Els ecos metàl·lics recorrien les entranyes de les catacumbes necrones sota Diògenes Primaris. El pols invisible de l'eternitat adormida feia tremolar les parets mentre els circuits encriptats dels antics senyors de la realitat bategaven amb poder antic. Un lloc maleït, perfecte per a una altra dansa de guerra.
A l’inici de l’enfrontament, El Plaer de Fulgrim —el temut equip d'eliminació dels Bastards de l’Emperador— es desplegaren com una coreografia sinistra. L'Eegit Ulgruk s’escapà pel flanc dret, ocupant ràpidament la primera sala, el seu fuet sibilant mentre colpejava els murs, marcant ritmes coneguts només pels déus obscurs.
Al centre del laberint, L’acolit Vorandis, amb la seva túnica impregnada d’encens i sang, col·locava barricades a l’entrada de la sala principal, ajudat pel mut Ungit Azarath, l’arbre corromput de carn que venerava a Fulgrim amb la seva sola existència. Al flanc esquerre, el Portador d’Icones Zephiros, cobria la porta de ferro viu que connectava amb el corredor dels autòmats. Sabia que no era lloc per conquerir, però el seu sacrifici podia endarrerir el que havia de venir.
Mentrestant, des dels túnels oposats, els Portae Averni descendien amb una lentitud metòdica i inexorable. Abraxas, el Cronomant exiliat, dirigia les forces necrones mentre reconfigurava la realitat a la seva conveniència. Amb ell, avançaven el Aprentecnòleg Pupil, impassible i silenciós, i el Marcademort, aquell que havia matat emperadors i obliterat la seva existència del temps.
L'esquerra va ser el primer punt de xoc. El Portador d’Icones, sol, esperava rere la porta. Aguantà durant llargues hores, atrapat en un duel impossible. El Marcademort acabà amb ell, però massa tard: els Bastards havien guanyat temps.
Quan el centre va cedir, els necrons obriren la porta i foren rebuts pel foc ardent de Vorandis. La seva flama impia cremà l’acer viu d’un Guardià, de l’Accelerador Plasmacita i de l’Aprentecnòleg. Ferits, però no destruïts, es replegaren. Un d’ells es llançà sobre l’Acolit i el ferí, però Voorandis, amb la fúria dels àngels caiguts, l’esquartejà. Quan el Guardià tornà a la vida —producte dels protocols de reanimació dels Portae Averni— fou l’Ungit Azarath qui l’esclafà per sempre.
Ulgruk, alertat pels sons, obrí la porta del flanc dret i llançà una granada de fragmentació, deixant cicatrius inútils en les carcasses metàl·liques. El segon Guardià, empès pel Plasmacita, volgué repetir l’assalt del seu predecessor. Però Ulgruk no era home per ser sorprès dues vegades: el nou fuet, benaurat per l’Arquitecte del Canvi, seccionà el necró en dues parts amb una dansa elegant i letal.
A les acaballes de la batalla, l’Artiller de Plasma, Zhargul, i el cruel Shirvetalon Thalior flanquejaren les restes dels Portae Averni. En una única maniobra letal, els últims fragments de resistència caigueren. L’Aprentecnòleg, el Reanimador Plasmacita i l’Accelerador foren destruïts entre espasmes de llum verdosa.
Quan el silenci tornà a dominar el cor de les catacumbes, només restaven les respiracions agòniques dels moribunds i els sospirs extàtics dels adoradors del plaer. El Plaer de Fulgrim havia guanyat aquella simfonia, però sabien que n’hi hauria més.
Perquè el complex que s'amaga sota Diògenes Primaris era enorme.