El cel polsegós de Diògenes V s’obria damunt les ruïnes fragmentades de Kar-Osh. Entre torres trencades i monòlits trontollants, l’Obelisc de Vird’zhak emetia una resplendor verda tremolosa que corrompia el temps i la lògica.
—"Posicions. Formació de cobertura. Recordeu: no confieu en el rellotge." —ordenà el Shas’ui Elsy’eir, la seva veu tallant com un bisturí pels canals de comunicació.
—"Les distorsions temporals... tornen a augmentar, senyor." —avisà el tirador Al’vax, mentre ajustava la visió del seu fusell de llarg abast—. "Les marques de moviment no concorden amb el que veig."
—"Mantingueu la línia. En nom del Tau’va."
Davall dels arcs fracturats, la brigada avançada del 104è Mont’ka desplegava ràpidament drons, sistemes de suport i equips de camuflatge. El foc inicial fou devastador: columnes d’energia impulsada tallaven l’aire i feien esclatar estructures mortes. Figures metàl·liques es disgregaven com porcellana esberlada.
—"Objectiu secundari netejat. Sense moviment hostil a l’est." —comunicà Kor'vre amb to monòton.
Però llavors, el miracle necró.
Entre les runes, figures trencades s’aixecaven. Lentament. Com si el temps mateix retrocedís per pietat. Un cronomant vestit amb robes d'òpal negre, Horemheb, avançava com un espectre, acompanyat pel seu aprentecnòleg Chroghor i un destacament silenciós d’Exiliats de Yth.
—"No hauríeu d’haver tornat a Kar-Osh, mortals de carn." —va pronunciar Horemheb, la seva veu distorsionada per eons de quietud.
—"Els hem destruït. Per què es tornen a moure?" —va preguntar Al’vax, retrocedint darrere una coberta esfondrada.
—"No són éssers, soldat. Són memòria petrificada. I la memòria no mor fàcilment." —digué Elsy’eir, mentre apuntava cap al Protocol de Supressió.
Els tau disparaven de nou, però els necrons resistien, adaptant-se, aixecant-se per segona vegada, per tercera. La resistència era inhumana. Literal.
Enmig del caos, H’anvash, l’artiller d’elit del 104è, va identificar una oportunitat.
—"Tinc en visual el criptecnòleg. Si el fulmino, controlarem l’Obelisc."
—"Foc autoritzat." —respongué Elsy’eir.
H’anvash ajustà la mira. El tret sortí net. Una línia blava de plasma travessà l’espai...
...per impactar en un mur invisible, una barrera distorsionada per la pròpia essència de Kar-Osh. El temps havia jugat la seva carta. El tret es desvià una fracció abans de nàixer.
—"Tret errat. No... no pot ser..." —va dir H’anvash, incrèdul.
Els necrons avançaren. Silenciosos. Determinats. Una última càrrega, amb el mateix Horemheb al capdavant, va trencar les línies tau.
—"Torneu a les vostres estrelles i pagueu el preu del que heu provocat."
El 104è Mont’ka retrocedí. No fugien, però cedien el camp. La batalla estava perduda, no per manca d’estratègia, sinó perquè els morts no acceptaven la derrota.
—"Cap glòria en aquesta victòria, Chroghor."
—"Cap recompensa, cap avanç tecnològic... només una repetició inacabable de dol i cendra."
—"Així és la venjança. Estèril però necessària."
L’Obelisc de Vird’zhak parpellejà de nou. El temps es doblegava, però els Exiliats de Yth romanien. Metàl·lics. Eterns. Immutables.