des del seu niu de franctirador.
— “Un menys.” —murmurava cada cop que un Tempestus queia. “Dos. Tres. He dit que era la meva sala.”
Ioannes Blazius, sota cobert, introduïa ordres de bloqueig.
— “Tallafocs completats. Si volen entrar... que ho intentin.”
A la sala est les coses es torçaven pels astartes. Marco Rossi i Sugar Wattkins obriren foc en cor amb Rico, fent retrocedir Rex Robbius i Alexandros.
— “No ens rendim, idiotes! Cap a l’interior!” —grunyí Robbius, abans de replegar-se.
Rico es llançà rere ell:
— “Aquesta sala és nostra! Per l’Imperi!”
— “No cridis tant...” —digué Sugar, rient entre trets—. “Encara creurà l'inquisidor que ens importa.”
Les granades de Ketch esclataven com percussió de la mort. Cavallé, llançant-se entre ruïnes necrones, arrossegava l’enemic cap enrere. Rex Robbius se’ls unia.
— “Oest assegurat. Sala central buida.”
Blazius donà l’ordre:
— “Abandonem central. Ens desplacem a est. Tota pressió a Rico i els seus!”
Els Genets Fantasma sortien de les ombres com esperits venjatius. Els Recios, sorpresos pel flanc, intentaven reagrupar-se.
— “Són com putes ombres!” —exclamà Marco, mentre esquivava una descàrrega.
— “Aguantem! Flores tornarà!” —cridà Rico—. “O potser no... però nosaltres som l’últim mur.”
Amb el terminal central cedit i els Genets dominant est i oest, la lluita informàtica se saldava a favor dels marines. El protocol d’Anoshen restava en mans dels Comdemnats, però el setge imperial no acabava.
Ioannes Blazius, recollint el casquet d’un Tempestus caigut, xiuxiuejà:
— “No guanyem per venjança. Guanyem perquè ningú més es jugui aquest botó.”
Zarathus tornava a enfundar l’arma, mentre la veu freda d’un sistema necró ressonava:
“Actualització de control: pressió del C’tan estable.”Per ara.