Els túnels xiuxiuejaven records antics, com si el mateix substrat de Diògenes V intentés advertir del que s’apropava. Però ni els necrons ni els Genets Fantasma escoltaven.
—“Formació d’emboscada establerta. Que comenci la cacera.” —va dir Zarathus Daemon, acotat darrere d’un pilar fracturat, mentre apuntava amb el seu rifle de franctirador.
Els Portae Averni avançaven sense pressa, els seus passos metàl·lics reverberant entre les parets humides del passadís principal. Abraxas, fred i meticulós, escanejava el terreny.
—“No hi ha vida aquí. Només repetició... i final.”
El primer tret va esclatar com un llampec: Zarathus abatia un guardià necró amb una precisió diabòlica.
—“Contacte! Enemic!” —va alertar Pupil, processant vectors de tir i cobertura.
Els necrons van avançar, sense vacil·lació ni por, confiant en els seus protocols de reanimació.
—“Res no es perd. Tot es reconstrueix.” —va murmurar Necrobacter, desplegant-se per buscar un angle de foc ofensiu.
Però Ioannes Blazius, amb l’escut de la Legió dels Condemnats refulgint sota les torxes d’oli, va cridar:
—“Foc continu! Enderroqueu-los abans que es refacin!”
Un segon guardià va caure, trinxat per trets de bolter. Necrobacter, l’omnicida, va ser abatut mentre intentava protegir les consoles del complex necró.
—“Objec— error —terminat.”
Abraxas es va teletransportar a la primera línia, el seu ceptre girant com una espiral de temps.
—“Pupil, avança. La mina ha de ser evitada.”
L’aprentecnòleg va saltar directament a la consola central, mentre un necró regenerat disparava contra Joan Cavallé a plaer, impactant-li l’armadura. Però Ioannes, amb la pistola bolter encara calenta, va respondre immediatament:
—“Deixa'l!”
Un tret sec. El necró va caure abans de poder disparar de nou. Ioannes es va girar, amb l’espasa d’energia encenent-se amb un espetec i va carregar directament contra Pupil.
—“Màquina o no... avui mors.”
La descàrrega va ser brutal. Pupil va ser destrossat en un esclat de xispes i circuits en flames.
Mentrestant, Zarathus Daemon disparava contra Abraxas, debilitant-lo. Va ser el moment que esperava Rex Robbius.
—“Tasta això, ombra de les estrelles mortes.”
Va llançar una granada perforant que va impactar just a la base del tors del cronomant. Abraxas va vacil·lar. L’eco de l’explosió es va fondre amb els crits metàl·lics de la reraguarda necrona.
Els tiradors intercessors avançaven, clínics, metòdics, eliminant un rere l’altre els autòmats que intentaven flanquejar.
Amb una lluentor espectral al voltant, Abraxas va aixecar la mà, fracturat.
—“Retirada... línia de temps no favorable...”
Els necrons van desaparèixer entre les ombres, els seus circuits brillants deixant rastres de fum verdós. Els Genets Fantasma van romandre, victoriosos, al cor dels Túnels de l’Oblit.
Zarathus, netejant el seu visor, va somriure:
—“Victoria un cop més... i eterna.”
Els Genets Fantasma no van celebrar. Però un per un, van recollir els cranis dels caiguts. No per rituals. Per memòria. Per odi. Per advertència.
L’oblit, per ara, havia escollit quins noms recordar.