LA CRIPTA DE LES ESPERANCES TRENCADES

 El desert de Phazanis s’empassava les restes de la derrota. Els vents tòxics udolaven per sobre les dunes de vidre fos, mentre la patrulla devastada dels Exiliats de Yth es retirava en silenci, engolida per la boira de l’atmosfera que mai arribarien a destruir.

Damunt d’un aflorament de roca negra, Horemheb, el cronomant líder dels Exiliats, contemplava el crepuscle grisós. Les seves òrbites buides brillaven amb ecos del temps perdut. Darrere seu, Chrogror, l’aprentecnòleg de mans esquelètiques i òptiques plenes de llum freda, revisava una projecció d’hologrames intercalats amb símbols necrontirs.

—Informe, Chorgrog. Per què hem fracassat?

La veu d’Abraxas era com el gemec d’una tomba que s’obre.

—Els cossos no s’han regenerat a temps, comandant. La nostra taxa de reanimació s’ha reduït un 37,8% respecte a la darrera projecció. L’activació constant de protocols de batalla ha compromès els sistemes de reserva. El comandament estratègic ha perdut eficiència.

Chogror va mostrar una seqüència de combats: esquemes blaus i vermells ballant entre explosions i caigudes. Una darrere l’altra, les derrotes recents s’acumulaven en patrons clars.

—Les forces de Pech ens van flanquejar quan els nostres omnicides encara estaven refent la matriu de reconfiguració. L’impacte d’això ha estat... acumulatiu.

Horemheb va callar. L’aire a la seva volta semblava tremolar, distorsionat pel poder cronològic que portava en el seu bastó, però que ara es mostrava inútil davant una realitat obstinada.

—Solucions. Dóna'm solucions.

—Un període de repòs. Una retirada a la cripta de convergència per a una restauració completa de les funcions. Trigaria dotze cicles. Potser més.

—Inacceptable. —Horemheb va colpejar el terra amb el seu bastó. Un llampec verd va serpentinar per la sorra.

—Abraxas m’ha confiat una missió. Si torno amb res més que l’eliminació dels contaminants orgànics... si torno sense haver esborrat aquest món del mapa...

Es va quedar en silenci.

Per un instant infinit, va mirar cap al cel. En la infinitud dels estels, va sentir alguna cosa aliena a la seva natura: por. No por per la mort —car ja havia mort feia eons—, sinó por pel fracàs. Por de no complir.

—Estem aïllats, Chogror. I si no avancem... serem devorats.

—Sí, mestre. Però si avancem trencats, també.

Una pausa. Horemheb va tancar els punys metàl·lics.

—Hi ha d’haver un altre camí. Potser... una aliança temporal. O una arma antiga.

—Cap de les dues opcions és viable.

—I què ho és, a l’infern del temps?

L’eco d’aquella frase va ressonar entre les ruïnes mentre els Exiliats de Yth desapareixien en la tempesta. Ja no eren l’avantguarda temuda de la dinastia... sinó una ombra que lluita contra l’oblit. Una ombra que, potser, encara no havia dit la seva última paraula.