LES REFLEXIONS DE L'ESCOLLIT
Camarot privat, Nau del Desig Esgaripat
L’aroma dolç i embafador de l’encens carnal omplia la cambra, barrejant-se amb les notes luxurioses d’una simfonia dissonant que bategava a través dels murs. Cosetes suades es contorsionaven damunt la carneta de seda negra, gemegant entre sílfides de pols rosada i rierols de sang perfumada. Però Ulgruk, assegut al seu triclini d’ossos tallats, no somreia.
La seva veu no va ser més que un murmuri, però totes les criatures presents —humanes o no— es van congelar. Els ulls vermells d’Ulgruk brillaven amb menyspreu. La seva amant, un ser a mig camí entre el somni i la mutació, es va incorporar amb reverència poruga, recollint la roba i marxant en silenci.
Amb un gest brusc, Ulgruk apagà la música. El silenci el va envoltar com un sudari, més pesat que qualsevol armadura. I amb ell arribà la irritació.
Obscurus, el Simfonista, aquell que es creia mestre de l’agonia, estava dubtant. Ulgruk ho sabia. Ho havia vist en els seus ulls darrere del visell daurat: la por de fallar. El pes de no ser realment escollit.
—Maleït bastard… tens por de mi. —xiuxiuejà Ulgruk, aixecant-se. Les plaques del seu pit nu, marcades amb cicatrius de combat, tremolaven amb el batec del seu cor alterat.
“No m’envies en missions per por que et superi. No dones l’ordre perquè saps que si la dono jo, serà perfecta. I això... t’enverina.”
—Slaanesh no ho va permetre, recordes? Aquelles granades havien de separar-me els membres. I, en canvi, em van donar la veu amb què cantaré la teva mort.
I amb això, Ulgruk es va asseure en silenci. Amb els ulls tancats, començà a escoltar de nou. No la música gravada. No els gemecs falsos. Sinó els batecs de la nau. El ritme de la sang. L’espera. L’amenaça continguda.
L'HONOR DE LA GUÀRDIA
Interior del Thunderhawk Falcó Negre
En vol, aproximació al Sector Perditus
Les llums parpellejaven en vermell d’alerta. El so metàl·lic del tren d’aterratge retrunyia sota els peus, mentre el motor rugia com un drac encadenat. Els soldats estaven asseguts en silenci tenso, armats fins a les dents, les viseres abaixades, els paracaigudes gravitics ajustats. L’aire feia olor de suor, oli sagrat i adrenalina continguda.
El sergent Johnny Rico es va aixecar d’un bot. El seu tors musculat lluïa sota l’armadura de carapassa negra i daurada. El seu braç dret, una pròtesi de combat, brillava amb runes de purificació. Caminà lentament pel passadís central del Thunderhawk mentre parlava, la seva veu ressonant per sobre dels motors:
—Escolteu-me, Recios. Sé què esteu pensant.
"Aquesta missió fa pudor a Inquisició."
"Aquesta zona és una trampa."
"Estem lluitant contra soldats de la nostra pròpia espècie."
Va fer una pausa. Tothom el mirava. Fins i tot la tiradora Dizzy Flores, que netejava el visor de precisió amb cura, va alçar el cap.
—Teniu raó. Són de la Guàrdia com nosaltres. Tenien honor. Tenien jurament.
Però ara només tenen cicatrius, sang estranya i veus al cap.
Han caigut en el Caos. Són una ferida infectada al cos de la humanitat.
Va colpejar la paret amb el puny metàl·lic.
—I saps què es fa amb una infecció? Es crema. Es cauteritza.
Amb bales. Amb foc. Amb voluntat de ferro.
El pistoler Marco Rossi va somriure mentre feia girar les seves pistoles dobles i escopia a terra.
—Què som nosaltres? Som la injecció. Som el tall net.
Som la resposta justa al crit d’agonia d’un Imperi ferit.
Els soldats esclataren en murmuris i cops contra les plaques de metall. L’emoció s’escampava com llamps a través de la cabina.
Rico va assenyalar les llums que ara parpellejaven taronja.
—El Sector Perditus ens espera. Hi ha boira tòxica, canons enterrats, bojos amb destrals i un Inquisidor que no ens dirà tota la veritat.
Però nosaltres tenim cada tret, cada cop, cada sanglot controlat.
Nosaltres no caurem. NOSALTRES FAREM EL QUE CALGUI.
Les llums es tornaren verdes. L’obertura posterior del Thunderhawk xiulà com una bèstia que s’obre al buit. El vent els va sacsejar com si l’univers volgués arrencar-los de l’aire.
—ELS RECIOS NO TIREN ENRERE! —rugí Rico, encarant el cel devastat de Diògenes V.
—PER L’IMPERI! PER LA GUÀRDIA! PER L’HONOR!
—PER L’HONOR! —responien els soldats, a l’uníson.
I amb un salt sincronitzat, dotze siluetes negres caigueren com llances des de l’infern, camí del caos, de la sang i de la glòria.
LA CRIDA A LA GUERRA
Els tambors de guerra retronaven a través de les cavernes industrials abandonades, fets amb tambors de petroli i la pell arrencada de presoners moribunds. El foc escopia guspires de color carmesí. L’aire feia olor de diogenita, de suor i de carn tallada massa recent. Els dipòsits volàtils del complex tremolaven amb cada udol tribal.
Lord Khai, dret sobre una plataforma d’acer rovellat, amb la seva espasa de dues mans clavada al terra i l’armadura coberta de cranis humans i xenos, va aixecar els braços. L’eco del seu crit va silenciar mil boques.
—Els àngels del ferro vénen! —bramà—. Els seus cors són freds. La seva voluntat, pura. La seva sang... gloriosa.
Els Sempre Alçats van rugir com una sola bèstia. Guerrers coberts de cicatrius, tatuatges rituals i plaques de metall roent colpejaven armes contra murs i cascos. Un d’ells s’automutilava per la fe.
Khai es girà lentament, assenyalant els seus capitosts: Brak-Tu, l’Estripador de Venes, Silthrax el Degollador, Vorma la Degenerada.
Khai aixecà la seva espasa al cel. El metall viu tremolà com si udolés amb ell.
—GUERRA! GUERRA! GUERRA!
Les flames van esclatar, els guerrers van començar a dispersar-se, i la trampa començava a bategar amb una fam antiga.
ELS PLANS DELS COMDEMNATS
Complexe necró de la Lluna Perduda, cambra de control xenoarqueotècnica
Els murs metàl·lics tremolaven amb una llum verda suprimida, com si continguessin alguna cosa a punt d’esclatar. Fils de necridermis recobrien la sala com nervis vius. Al centre, assegut sobre un tron flotant de disseny xeno reconfigurat, Harley Inferno observava els seus convidats amb fredor.
Els dos sargents dels Genets Fantasma feren acte de presència en silenci. Ioannes Blazius, alt, imponent, amb el cap rapat i l’armadura intercessora resplendent amb símbols de vigilància. Al seu costat, Lucius Ferb, més jove però no menys determinat, duia l’armadura Phobos sense llustre, decorada només amb una discreta cicatriu gravada sobre la placa pectoral.
Harley va parlar sense aixecar-se.
Blazius va fer una passa endavant, els braços creuats.
—L’escorcollarem. Trobarem la traïció abans que sigui irreversible.
Harley va assenyalar un monitor gravetat que projectava lectures astronàutiques i orbitals.
Ferb bufà per sota el casc.
—No trigaran a convertir-la en un front obert...
—Entesos, senyor. —Ferb assentí, sense deixar de mirar la projecció orbital—. Faré que els meus guerrers enterrin mines abans que la pols toqui el terra.
Harley va caminar fins a la vora de la plataforma.
Ferb va assentir amb el cap.
Blazius va intervenir, més greu:
Harley mirà cap al contenidor massiu que tremolava sota runes de contenció. La veu li va sortir més greu, com si parlés amb dos tons alhora.
Els dos sargents assentiren.
—Per l’Imperi. —digué Blazius.
—I per la victòria. —rematà Ferb.
Amb un gest de Harley, els dos astartes es retiraren. Però en el moment en què les portes es tancaven, una veu xopa de menyspreu susurrà dins la ment de Harley. Un so impossible de determinar si era soroll... o llenguatge.
«Tot el que facis serà inútil. Cap trona humana aturarà la meva eixida. Tu ets cendra sense vent.»
Harley esclatà a riure en veu alta, sorprès pel to d’arrogància d’Anoshen.
I mentalment, li respongué:
—Inútil? Jo no sóc el que porta mil·lennis tancat com una joguina trencada.
Les vibracions del contenidor s'intensificaren un instant.
Des de fora la cambra, Ferb i Blazius es giraren breument, sorpresos per la rialla gutural que havien sentit.
—Creus que està... parlant sol? —murmurà Ferb.
—No. Està parlant amb un déu. I no sembla gaire impressionat.
I se’n van anar, camí de les seves missions. A fora, les ombres necrones s’agitaven.
LA LLUITA ENTRE GERMANS
Els sistemes de comunicació encara flotaven amb l’eco del missatge, però la sala feia estona que havia quedat en silenci. Shas’ui Elsy’eir es mantenia dempeus davant del mapa tàctic, mentre Al’vax, el veterà, revisava el dron de senyalització amb mans automàtiques, però mirada absent.
—Són ordres clares. Total eliminació. —La veu d’Elsy’eir era neutra, però esgarrapada per un matís de dubte.
Al’vax va fer una pausa llarga abans de respondre, com si busqués alguna cosa dins seu que no trobava.
Silenci.
El líder del batalló finalment va deixar anar una exhalació suau, gairebé imperceptible.
Elsy’eir girà el cap per mirar el veterà. No calgué cap paraula per entendre que compartien el mateix temor.
Els dos restaren en silenci, com si cada paraula fos una gota en un desert moral.
Al cap d’uns instants, Al’vax parlà amb veu més baixa, gairebé un murmuri:
El to era fluix. Sense convicció. Un comandament disciplinat, sí. Però amb l’ànima torbada.
Al’vax assentí amb lentitud. No afegí res. No calia.
Interior d’una base camuflada Farsight, a la cara fosca de Diògenes V.
Tres comandaments T’au observen un holograma ple de fletxes i parpelleigs. Un d’ells, Shas’el Vior'la Ka, parla amb veu ferma i clara. Davant d’ells, com una ombra de plomes, s’alça el Pech Ra dels Carnissers: un kroot imponent amb cicatrius als pòmuls i una llança marcada amb símbols gravats amb ungles. Al seu darrere, els seus seguidors murmuren i xiuxiuegen, es graten les plomes i badallen ensumant l’aire.
—Pech Ra. Tenim una missió per vosaltres. —comença Ka—. Heu de caçar els rastrejadors Mont’ka que serveixen encara els Etèris.
Un dels Kroot darrere murmura:
Pechallai Pok fa un gest amb les mans, invocant calma.
Un Kroot petit, amb una clau anglesa rovellada penjant del cinturó, gira el cap:
El Pech Ra alça la mà. El silenci cau com una fulla morta.
—Són germans perduts, Pech Ra. —insisteix un kroot—. Volem tornar-los al camí lliure. No al camí dels Etèris.
Els kroot es miren entre ells. Silenci. Desconcert. I llavors, Secundus Pok, el xaman del grup, s’aixeca.
És petit, ossut, porta cranis d’insectes penjats del coll, i una capa feta amb la pell d’un rastrejador del desert.
—Escolteu, germans. —la seva veu és suau, amb aquell to que només fa servir quan parla de veritat—. No penseu en ells com T’au. Penseu en ells com en ocells. Ocells amb caputxa.
—Caputxa? —xiuxiueja un kroot.
—Sí. Com els rapinyaires capturats pels humans. No poden veure. No poden volar. Estan vius... però no viuen.
—Llavors els hem de treure la caputxa? —pregunta un d’ulls brillants.
—Exacte. Caçarem... però no per matar. Caçarem per descaptuxar. Per tornar-los al cel. Un ocell amb caputxa no serveix per res.
Un murmuri d’aprovació recorre el grup.
Els T’au es miren entre ells amb lleuger horror, però veuen com els Carnissers de Pech ja s’han posat en moviment. Estan llestos.
Caputxes fora. Gàbies obertes.
CANVI DE PLANS
Complex auxiliar del Nexus Abissal, Cambra de Coordinació Tectònica. Atmosfera: inexistent. Pressió interna: estabilitzada. Llum: espectral verd.
El silenci és gairebé absolut, només trencat pels clics i vibracions dels processadors enterrats. Tres siluetes necrones romanen en un cercle de cristall negre i cables orgànics: Abraxas, el cronomant de la Trinxera Grisa; Pupil, l’aprentecnòleg que projecta càlculs sobre l’aire; i Necrobacter, l’omnicida convertit en enginyer de dissolució planetària.
Abraxas obre els circuits de la veu. El seu to és pla, però carregat d’un ritme magnètic d’autoritat:
—El vector Nometern ha fracassat. Les armes atmosfèriques han estat corrompudes. El control ha estat desvirtuat per agents externs. Cal recalcular l’agonia.
Un xiuxiueig de pols electromagnètic respon. És Necrobacter, amb la veu esgarrapada per mil cicatrius de reactivació:
—Opció: emetre ressò mental des dels pilons de La Calma. Cicle de silenci en ones. Apagat de ment orgànica.
Pupil projecta un holograma d’esquerdes i línies tectòniques.
—Negatiu. L’efecte és net, però lent. Els protocols de reversió són predecibles.
Assenyala amb un dit d’energia:
—Alternativa: forçar el trencament de l’estructura tectònica. Desactivar estabilitzadors al nivell Z-KRÀ 17. Provocar seqüència de falles, caldera volcànica, implosions magmàtiques.
Un silenci. Abraxas observa els patrons. La seva mà, feta de jeroglífics mòbils, dibuixa una línia en l’aire que esdevé una espiral descendint cap al nucli planetari.
—Convergència d’idees: la destrucció tectònica pot aniquilar l’atmosfera. I... pot ser revertida. L’agonia serà col·lapsada i reconstituïda.
Fa una pausa. Els seus ulls es tornen pols de llum.
—Acceptat. S’activa el pla "Cadència de la Terra Moribunda".
Mira cap a Pupil:
—Transmet a Horemheb. Que identifiqui i marqui els Complexos que mantenen el protocol de fixació geològica. Immediatament. Vull resultats abans que la llum real toqui la volta de Diògenes.
Pupil inclina el cap amb un so metàl·lic sec.
—Comandament transmès. El vector Horemheb rebrà instruccions. Els Portae Averni restauraran el terror.
Necrobacter deixa anar una roncada metàl·lica, satisfeta.
—La sang tectònica correrà. Sota els peus dels esclaus.
Abraxas tanca els seus circuits sensorials per un instant, immers en el ressò de la seva pròpia visió: un món que s’enfonsa, no per la mà del foc o del metall, sinó per la dansa secreta de les forces que un dia van crear la pedra.
—Que tot tremoli. I que recordin que fins i tot la terra pot odiar-los.
PLANS DE CONTIGÈNCIA
Càmera d’Harmonització d’Órbites Subterrànies, Sector de Cendra IX, Complex Khemenekh.
El missatge d’Abraxas travessa el vel electromagnètic com una llavor de foc. No és veu, ni impuls, ni ordre. És una veritat codificada, que només un cronomant pot formular. Horemheb la rep amb els receptors òptics oscil·lants i la reprojecta damunt del sòl metàl·lic en forma de runes lluminoses.
Abraxas ha parlat.
—Vol els nodes tectònics. Vol la disrupció del pols planetari.
Horemheb no mou ni un sol engranatge facial, però la intensitat dels seus ulls de jade augmenta. Pupil, ajupit al seu costat, ha seguit la transmissió amb processadors auxiliars. El seu cos, encara parcialment reparat, emet xiuxiueigs de sobreescalfament.
—Respon. —indica Horemheb amb una sola paraula.
Pupil parla en dades:
—Resposta codificada en curs. Confirmem recepció. Informem que el càlcul i identificació de les plataformes tectòniques actives requerirà cicles de processament. Les dades seran entregades en temps operatiu.
Silenci. Només el batec fúnebre de les màquines que mantenen la foscor ordenada.
—Aquest pla conté fractures. —diu Horemheb, alçant lentament la mà cap a l’holograma de les falles planetàries—. L’estabilitat geològica no és només ancoratge estructural. També segella. La presó d’Anoshen es troba al límit. Cada pulsació tel·lúrica ressona dins les seves esquerdes.
—Confirmat. La influència de la ment-fragment ja contamina codis de pensament en sectors exteriors.
Horemheb gira la mirada a Pupil, fixant-se en els seus circuits danyats. Un rastre de dades brillants batega al llarg del seu crani segmentat.
—Afegeix una tasca. Redacta una advertència directa al Rei Silent. Codifica-la en protoseglat reial. Si la presó falla, ho ha de saber immediatament.
Pupil fa una reverència amb moviments irregulars.
—S’executarà.
Un breu silenci.
—I el meu sistema lògic? El que ha estat corromput per la voluntat del presoner...
Pupil triga uns segons a respondre. La seva veu esdevé més erràtica.
—Reparació iniciada. Però la complexitat és elevada. El codi injectat no segueix estructures jeràrquiques. És... intrincat, mut, fractal.
Horemheb no es mou. Només les seves paraules s’activen amb una lenta energia d’acceptació:
—Ho vaig suposar. Anoshen no és cap presoner trivial. Però prefereixo un servidor danyat que un de cec. Continua. Repara. Vigila.
Pupil inclina el cap, com si entengués que allò no era només una ordre, sinó un vot de confiança.
I a través dels murs, la terra murmura. Encara no s’ha trencat. Però cada segon, s’hi acosta.
PRESENTIMENTS FUNESTOS
Catacumbes Inferiors de Diògenes Primaris
Subsector C-Theta-4
130 metres sota el nivell imperial
L’aire estava saturat de pols antiga i emanacions metàl·liques. Els respiradors automàtics dels Segadors de la 0-Zona modulaven constantment les impureses que s’aixecaven de les galeries oblidades. Dos guerrers immòbils dominaven l’espai: Capità Raphaelus Newhouse i el Sergent Hug, de l’Esquadra Kesse.
Davant seu, els túnels s’estenien com arrels podrides sota el món ruïnós.
—Els fluxos tèrmiques... s’han alterat. —va murmurar el capità, assenyalant amb el punter el mapa ologràfic—. I aquestes empremtes energètiques són del Inmaterium. L’atac començarà aquí.
—Com sempre fan. Com rates, però amb la llengua del dimoni. —va escopir Hug—. Els del Caos només saben gratar sota els fonaments del que és pur. Però aquí no passaran. No sota els meus peus.
Raphaelos va mirar el seu vell company, el rostre cobert de cicatrius, els ulls clars i incandescents.
—Estàs segur que la teva esquadra està recuperada, Hug? No ens enfrontarem a bèsties. Ens enfrontarem a germans perduts. Astartes traïdors.
El sergent no va dubtar.
—Recuperats i decidits. Hem enterrat massa camarades per dubtar ara. Els meus homes tenen la fe gravada a les costelles. No retrocedirem ni un mil·límetre. I si morim, serà a sobre d’un munt de cossos heretges.
Un moment de silenci. A través de les parets es podien sentir els murmuris llunyans del subsòl, com si alguna cosa gran i ignominiosa s’acostés a la superfície.
Raphaelus va abaixar el cap lleugerament.
—Has servit molt, Hug. Pots descansar. Jo ho autoritzaré. La teva esquadra ha portat el pes de massa batalles aquests últims mesos.
—Amb tot el respecte, senyor: No. Seria un deshonor no ser present quan els traïdors tornin a ensenyar les dents. Nosaltres vam perdre a Malthior III. I a Cervantes Magna. I al Bastió Sibil·lí. Ara ens toca a nosaltres fer-los pagar.
Un gest lent del capità. Com una benedicció.
—Així sigui. Que el vostre jurament sigui l’últim que sentin.
Hug va saludar, puny contra el pit. Sense afegir paraula, es va girar i va marxar per l’estret corredor en direcció als punts de defensa.
Raphaelos el va observar mentre desapareixia entre les ombres i les espurnes dels llums d’emergència. Va quedar-se sol, respirant a través del filtratge automàtic, en silenci.
"No sobreviuràs, Hug", va pensar. "Ets massa pur per un món tan brut."
Un mal pressentiment li travessà el cor. Però ja era massa tard per fer marxa enrere.