La vall de cendres bullia encara sota els últims esclats d'energia verda. Els necrons de Portae Averni havien caigut. Restaven només esquelets metàl·lics trencats i l’aroma metàl·lica del seu oli vital vessat. Entre les runes del sepulcre, un estendard carmesí tremolava en l'aire carregat d’electricitat residual. Era l’estendard dels Sempre Alçats.
Enmig del silenci, Lord Khai, Flagel Etern, aixecà la seva arma, encara tacada amb els fluids mecànics d’un cronomant. El seu rostre semblava somriure amb un gest dement.
—Han caigut... —va bramar amb veu eixordadora—. Els immortals han sagnat! I sota les seves restes... hem trobat una clau.
Un acòlit, cobert de pell cosida amb ferro, va sortir dels fonaments trencats amb un orbe esclatant de llum negra.
—La Porta Dolmen, senyor... les coordenades són clares —va dir agenollant-se.
De sobte, el món va tremolar. Khai deixà caure l’orbe, que restà suspès en l’aire, girant sobre si mateix com un ull obert. Una llum escarlata esclatà i ho engolí tot.
L’univers es va trencar.
Khai es trobà sol.
El sòl sota seus era una esplanada de cranis. El cel era una tempesta de sang i foc. En l’horitzó, milers de portes demoníaques es trencaven obrint-se com nafres a la realitat. Gegants cornuats es llançaven sobre bastions imperials. Serps de bronze envoltaven tropes T’au. Criatures sense nom es menjaven planetes sencers mentre el nom de Khorne era cridat en cent llengües oblidades.
Una veu sense so va ressonar a la seva ment:
—Fes-la servir. Profana-la. Taca-la amb sang. Converteix-la en el portal etern. Porta’m a Diògenes.
La visió canvià de sobte. Un món cobert de boira. Craters, ruïnes necrones i... kroot. Formaven cercles al voltant de la Porta Dolmen. Un cabdill amb plomes daurades feia senyals a l’aire, i una estranya energia la protegia.
Quan Khai va tornar en si, estava agenollat. Però reia. Fort. Sense contenció.
—Una nova batalla! —va cridar amb els braços oberts al cel negre—. Una porta profana. Una guerra sense fi. Tot allò que desitjava el meu cor!
Va girar-se cap als seus guerrers: marines corromputs, cultistes amb viseres injectades i bèsties amb cadenes clavades a l’esquena. Tots esperaven.
—No és una missió dels degenerats Bastards de l’Emperador! —va escopir—. No és una caça sense sang ni un pla de traïdors amants del plaer!
Va assenyalar l’orbe que encara girava en l’aire.
—És el manament del Déu de la Sang! Una batalla contra bèsties alienes que no coneixen la por ni la raó. Una guerra veritable! Prepareu-vos, Sempre Alçats...! A cada pas, a cada crit, a cada degollament... serem més prop del regne etern de Khorne!
Els crits de guerra foren immediats. Frenètics. Esbojarrats.
El tambor de la guerra tornava a sonar a Diògenes V.
I res no aturaria els fills de la sang.