L’aire era espès a les profunditats d’Alvearium Diògenes. Entre els edificis abandonats del Districte de les Profunditats, un vell magatzem mig ensorrat s’alçava com un cadàver metàl·lic. L’interior era fosc, il·luminat només per una llum esmorteïda que s’escolava per les esquerdes del sostre.
Vektra Floria avançà amb pas segur. La seva presència era espectral, com si la foscor mateixa s’hi adherís. Havia arribat sola, però no estaria sola gaire temps.
Un murmuri s’alçà entre les ombres. Figures desnerides i nervioses emergiren d’entre les caixes rovellades i els racons coberts de sutge. Els primers en presentar-se foren els tècnosacerdots contaminats del Mechanicus, els seus cossos patien les seqüeles d’un contacte massa prolongat amb la diogenita. Ulls injectats en sang, pell esquerdada, moviments espasmòdics. - Ens vau cridar, i aquí som. La màquina ja no ens vol, però ens guia una altra veu... una més gran.
Un xiuxiueig recorregué el magatzem quan una altra figura aparegué: Sèptimus, el metge dement dels Sempre Alçats. Al seu costat, dos soldats traïdors de la Guàrdia Imperial, les seves armadures encara marcades amb símbols imperials, però ara deformades per gravats estranys. Els seus ulls, delators d’una ment trastocada per les drogues de diogenita - Ah, Vektra... és un plaer veure’t. Com ens agrada servir una causa més gran. He dut aquests dos... pacients amb mi. Són lleials, sempre que rebin la seva dosi.
Vektra va respondre - No han de fallar-me, Sèptimus. Ni tu tampoc.
Abans que el metge pogués respondre, una nova presència es va fer notar. Tres figures silencioses emergiren de la foscor: Ay'var, Ob'yun i H'anvash, del 104 Batalló de rastrejadors Mont’ka. Els seus cossos mostraven símptomes evidents de la mutació. S'havien escapat de l'infern del campament T’au, però el verí de la diogenita encara els corroïa per dins.
Ay'var va xiuxiejar- per el ser supem.
Ob’yun va continuar- Van intentar netejar-nos. Van intentar forçar-nos a oblidar. Però és massa tard.
Les ombres són més clares que la llum- va conclure H’anvash
Vektra els observà a tots. Eren pocs, però eren un inici. Els necessitava desperts, amagats, esperant el moment. Així que parlà amb la seva veu suau però ferma: Amagueu-vos en les ruïnes. Barregueu-vos amb els marginats. Ningú us ha de veure, ningú us ha de trobar. Quan arribi el moment, us convocaré.
Un murmuri de confirmació s’estengué per la sala. Però abans de marxar, Vektra es girà cap a Sèptimus: Tu vindràs amb mi.
El metge alçà una cella, sorprès - I què vols de mi?
Vektra va respondre - Necessito més soldats.
El metge va somriure, el seu rostre ple de cicatrius retorçant-se amb aquell gest malaltís - Sense diogenita no podem fer res. La fe d’un home s’esvaeix sense la seva dosi.
En trobarem - va respondre Vektra - N’hi ha més aqui del que sospitem.
I així, mentre la conspiració creixia entre les runes d’Alvearium Diògenes, una ombra somrigué dins de la presó que era Diògenes V. Un xiuxiueig antic ressonà en els racons més foscos de la ciutat, una veu sense boca, una fam eterna.