El silenci dins dels Túnels de l'Oblit era pesat, com si mil·lennis de records apagats flotessin a l’aire com cendra invisible. El complex necró s'estenia com un laberint enterrat, ara sota domini total dels Genets Fantasma. Encapçalant l’avanç, amb les botes encara impregnades de pols daurada i restes de metall viu, entrava Harley Inferno, el capità de la Legió dels Comdemnats.
Amb el pas segur, l’armadura negra com la nit i els ulls encenent-se com brases, Harley es va aturar davant el grup de soldats que l’esperaven, amb el sargent Ioannes Blazius al capdavant.
—Heu fet història aquí dins, Blazius —va dir amb veu greu però solemne—. El vostre coratge ha estat un mur infranquejable.
Blazius va inclinar lleument el cap, el seu rostre seriós però orgullós. Abans que pogués respondre, Harley es va girar cap als altres.
Els astartes van rebre les paraules amb honor i silenci, sabent que l’elogi de Harley Inferno no es regalava amb lleugeresa.
—El complex és nostre, va confirmar Blazius finalment. —No hi queda cap traïdor, ni màquina activa. La victòria és total.
Harley va assentir amb una calma estranya, gairebé contemplativa.
—Això ens obre les portes als secrets més profunds dels necrons. I, sobretot, ens permet mantenir Anoshen presoner... i controlat.
Els Genets Fantasma no servien a cap burócrata imperial, només al mateix Emperador. I en aquest cas, controlar el C’tan Anoshen era una qüestió de supervivència per tot el planeta... o potser, per tota la regió galàctica. Només unaa ordre directa d'un primarca els faria canviar d'idea.
L’eco del pensament va ressonar dins la presó fractal del C’tan. Anoshen, fragmentat i atrapat, sentia la realitat reconfigurar-se al seu voltant. El seu captiveri persistia. Ja no eren els necrons, però tampoc era lliure. No hi havia protocols necrons per estudiar, només voluntat pura dels seus nous carcellers.
Harley Inferno.
Un nom... insignificant per a una entitat estel·lar? I tanmateix, alguna cosa colpejava la seva essència.
Aquest mortal... no és com els altres.
Per primer cop en eons, Anoshen dubtà. No per la força. No per la tecnologia. Sinó per la determinació pura, la visió clara i impertorbable d’aquell humà.
I si un C’tan pogués tremolar... Anoshen es sorprendria descobrint-se a si mateix fent-ho.