El cel vermellós de la tempesta s’allunyava lentament rere els murs blindats de la base. Tot i haver estat presa feia poques hores, encara quedava l’olor de plàstic cremat, d’energia ionitzada i de sang coagulada. El silenci era espès, trencat només pels passos marcials de l’Inquisidor Eymerich Soulripper, que travessava el passadís central com una tempesta continguda.
—Això és tot? —va espetegar, els ulls com ascles de gel, fixos en els pocs cadàvers T’au que jeien apilats a un racó—. Una base sencera, i només... això? Una escaramussa de carrerons?
El sergent Rico, de l’esquadra Recios, es va quadrar. El seu uniforme encara duia pols i cremadures recents, però el posat era digne.
—Senyor, els xenos van intentar defensar la sala de comandament, però el nostre assalt va ser ràpid. Vam tenir moltíssimes baixes i hem quedat molt ...
—No m’interessen les nostres baixes! —el va interrompre Soulripper, girant-se amb els punys tancats—. Volia una massacre! Volia informació extreta amb tortura! Sang per omplir informes! I em trobo amb una escaramussa neta com un quiròfan T’au!
Un silenci pesat va caure. Fins i tot els soldats propers es van tensar en sentir com les morts dels seus companys era indiferent per l'inquisidor m
Rico, ferm, va parlar sense vacil·lar.
—Hem capturat el 100% dels dispositius informàtics del complex. Cap datacore ha estat danyat. Cap transmissió ha estat enviada. Tots els sistemes estan intactes.
L’Inquisidor es va immobilitzar. El seu cap va girar lentament, amb la túnica negra gronxant-se com un núvol amenaçador.
—...Tot? —va murmurar.
—Tot, senyor.
Un somriure pervers, gairebé juvenil, va deformar els llavis de Soulripper. El seu rostre habitualment inclement es va suavitzar.
—Porta’m. Ara.
Rico va assenyalar el corredor est. Soulripper es va avançar i van entrar a la cambra de dades. Pantalles T’au intermitents, servidors vora el col·lapse, i interfícies mig reconfigurades pels tècnics de l’Imperi. Soulripper s’hi va abocar amb avidesa, els ulls escanejant línies de codi alienígena traduït pel seu servo-calculador personal i va començar a examinar els dispositius murmurant en veu baixa:
—El C’tan Anoshen... el dispositiu de contenció... els Genets Fantasma... està tot aquí... per fi... per fi!
—Ja no estic cec. Ja no! —va esclatar—. Ja no més cops a les fosques, ja no més intuïcions a cegues. Tenim la llum, finalment... un futur brillant!
Es va girar de sobte cap a Rico i li va posar una mà a l’espatlla.
—Bon treball, fill meu. Prepara’t per a una nova etapa. Els millors moments estan per arribar. Els escollits sempre brillen abans del judici.
El sergent va aguantar la mirada, però va parpellejar un moment, visiblement incòmode. No sabia si havia de donar les gràcies, saludar o agenollar-se. Finalment, va fer un gest d’afirmació i va assentir.
A l’entrada de la sala, Dizzy Flores, fusell automàtic a l’espatlla, es va tapar la boca amb una mà mentre insultaba al inquisidor.
—Quin tarat. —va xiuxiuejar al seu company.
Marco Rossi, amb el cigarret apagat entre els llavis, va alçar una cella.
—Què?
—Crema ja els maleïts cadàvers. Abans que el nostre nou millor amic recordi que fa deu minuts ens volia crucificar.
—Entesos. —va respondre Marco amb complicitat mentre es dirigia als T’au morts amb una llauna de promeli.