Les boires radiactives del subsòl de Diògenes Primaris es dissipaven lentament rere el pas dels guerrers metàl·lics. Els Portae Averni, antics custodis de coneixement prohibit i portadors del final, es retiraven en silenci. Cap crit. Cap lament. Cap ordre cridada. Només els passos d'acer corroït i el xiuxiueig elèctric de protocols interromputs.
Abraxas, cronomant i senyor d’aquest exèrcit trencat, avançava amb pas lent però constant, la seva capa de nanofibra arrossegant-se entre pols ancestral i esquerdissos circuits necrons. El seu bastó resplendia feblement, un recordatori mut del seu poder... i del seu fracàs. Nometern, el complex de fusió dimensional. Anoshen, el presoner estel·lar que havia estat a punt de ser alliberat. Tots dos havien estat a l'abast. I ara... només quedaven ruïnes i records incomplets gravats a plaques de memòria que feien mal connectar.
La retirada no era tàctica. Era necessària. Els seus soldats es degradaven. Els membres substituïts a corre-cuita, les matrius d’autoreparació esgotades, i els protocols de reactivació mostraven errors cada cop més freqüents. Eastwood, el despotek, caminava coix, amb la carcassa oberta com si hagués estat esventrat per una bèstia invisible. Pupil, l’aprentecnòleg, havia deixat de parlar després d’un xoc psíquic a la zona vermella del sector Korynth.
“No han estat els humans els qui ens han derrotat”, pensava Abraxas, “ni els t'au, ni els agents de la Inquisició. Han estat els errors. Els meus.”
Horemheb, el seu antic rival, havia estat derrotat. El control de la dinastia era seu, però quin regne és un regne si només serveix per regnar sobre la derrota? Sense Nometern, sense el flux d’energia dimensionals, sense Anoshen, no hi havia més camí cap a la dominació del sector. Només restava el fracàs.
I pitjor encara: les seves accions havien obert el camí al Caos. Les catacumbes havien estat profanades pels seguidors de Slaanesh, i les mirades impies d’Ulgruk i els seus bèsties ja travessaven túnels que havien estat secrets durant milions d’anys. Això no podia quedar impune.
El Rei Silent ho sabria. Ho veuria. Ell sempre observava. Abraxas sabia que les seves falles no serien ignorades. Potser vindria un corrector. Potser vindria la destrucció. Potser vindria el silenci absolut.
Però encara no.
Ara, calia sobreviure. Tornar a la base amagada sota les Muntanyes del Marçall, on les plaques solars encara funcionaven, on les cambres de regeneració no havien estat corrompudes, on podria reparar-se... i pensar. Replantejar. Reconfigurar.
Si l’era dels Portae Averni havia de continuar, hauria de canviar. Menys grandesa. Més astúcia. Menys ritual. Més precisió.
I si calia pactar amb allò que abans havia menyspreat... doncs potser fins i tot un necró podia aprendre a adaptar-se.
“A la fi, només sobreviurà aquell que aprengui a esperar.” — va pensar Abraxas mentre desapareixia en la foscor del túnel, deixant enrere les promeses trencades del que havia pogut ser l’alba d’un nou regnat.