Les parets de ceràmica blanca brillaven amb una llum suau, gairebé reverencial. A la Sala de Reflexió del Crucible Celestial, en òrbita sobre Diògenes V, cinc Etèris seus estaven reunits en cercle. Tots portaven les seves túniques púrpures, decorades amb símbols de castes i amb les lligadures mentals ben ajustades. Un silenci de segles pesava sobre aquella cambra: era l’espai on es decidien les línies mestres de l’Imperi T’au. No hi havia lloc per a emocions.
Davant d’ells, en suspensió antigravitatòria, flotaven els dispositius interceptats —deu en total— que el 104è Batalló Mont’ka havia recuperat després de la desfeta dels Carnissers de Pech. Eren petites esferes metàl·liques, cobertes amb ranures complexes i cristal·litzacions violàcies: tecnologia alimentada amb diogenita.
—“Disruptors de cadena etèrica.” —va xiuxiuejar el mestre Eth'res Vannan, sense amagar la repulsió en la seva veu pausada—. “Allò que pot desfer el Gran Camí amb un simple impuls.”
—“N’hi ha més?” —va preguntar Aun’Tir, jove i ambiciós, la veu tremolant amb un to que volia ser científic però sonava més aviat com un lament.
—“Algun dels nostres sap què són realment?” —afegí Aun’Kai, més gran, més prudent.
El silenci va durar exactament nou segons, abans que Aun'La Threnn, l'etèria al comandament del sector, respongués.
—“Cap de les tropes del 104è ho sap. Els informes han estat depurats. Els pocs que sabien alguna cosa han desaparegut en els trasllats o han estat redirigits a missions remotes.”
—“I quants en queden?” —va insistir Aun’Kai.
—“Almenys dos segons les comunicacions interceptades. El rastre ens porta cap a la perifèria est de Diògenes Primaris. S’estan amagant. I el seu científic principal, continua lliure.”
—“I si repliquen els prototips? Si s’escampa aquesta tecnologia...?” —va preguntar Aun’Tir, cada vegada més angoixat.
Aun'La Threnn va fer un gest de serenitat:
—“No es podrà replicar fora d’aquest planeta. La diogenita refinada necessària per estabilitzar les esferes només es troba a Diògenes V. El flux actual és... testimonial. Les mines principals estan sota conflicte.”
Aun'Ren, l'etèria de veu greu i ulls petits, va emetre un brunzit de desaprovació:
—“Els Farsight ho saben. Enviaran més dels seus cadells. Ja hem interceptat tràfics de comunicació. Suposem que els Carnissers de Pech es dirigiran cap a Diògenes Primaris a aconseguir diogenita. Intentaran prendre els dipòsits restants.”
—“Ho hem d’evitar.” —digué Vannan amb contundència.
—“El 104è és el millor actiu disponible...” —va començar Aun’Tir.
—“...però estan exhausts.” —el va interrompre Aun'Kai—. “Han viscut massa, han vist massa. No seria prudent forçar-los més. Si sospitessin... podrien lligar caps.”
Els eteris es van mirar. El silenci va tornar, però aquesta vegada no era reverencial. Era pesat, com el presagi d’un error antic que s’apropa.
Aleshores, Aun'Ren va deixar anar la proposta amb la veu neutra:
—“Els auxiliars vèspids dels Fiblons de Sang es troben operatius a la zona. No són gaire brillants, però sí violents. I prescindibles.”
Tothom va assentir.
—“Sí.” —digué Aun’Kai—. “Ells podran contenir els Carnissers. Si fallen, ningú els recordarà. I cap T’au haurà mort.”
—“Que s’enviïn instruccions immediates.” —ordenà Aun'La Threnn.
L’esfera central de la cambra, símbol de la saviesa col·lectiva, va projectar una llum blava: la reunió es donava per conclosa.
—“Veieu com el Camí és fort.” —va dir Vannan, amb un somriure gairebé imperceptible—. “Ni les ombres poden amb nosaltres quan la llum és clara.”
—“Som la ment. Ells són la mà.” —va afegir Ren.
Tots van repetir en veu baixa la salutació ritual:
—“Bé Suprem... des de la Llum.”
I mentre a Diògenes V la sang seguia mullant la terra enverinada, al cel els eteris somreien, convençuts de la seva pròpia intel·ligència.
FOC, FAM, PERÒ NO OBLIT
La sala de comandament subterrània estava tenyida d’un blau pàl·lid, il·luminada només pels panells tàctics que mostraven mapes en constant mutació. Els comandaments T’au renegats envoltaven una taula hololítica, les seves armadures fosques esquitxades de pols i cendra. Entre ells, amb el rostre rígid i els ullals nets, hi havia Pechallai Pok, el negociamorts dels Carnissers de Pech, dret com una estàtua darrere del comandant.
—“No hem pogut afegir al Batalló 104 a les nostres files.” —va dir un dels oficials, revisant les últimes transmissions interceptades—. “Era la nostra millor oportunitat per alliberar-los. I ha passat de llarg.”
Un breu silenci. L’aire feia olor de suors velles, de fracàs i esperances cremades.
Un segon oficial, més jove, va arriscar-se a dir el que tots pensaven:
—“Això és una derrota. Fracàs, o no?”
El comandant principal, el Shas’O Var Tash, va girar el cap amb lentitud, els seus ulls brillants sota la visera. La seva veu va ser tallant com una fulla monomolecular:
—“No. No és una derrota. És un retrocés.”
Va projectar una imatge a l’aire: el prototip de dispositiu antieteri que gairebé havien aconseguit col·locar entre les tropes del 104è. Un artefacte petit, però capaç de trencar el vincle mental amb els eteris.
—“Els hem perdut, sí. Però tenim la clau. Ara sabem que la tecnologia funciona. I sabem que els eteris s’espantaran quan ho descobreixin.”
Va fer una pausa, deixant que la por projectada es transformés en estratègia.
—“Això és més que una batalla. És una guerra de fe. I ells, ara, tindran por. La notícia correrà entre els focs i les ombres.”
—“Però no tenim diogenita,” —va replicar un altre, colpejant el panell amb frustració—. “Sense ella, res no funcionarà.”
Un lleuger xiuxiueig, gairebé un esbufec entretallat, va tallar l’aire. Era Pechallai Pok. Va fer un pas endavant, els seus ornaments de femurs ressonant suaument contra la pedra.
—“Jo conec un lloc,” —va dir, amb la seva veu rugosa i arrossegada—, “on la pedra viu i canta sota els peus. Molta pedra. Massa per als vostres pots.”
Els ulls T’au es van centrar en ell. Var Tash va tancar els punys.
—“On?”
—“Diògenes Primaris.” —va escopir el nom com si saborejés una paraula prohibida—. “Ciutat de murs trencats i mines antigues. Allà, la diogenita és abundant. Ho sento en els ossos dels morts.”
Una pausa. El comandament va creuar mirades amb la resta. Sense dir-ho, ho van entendre. Aquella era la direcció.
—“Ens dirigirem a Diògenes Primaris,” —va afirmar Var Tash—. “Però no encara. No fins que hàgim assegurat la nostra base. Aquesta derrota ens fa vulnerables. Cal reforçar defenses, revisar lleialtats, i purgar qualsevol debilitat. I quan la porta Dolmen estigui activada... rebrem reforços innumerables Farsigth”
Va fer una pausa i es va girar cap a Pok.
—“Després... sí. Els Carnissers saquejaran la ciutat. Buscarem la pedra. I dubto que els eteris enviïn altre cop al 104è. Ara que saben que els podríem alliberar... no s’arriscaran.”
Un somriure amarg es va dibuixar darrere la seva màscara.
—“Enviaran auxiliars. Tropa barata. Prescindible.”
—“Auxiliars?” —va preguntar Pechallai Pok, amb el cap lleugerament inclinat—. “Què vol dir això?”
—“Menjar fàcil.” —va respondre el T’au.
Un gruny sord va sortir del pit del negociamorts. Un somriure fosc li va deformar el musell, mentre els ulls se li entelaven amb una fam antiga i reconeguda.
—“Bé. Aleshores... menjarem bé.”
El silenci que seguí fou més intens que qualsevol crit. En aquella cambra subterrània, entre mapes i runes, es traçava el futur d’una nova guerra. Una guerra de fam, de llibertat... i de venjança.
La sala tremolava lleument sota les pulsacions del sistema necró activat. L’aire feia olor d’ozó i ferro antic. Darrere les runes brillants d’una consola alienígena, Harleyy Inferno, Capità dels Genets Fantasma, contemplava els esquemes de la xarxa de contenció d’Anoshen, l'ésser encadenat sota el planeta. El seu rostre cobert per la màscara de ceràmica blanca era impassible, però la seva veu tallava l’aire com una espasa.
—Tenim el control... però no la llibertat. —La seva veu ressonava a través dels amplificadors de la servoarmadura— Anoshen és una presència que no s’hauria d’escoltar mai. El que hem guanyat amb sang ens condemna a vigilar, a patir... i a callar.
Davant seu, Ioannes Blazius, sergent dels Àngels de la Mort, i Lucius Pherb, comandant dels Assaltants Phobos de la Legió dels Condemnats, escoltaven en silenci, com dos bustos funeraris. El foc verd dels cristalls necrons il·luminava les seves armadures marcides i els ulls vermells dels seus cascs.
—Però no tot són tenebres. —va continuar Inferno— Hem aconseguit decodificar protocols de transferència entre terminals. Ara podem traslladar els nuclis de control d’un enclavament necró a un altre. Serem ànima errant. Invisibles. Inabastables.
Ioannes Blazius va fer un pas endavant.
—Ens permetrà resistir l’embat... de l’Imperi?
—No “resistir”... sobreviure. —va respondre Inferno— L’Inquisició no permetrà que restem aquí. Tard o d’hora, ens atacaran. Amb excomunicacions, amb exterminatius, amb mentides. Tu, Blazius, defensaràs aquests enclavaments. Mantingues els cercles intactes, no dubtis quan vinguin a arrencar la veritat de les nostres mans. Recorda: no són aliats, són buròcrates armats.
Ioannes va assentir en silenci, les mans tenses sobre el bolter pesant.
—I què fem amb Anoshen? —va preguntar Lucius, amb la seva veu pastosa darrere el rebre respirador Phobos— Encara parla?
Inferno va girar-se lentament, mostrant per un instant una ombra d’esgotament.
—Sí. Amb mi... i potser amb d’altres. Ens observa. Prova de convèncer-nos. Vol ser adorat. Vol ser alliberat. El silenci és l’únic remei. I per silenciar-lo... calen més enclavaments actius.
—I per activar-los, cal diogenita. —va completar Blazius.
—Exacte. —va confirmar Inferno— I l’última reserva significativa és als magatzems imperials de Diògenes Primaris. En mans de Rhea Tiberia. Ella no ens la cedirà. I encara menys si li diem la veritat.
Inferno es va girar cap a Lucius Pherb.
—Aquí entres tu. La ciutat serà assetjada ben aviat. Diverses faccions s’hi acosten: T’au, heretges, mutants... i nosaltres. Aconsegueix la diogenita abans que cap altre. Amb discreció, engany o foc, però fes-ho.
Lucius va fer una inclinació de cap.
—Entesos. Els Phobos no fallen. Tindrem la càrrega abans que ningú la trobi.
Un llarg silenci va seguir les seves paraules. El sistema necró vibrava com un cor metàl·lic sota terra. Finalment, Inferno va cloure:
—Som espectres entre monstres. Ningú vindrà a salvar-nos. Però potser... potser podrem salvar aquest món d’alguna cosa pitjor que la mort.
Blazius va xocar el puny contra el pit.
—Pels Genets. Pel silenci.
Lucius va desaparèixer entre les ombres de la sortida, ja en moviment.
—Pel silenci. —va repetir Inferno, en veu baixa, tot sol.
Des del fons de la instal·lació, una veu aliena i musical xiuxiuejava en una llengua impossible. Anoshen somreia... i escoltava.
L'ASCENCIÓ DE L'UNGIT
Lord Khai, armat amb la seva armadura negra de Krieg profanada i el rostre cobert per una màscara cranial que destil·la vapor de sang, s’asseia en el seu tron de claus i ossos, envoltat pel xiuxiueig constant dels mutilats i els posseïts. Els focs rituals cremaven lentament al seu voltant, alimentats amb grassa humana, mentre una munió de soldats trastocats pregava per la guerra.
Els seus pensaments volaven més enllà del present. S'imaginava a ell mateix, transfigurat pel favor de Khorne: un gegant demoníac amb urpes d’acer i una mandíbula de ferro, cridant el nom del Déu de la Sang mentre l’univers s’esquinça davant la seva fúria. Per què no ell? Altres havien estat beneïts. Altres havien deixat enrere la seva carn mortal per convertir-se en Desangradors eterns. Ell havia vessat més sang, trencat més voluntats, destruït més planetes.
—Khorne! Jo sóc digne! —va grunyir, alçant la seva destral de comandament cap als focs.
L’objectiu era clar: els Carnissers de Pech, una tribu kroot caníbal que defensava una cripta necrona situada als límits del desert de Phazanis. Si Lord Khai i els seus Sempre Alçats aconseguien massacrar-los i dominar la tecnologia que protegien, podrien utilitzar la Porta Dolmen com a canal per invocar un portal massiu al regne del Caos. Diògenes V es convertiria en una llança directa al cor de la realitat, un món forjat en la sang i governat per la guerra. Un paradís per a Khorne.
Es va alçar del tron. Un silenci tèrbol va caure sobre l’auditori. Els soldats de la Guàrdia Traïdora Ungida el contemplaven. Alguns mutats. D’altres amb les venes tatuades en runes de sacrifici. Tots coberts de sang seca.
—Germanes, germans, degolladors de l’Imperi! —va cridar, la seva veu trencant la boira espessa—. Avui us porto una promesa! Una promesa de sang! Una promesa de glòria! Si vençeu... si oferiu prou cranis... si la Porta Dolmen s’obre... Khorne ens escoltarà.
Una pausa. La tensió es podia tallar amb un ganivet de trinxar cadàvers.
—I quan ens escolti... DEMANAREM LA NOSTRA RECOMPENSA! Ens agenollarem i cridarem al cel de cendres: FES-NOS DIMONIS! FES-NOS DESTRAL VIVA I LLAMINADURA DE GUERRA!
Una part de la multitud embogí. Homes i dones van començar a colpejar-se els cascos, a tallar-se les galtes, a rugir com animals. Altres, però, es mantenien quiets. Massa prudents. Massa humans.
Khai els va mirar amb menyspreu. Porucs. Però no importava. Els Déus no volen fe, volen actes. Els qui s’hagin de transformar, ho faran. Els altres... moriran en la batalla o seran les seves primeres víctimes.
—Avanceu! Cap als deserts! Cap a la sang! Cap a la glòria eterna!
El clam de guerra dels Sempre Alçats va ressonar com un tambor de cranis trencats. Els motors bramaven. Els estendards tremolaven. A Diògenes V, la sang començava a brollar una altra vegada.
I Khorne... escoltava.
L'HORA DE DECIDIR
La llum groguenca dels fluorescents parpellejava damunt els caps dels soldats mentre el Sergent Rico recolzava els punys sobre la taula metàl·lica del seu petit quarter. L’aire feia olor de greix, pólvora seca i desesperació. Al seu voltant, hi havia només confiança: Dizzy Flores, tiradora de plasma; Marco Rossi, lel pistoler; Sugar Wattkins, l'ull precís; i Ace Levy, el granader etern optimista, avui seriós com una tomba.
—Dizzy, —va començar Rico, mirant-la fixament als ulls— de veritat hauries disparat a l’Inquisidor Soulripper?
Ella no va respondre immediatament. Va acaronar el canó del seu fusell com si fos una bèstia dormint i va deixar escapar un sospir. Aleshores va alçar la mirada i, amb una veu freda com una matinada al desert, va replicar:
—Vols saber si tenia un tret clar... o si hauria apretat el gallet?
Silenci. Rico no va insistir. Només va assentir lentament i va deixar que el tema s’esvaís com fum. Sabia que no en trauria res més. Tampoc calia.
Tots es van quedar una estona en silenci, bevent aigua calenta com si fos l’última ració de licor. El primer que va trencar el silenci fou Sugar Wattkins, amb veu baixa i amarga:
—No podem seguir així. Marines Traïdors, dimonis, Genets de no sabem què... l’Imperi no sap ni què coi està passant a Diògenes V.
—Nosaltres tampoc. —va dir Ace Levy, xiuxiuejant— Però el que sí sabem és que no han perdut cap combat. Ni un. Si els Recios no els aturem, ningú ho farà. Ni tan sols Soulripper amb tot el seu circ de fanàtics.
—I si guanyar-los... no és el que necessita l’Imperi? —va deixar anar Rossi, amb un to glaçat—. I si estem lluitant per protegir un malson? Per defensar una mentida que no sabem ni d’on ve?
Tots el van mirar. Però ningú el va contradir.
Rico va tancar els ulls un moment. La tensió li pesava als ombres com una servoarmadura. Quan va obrir-los, parlava amb la veu del comandant, però també del soldat cansat:
—Farem el que sempre hem fet. Lluitar. Ho donarem tot en combat. I la resta... —es va encollir d’espatlles— ...la resta és cosa meva. Ja pensaré alguna cosa.
—Portem així massa temps, Rico. —va murmurar Dizzy, amb un rastre d’emoció als ulls, poc habitual en ella— Esperant una solució. Seguint ordres d’un Imperi que ens ha abandonat en aquesta gàbia de sorra i mort.
Rico la va mirar. Aquells ulls marcats per nits sense dormir, pel so dels trets i pels companys morts.
—Ho sé. —va dir finalment, baix i honest— Però aquest cop... he de prendre una decisió. I no pot esperar gaire més.
A fora, les sirenes d'alerta començaven a sonar. Un altre dia. Una altra batalla.
A dins, els Tempestus Aquilons es preparaven en silenci. No pel deure. No per l’Imperi. Per ells. Per no trair el que encara són.
LA CACOFONIA DEL NOU MESSIES
Els crits van començar suaus, gairebé un murmuri, però s’enfilaren com flames atiades per desig i dolor. Ulgruk, l’Escollit, somreia amb les dents tacades de sang mentre els seus dits guarnits amb urpes metàl·liques premien les tecles ensangonades de l’orgue d’Obscurus. El macabre instrument, forjat a partir de carn, òrgans i cables necrócorruptes, responia amb precisió sinistra, convertint els espasmes dels presoners en notes vibrants de desesperació.
—Escolteu, Bastards! —va cridar Ulgruk sense deixar de tocar—. Aquesta és la nova simfonia de la nostra fe!
Els Bastards de l’Emperador esclataren en aplaudiments violents i rialles neuròtiques. Havien sobreviscut a la caiguda del Simfonista de l’Agonia, i ara, com feres famèliques, cercaven una nova visió. Ulgruk els l’oferia. Amb la mateixa brutalitat, però amb un refinament que el seu predecessor mai no havia entès: el caos no només és destrucció, és contrast, és dissonància, és bellesa en el desequilibri.
Mentre la melodia de l’himne dels Bastards —una peça formada pels crits alternats d’un cor de presoners mutilats— omplia la sala, Ulgruk reflexionava. Havien perdut el condensador d’inmaterium, sí. Però la guerra no s’havia acabat. El portal no estava actiu, però la clau per fer-lo vibrar tornava a ser a l’abast. El caos havia de créixer. Desbocat. Irrefrenable.
Diògenes V encara no havia escoltat la veritable cacofonia d'Slaanesh. Era hora de transformar la lluna en una òpera de malson.
Ulgruk deturà l’orgue amb un darrer acord agut i estrident que feu esclatar els timpans d’un dels presoners, deixant-lo mort en silenci. Es va aixecar, i amb la túnica empapada de fluids, es girà cap als seus fidels.
—Farem que Diògenes Primaris canti, germans. Anirem a les seves profunditats. Cercarem els cultes oblidats, els xiuxiuejadors en la foscor, els que invoquen sense entendre. Els guiarem. Els despertarem. Quan més veus discordin, quan més estridents siguin les contradiccions a la capital, més fàcil ens serà reactivar el portal i prendre el que és nostre.
Ulgruk caminava lentament entre els seus, deixant que cada paraula calés com una carícia corrupta.
A la penombra esmaragda d’una cambra criptogràfica, les llums oscil·laven com ànimes atrapades dins circuits eterns. Les jeroglífiques necrontirs bategaven en un ritme imperceptible per als éssers vius, però que per Abraxas i els seus Portae Averni era una sinfonia de poder antic, aritmèticament perfecta.
Abraxas, l’Arxicriptòcrata, el Cronomant sense pietat, flotava lleument damunt el terra cobert de plagues de xifres. El seu cos esqueletitzat brillava amb un verd malaltís, i el seu rostre sense llavis mostrava una ganyota eterna de menyspreu. Davant seu, agenollat, Pupil, el seu aprentecnòleg, projectava una imatge hologràfica d’un nucli titànic en forma d’obelisc giratori: el Protocol Khephrek.
—Informa. —la veu d’Abraxas ressonà com una vibració subterrània que feia cruixir les parets.
Pupil alçà el cap, les seves mans mecanoides movent-se amb precisió absoluta.
—El protocol és estable. Els cicles de resurrecció han sigut desactivats. El dispositiu es troba llest per iniciar la destrucció de la lluna de Nometern en quant sigui activat.
Un silenci tens. Un murmuri de cables vells. Abraxas deixà anar un gest d’impaciència amb els seus filaments dorsals.
—Només hi ha... un inconvenient. —afegí Pupil, amb la veu més baixa.
Abraxas el mirà amb ulls com fissures de temps congelat.
—Parla.
—L’interruptor principal no es troba dins el nostre abast. Està… a les entranyes de Diògenes Primaris. En una cavitat oblidada. Allà on els insectes humans respiren el seu aire tòxic i dormen entre runes. Caminant per sobre d’ell cada dia sense saber què xafen.
Un esclat metàl·lic de rialla eixí del crani d’Abraxas. Una rialla freda com l’espai entre galàxies.
—Patètic. La seva ignorància serà la seva perdició. Cap d’aquells simis sap que sota els seus peus hi ha la clau per destruir un cos celest. Serà un passeig militar, una farsa gloriosa.
Però Pupil no somreia.
—Hi ha més. Els gasos que es filtraran quan el protocol s’activi… no han estat dissenyats per cossos biològics. No es poden controlar. Alguns humans podrien morir en una agonia inenarrable. Altres podrien… mutar. Les conseqüències són imprevisibles.
Abraxas féu un gest desdenyós amb una mà òssia.
—El destí dels humans és morir. Que pateixin o es deformin és anecdòtic. El nostre objectiu és clar: la destrucció de Nometern. La ruïna dels seus ecosistemes, la fractura orbital que portarà la inestabilitat al sistema. Després, Diògenes V caurà sola. I tot serà silenci, com hauria d’haver estat sempre.
El cronotir es girà lentament, contemplant les runes que brillaven com estrelles mortes a la paret.
—Activa el pla. Sigues discret. Cap veu ha de cridar abans del final. Que tot s’enfonsi en una mort sense testimoni.
Pupil assentí, sabent que un sol error podia significar l’oblit.
Dins les runes desolades del Complex Espectral de Yth, allà on la pols còsmica descansava damunt tecnologies antigues com un sudari d’oblit, Horemheb contemplava la superfície fragmentada de la lluna Nometern des d’un finestral de silici iridescent. Les seves mans metàl·liques estaven en repòs, però a l'interior del seu crani necrontir, els pensaments es creuaven com llamps callats.
A la seva esquena, Chroghor, aprentecnòleg fidel i meticulós, ajustava conjunts de protocols de supervisió, ignorant, de moment, el silenci carregat que precedia les paraules del seu senyor.
—El destí de Nometern està segellat. —digué Horemheb, la seva veu un ressò profund que trencava la quietud com una campana fúnebre.
Chroghor alçà el cap, analitzant el to de la frase. Però Horemheb continuà abans que pogués parlar:
—Cap necró rebrà cap glòria per això. Cap record s'escriurà. Cap honor serà restaurat. Només queda... la venjança.
El seu puny impactà contra un pilar corromput per la guerra, i un breu impuls d’energia xiulà en l’aire, dissipant-se com un sospir.
—Els T’au van encetar aquest caos, aquest cicle de traïcions, robatoris i profanacions. I si han de tornar a les seves Estrelles Pures, que ho facin amb por. Que quan mirin un monòlit a l'horitzó, el seu cor de carn tremoli. Que mai més gosi cap de la seva espècie mirar-nos sense terror.
—Senyor... —Chroghor parlava amb la calma dels protocols antics— els vostres raonaments contenen un percentatge elevat de desviació emocional. Aconsello una revisió dels protocols sinàptics per evitar corrupcions... potser, fins i tot, una purga de subrutines alienes.
Horemheb es girà lentament. La seva mirada, de jade en combustió lenta, fixava el seu deixeble amb un silenci que semblava pesar més que les paraules.
—Potser tens raó. Potser... aquest malfuncionament que arrossego, aquest llast invisible... desapareixerà. —es quedà immòbil un instant, i després afegí, gairebé amb veu d’eco esmicolat— Fa temps, abans que el meu cos fos or per dins i metall per fora, abans de perdre ànima i nom, això que sento s’anomenava… tristesa.
Chroghor, incapaç d’entendre el terme, el registrà per anàlisi posterior.
—Aleshores, revisaré els vostres protocols. Amb el vostre permís.
Horemheb assentí, i mentre l’aprentecnòleg començava la seva feina, tornà la seva mirada cap a l’espai estrellat.
El cel de Diògenes Primaris brillava amb una llum apagada per les tempestes electromagnètiques que ressonaven a la perifèria del setge. A la Plaça de les Columnes Silents, on tants soldats havien estat homenatjats al llarg de les dècades, la governadora Rhea Tiberia presidia el funeral del sergent Hug Kesse, líder de l’Esquadra Kesse dels Segadors de la 0-Zona.
La plaça era plena de soldats, civils, membres de l'Adeptus Administratum i destacaments de l'Adeptus Arbites. Però cap presència pesava més que la dels Segadors, imponents, en silenci, com estàtues de dolor. El seu estendard vermell i daurat onejava lentament, tacat de cendra.
Quan acabà el sermó, Tiberia descendí els esglaons del púlpit funerari. Caminava amb pas ferm, tot i que cada moviment li pesava com si portés damunt la mort de mil ciutadans. El seu rostre era una màscara de disciplina, però als seus ulls brillava una emoció continguda.
Es va aturar davant el capità Raphaelus Newhouse, un gegant amb l'armadura marcada pel foc de la 0-Zona i una cicatriu que li creuava el rostre com un record viu de cada batalla. L’espasa embolicada en tela negra descansava a la seva esquena.
—Capità Newhouse, —va començar ella amb veu greu però clara— sé el que ha perdut avui. Tot Diògenes V ho sap. El seu nom quedarà gravat per sempre.
Raphaelus es quadrà, però no parlà fins que ella acabà:
—He vingut a preguntar-vos... es quedarà el vostre capítol a la ciutat?
El capità no dubtà.
—Sí, governadora. Els Segadors no retrocedeixen. No oblidem, no dubtem i no ens rendim. Jo mateix dirigiré la defensa. Aquest és el nostre mur... i si cal, serà la nostra tomba.
Tiberia inclinà lleugerament el cap, en senyal d’honor.
—Hug Kesse va ser un heroi. No només per sacrificar-se davant el portal, sinó per la fe que va sembrar entre els seus homes i la població. Va creure fins al darrer moment.
Raphaelus va assentir, sense commoure’s.
—Era un dels millors. Però no ploraré per ell. El seu sacrifici va tancar la bretxa abans que es convertís en un abisme. Hug va fer el que se li havia ensenyat a fer: protegir els vius amb la seva pròpia ànima. I ho va fer sense vacil·lar.
—Així el recordarem. —respongué ella.
Amb un gest lent, Rhea Tiberia es girà i s'apropà a la placa commemorativa, flanquejada per dues figures silencioses de ferro sagrat. De sota la capa, tragué una rosa groga, símbol de valor entre les runes de Diògenes. La deixà amb delicadesa sobre la pedra i s’agenollà breument.
—Que les generacions futures caminin sobre la seva memòria amb orgull, no amb oblit. —murmurà.
Quan es posà dreta, el vent aixecà suaument el seu mantell, i durant un breu instant, semblà que la rosa tremolava no pel vent, sinó per la veu d’un món sencer que agraïa la vida d’un sol home.
Hug Kesse, heroi de la 0-Zona, no seria oblidat. I Diògenes Primaris, encara ferida, continuaria resistint.