Els passadissos de carn i ferro del Palau de l’Extenuació, cor de la base dels Bastards de l’Emperador, ressonaven amb una melodia desafinada: crits humans, notes de corda vibrades per músculs tensats, els tambors d’un cor col·lectiu bategant al ritme de la por.
Però aquell dia, tot callà quan arribà Ulgruk, el Flagell de Slaanesh.
El seu pas pesava. La seva presència, monstruosa, il·luminada per la llum lilosa de la Diogenita incrustada al sostre, feia recular criats mutilats i guerrers hereges per igual. Darrere seu, els membres del comando El Plaer de Fulgrim, derrotats, amb les armadures esquerdades i els estendards baixos. El fracàs pesava com cadenes.
Al centre de la sala, damunt del seu púlpit daurat fet d’ossos afinats, l’esperava el Simfonista de l’Agonia, el Sergent Obscurus.
L’aire es trencà amb un crit mecànic amplificat per altaveus orgànics:
— "Heu fracassat un altre cop!" —bramà Obscurus, la seva veu multiplicada, dissonant, embolcallant l’ànima de cada traïdor present. —"Heu deixat escapar el condensador d’inmaterium! Heu deixat que els Segadors de la 0-Zona massacrin els nostres ritmes sagrats! El portal era la clau, i l’heu deixat morir!"
La seva mà assenyalà els guerrers d’Ulgruk.
—"Començaré amb vosaltres quan reconstrueixi el meu Orgue del Dolor. Si no sou útils en combat, potser els vostres crits serviran per una nova simfonia."
Els astartes del comando baixaren el cap, trencats, avergonyits.
Tots... excepte un.
Ulgruk, alt, cobert de cicatrius rituals, portava el flagell dimoni a l’espatlla com si fos un ceptre. Els seus ulls crepitaven. Donà un pas endavant, i la seva veu, profunda i clara, retrunyí:
—"I qui va decidir que el portal es construís a pocs quilòmetres de la capital imperial?"
Silenci.
—"Qui va enviar una força d’atac minsa, sense suport, sabent que els Segadors són mestres del setge?"
—"Per què els Sempre Alçats no han fet acte de presència si tant estimen el teu art, Obscurus?"
El Simfonista s’alçà lentament, amb el guant sintonitzador tremolant.
—"Vigila la llengua, Flagell... la teva torpesa ens ha fet perdre més que un portal. El teu ego ha tancat la porta al plaer etern!"
Ulgruk féu girar el flagell, els extrems serps serpentejants xiuxiuejant com veus de temptació.
—"A mi m’ha escollit Slaanesh. A mi m’ha parlat dins el deliri de la carn i el crit. Jo he vessat sang i líquids sagrats en el seu nom mentre tu tocaves les teves notes estèrils."
Es féu un silenci sepulcral.
Els astartes dels Bastards que havien abaixat el cap... l’anaven alçant.
Un cercle es formava al voltant dels dos guerrers. Els altaveus del sostre vibraven amb una nota llarga i tensa, com si l’aire mateix sabés que una simfonia estava a punt d’esclatar.
Obscurus, per primera vegada en segles, empassà saliva. El poder del seu comandament es fracturava. Davant seu, aquell que havia anomenat escollit... potser sí ho era.
—"Només un de nosaltres pot dirigir aquest capítol cap a la perfecció." —digué Ulgruk, avançant lentament.
Obscurus activà els amplificadors del guant sintonitzador. El seu braç esquerre vibrava amb energia maligna. Però dins seu... sabia que això ja no era només una qüestió de força. Era autoritat. Era fe. Era crida divina.
El duel era inevitable. I un d’ells moriria... perquè els Bastards de l’Emperador no poden servir dues veus.