No era metàfora, era realitat: un fil de llum purpúria, vibrant, tallava l’atmosfera damunt el Sector Korynth com un ganivet còsmic. El ritual del caos havia començat.
El Sargent Hug Kesse, dels Segadors de la 0-Zona, ho sabia. Les coordenades eren clares, les emissions empíriques indiscutibles. A la seva esquena, dos astartes lleials avançaven darrere seu: Ailo i Pilossus, amb les armes llestes, botes trepitjant la pols impregnada de diogenita i sang. Davant seu: la fortalesa ritual dels Bastards de l'Emperador, bategant com un cor tumorós al mig del desert.
Hug Kesse parlà pel vox, amb una veu ferma que travessava l’estàtica i la por:
— "Objectiu al davant. No hi ha marxa enrere. Cap dels nostres tornarà si el ritual s'acompleix. Però si morim, que sigui perquè vam tenir el coratge d'aturar-ho."
— "Escut i glòria, Sargent." —bramulà Pilossus, carregant el bolter pesant.
— "Per l’Imperi. Per Diògenes." —respongué Ailo, amb convicció.
Com un raig de ferro i ràbia, l’esquadra irrompé pels passadissos de pedra negra, topant amb l’oposició immediata: Legionaris traïdors amb armadures daurades recobertes de punxes, altaveus orgànics escopint himnes blasfems, i esperons d’os vibrants a les espatlles.
El combat esclatà com una simfonia sagnant.
Bolters vomitant mort, ganivets de cadena esquinçant cossos corromputs, flames purificadores arrasaven tapestries herètiques. Hug, amb la seva espasa Justiciadora, obrí pas com un cicló de devoció pura. Els crits dels seus germans i dels hereges s’entreteixien en un clam únic, salvatge.
El portal ja era visible. Una fissura entre dimensions, rodejada de cables, òrgans mecànics i un nucli palpitant d’energia: el Condensador d’Inmaterium. L’aire s’esquinçava. Criatures sense rostre colpejaven des de l’altra banda. El temps s’accelerava.
Hug entenia què calia fer.
— "Cobriu-me. Ningú més, només jo."
— "No!" —cridà Ailo—. "Hi ha massa defenses! No arribaràs!"
— "No hi ha temps. Si no m’hi jugo ara, aquest sector esdevindrà l’infern. És el meu deure. Vosaltres... visqueu per explicar-ho."
I aleshores... càrrega.
Hug s’hi llençà com una fletxa viva entre els Bastards. L’espasa trencava cuirasses, els trets li foradaven les plaques però no el paraven. Un cop, dos, tres. Era el cor d’un torb, un miracle de voluntat i violència. Els traïdors el veien passar... i temien.
Arribà al condensador just quan el portal començava a obrir-se.
Amb les mans nues, Hug arrencà cables, forçà engranatges, trencà la connexió entre la tecnologia herege i la realitat. El crit d’un Cacodaemon morint a mitges li travessà les oïdes. El cel començava a cicatritzar. El portal... es tancava.
Però l’ombra darrere seu no dubtà.
Ulgruk, l’Escollit de Slaanesh, aparegué com un fantasma daurat, flagell bramant, i colpejà Hug al tors. Un crit inhumà. Hug s’agenollà, encara subjectant les restes del condensador.
— "Has matat la bellesa, Hug Kesse." —xiuxiuejà Ulgruk—. "Ara ballaràs la dansa final."
Més traïdors l'envoltaren. Les seves urpes cremaven. Hug, sense alè, amb sang a la boca, somrigué per sota del casc trencat:
— "Però no heu guanyat."
I mentre els Segadors de la 0-Zona arribaven per darrere, purificant el temple amb bolters sagrats, els heretges s’esvaïren... deixant només el cos inert de Hug Kesse, trencat però victoriós, davant d’un portal que ja no bategava.
Allà mateix, al poc temps algú va gravar al monolit necró el següent epitafi:
Aquí caigué Hug Kesse, Sargent dels Segadors de la 0-Zona, que travessà la tempesta per tancar la porta de l’abisme. Va morir sol, però va salvar milions. La seva ànima vetlla Diògenes V per sempre.