La pols del Sector Perditus s’havia tenyit de vermell. No per la caiguda d’un sol home, sinó per la massacre continuada. Els crits encara planaven entre els bastidors corromputs del que havia estat una antiga factoria imperial. Ara era només un altar de carn i ferro.
Lord Khai, el líder dels Sempre Alçats, avançava lentament pel que quedava del camp de batalla. El seu pas feia tremolar la runa sota les sabates de plastró sagnant, mentre els seus guerrers, anticament homes de la Guàrdia Imperial, recollien cranis recent decapitats i embotellaven sang encara calenta. Tot era per Khorne, per satisfer el Déu de la Fúria i preparar el seu favor en la pròxima guerra.
Kai portava un bastó d’oficiació recobert amb dents humanes i decoracions fetes amb plaques de regiment. La seva armadura negra i bronze gotegen sang, però no sembla molestar-lo. Les seves paraules són una letania d'ira i exaltació:
— "Cada gota recollida és una promesa de guerra. Cada crani... una ofrena per la glòria eterna. Khorne ens observa."
Finalment arribà a un punt fortificat, un cercle de runa i sorra bruta on diversos guàrdies traïdors reien i escopien al presoner encadenat: Johnny Rico, sergent de l’Infanteria Mòbil Recios dels Tempestus Aquilons. L’uniforme li penjava fet miques. La sang li tacava el rostre, però mantenia els ulls oberts i ferms.
Lord Khai s’hi acostà, amb un somriure d’acer i odi.
— "Així que tu ets el famós Johnny Rico. Un heroi de la humanitat, un fill perfecte de l’Imperi. Mira’t. En fang i ferro, com tots nosaltres. I dius que ets diferent?"
Els Sempre Alçats riuen, esperonant el seu líder. Khai s’agenolla davant Rico, apropant-li el rostre amb crueltat gairebé íntima.
— "Demana clemència, Tempestus. Gemega per la teva vida. Prova de convèncer-me. Dóna’m la música de la humiliació imperial. Confessa que la teva fe no val res. Que nosaltres, els 'degenerats', hem vençut a l’elit de l’elit."
Rico no diu res. Mira a Khai directament, com si estigués estudiant la seva ànima. No hi ha suplica, ni odi. Només silenci i determinació. Un silenci que crema més que mil insults.
Khai es retira, la mandíbula tensa. Aleshores fa un pas enrere, i diu amb veu baixa:
— "Veig que no et corrompràs. Bé... doncs que el teu odi serveixi un altre propòsit."
Es gira cap als seus homes.
— "Allibereu-lo."
Els Sempre Alçats murmuren confusos. Però obeeixen. Amb un tall net, Rico queda lliure. Es manté dret amb dificultat, però no retrocedeix. Només observa.
Rico, encara silenciós, es gira i marxa coixejant, però sense mirar enrere. Els Sempre Alçats el deixen passar, partint el fum com una ombra resistent.
Khai el contempla fins que desapareix a l’horitzó.
— "Vés, campió de l’Imperi. Porta la guerra als teus germans. Que la sang regui els deserts de Diògenes V. Que Khorne s’alci amb cada crit. Així és com obrirem la Porta Dolmen..."
L’aire vibrà lleument. Khorne havia sentit.