Un esclat de brises tòxiques li acariciava la pell despullada d'armadura mentre entrava, sol i disfressat, a les entranyes d’Alvearium Diògenes. Entre les multituds de pelegrins, buròcrates i soldats desorientats, Obscurus era només un altre rostre, una silueta sense nom. Però darrere d’aquella il·lusió psíquica, sota l’engany teixit pel seu poder decadent, bategava encara el cor orgànic del que havia estat un déu entre heretges. Un campió de la perfecció sonora, un mestre del dolor sublimat.
Obscurus, el Simfonista de l’Agonia.
Ara camuflat entre miserables i creients, cada pas el portava més profund dins la ciutat rusc. I a cada pas... recordava.
Va començar amb un silenci massa llarg al pont de comandament de la nau. El duel contra Ulgruk, l’Escollit, no havia anat com esperava. L’havia subestimat. El brutal, tot múscul i instint, havia connectat un cop amb el seu flagell just a la intersecció dels seus plastrons. L’orgue interior d’Obscurus havia xiulat de dolor i melodia, però el ritme es va trencar.
Va entendre llavors que no era el moment de morir. No com un fracassat davant d’un instrumentalista vulgar. Encara no havia compost la seva obra definitiva.
S’havia retirat dins les ombres de la nau, ofegant crits, manipulant ments febles dels cultistes de segon nivell, usant les seves habilitats de manipulació mental i il·lusió per a fer-se invisible. Els bastards, ocupats en la celebració de la victòria d’Ulgruk, ni tan sols sospitaren que el seu antic comandant s’escapava entre ells, amb les costelles trencades i el seu orgull en ruïnes.
En un angoixós viatge pels conductes de manteniment i els cubicles litúrgics, va arribar a una llançadora de reconeixement. Va degollar-ne la tripulació, xiuxiuejant-los versos de bellesa i agonia mentre els deixava morir en silenci. El viatge a través de l’atmosfera va ser curt però dolorós. El cos d’Obscurus, separat de la seva servoarmadura daurada i dels seus guants sonors, era una carcassa nuesa. Però el seu esperit... l’esperit no havia cedit.
Ara era aquí. Alvearium Diògenes.
La ciutat bullia d’agitació, infestada de rumors d’heretgia, plagues, desaparicions... Perfecte. Això era el que buscava: un teatre decadent, al límit del col·lapse. Un lloc on el seu art pogués créixer de nou.
No era vençut. Era una nota dissonant esperant resolució.
Obscurus va passar al costat d’un grup de soldats de la Guàrdia. Un d’ells va girar el cap, inquiet, com si sentís una melodia trista a la distància. El Simfonista somrigué sota la seva màscara de carn psíquica. Encara podia tocar cordes invisibles. Encara podia sembrar malsons amb un sol gest.
—Slaanesh... —va murmurar per dins— torna’m els teus favors i jo et portaré aquesta ciutat. Lentament. Amb tendresa. Amb ritme.
S’aturà un instant al mig d’una plaça per contemplar el caos contingut de la metròpoli. Gàrgoles rovellades. Veus distorsionades pels altaveus imperials. Processons de penitents que no sabien què veneraven.
Sí. Aquí naixeria el nou Orgue de l’Agonia.
I quan el cor de la ciutat bategués al compàs de la seva sinfonia, tornaria als Bastards. A Ulgruk.
I el castigaria amb precisió. Amb bellesa. Amb música.
Perquè ell era Obscurus.
I la seva obra mestra encara no s’havia interpretat.