Les cambres de reparació tremolaven lleument, no per cap impacte, sinó pel lent gemec del sistema de regeneració que agonitzava. El verd espectral dels protocols de reanimació parpellejava intermitent, com si les pròpies màquines dubtessin de seguir funcionant.
Un vent gèlid, impossible en una base subterrània, travessava els passadissos. Era el silenci de la derrota.
Drets, entre cabines mig obertes i cossos encara immòbils, tres figures mantenien una conversa que canviaria el destí de Diògenes V.
Pupil va aixecar el cap, amb espurnes creuant les òrbites òptiques del seu crani metàl·lic. La seva veu va sonar neutra, però el to portava una càrrega d’urgència subtil:
—“Abraxas: els protocols de reanimació es degraden. El ritme actual és insostenible. Si forcem un altre desplegament... el col·lapse serà inevitable.”
El cronomant es va girar lentament. El seu ceptre feia una lleu vibració, com si vibrés amb la mateixa tensió temporal que recargolava la seva ment. Quan parlà, la seva veu era com una destral sobre marbre.
—“Deixa de repetir-me l’evidència. No m’has estat creat per confirmar el desastre. Dóna’m una solució, no un epitafi.”
Pupil va quedar mut. Els seus sistemes cognitius buscaven un camí entre la lògica i la por programada al fracàs. Però no digué res.
El silenci es va fer més dens fins que Necrobacter, recolzat contra una columna esberlada, va aixecar el canó desmuntat del seu braç dret i parlà amb veu plana, de quiròfan en quarantena:
—“Només queda una opció acceptable davant el Rei Silent. La destrucció total de Nometern. Cap testimoni. Cap derrota a perpetuar. Només el buit.”
Abraxas va tancar els ulls. No per fatiga —no en tenia— sinó per accedir a una línia de pensament paral·lela. Visualitzava el futur. N’hi havia desenes... però totes s’esvaïen en ruïnes. Genets Fantasma victoriosos. Protocols inútils. Honra perduda.
Un murmuri escapà dels seus llavis com una condemna:
—“No hi haurà triomf. No hi haurà record gloriós. Només la prevenció del desastre absolut.”
Va caminar lentament fins al terminal central. Amb un sol gest, activà una seqüència de segells que feia segles que no es tocaven. Una veu arcaica, metàl·lica i indiferent, va respondre:
—“Comanda d’extinció planetària: preparada. Cal confirmació última.”
Abraxas va recolzar el ceptre contra el sòcol activador. Les línies de runes antigues es van encendre com una foguera sigil·lina. No mirà cap dels seus dos subordinats. Parlà com si dictés una sentència gravada en el temps mateix:
—“Confirmació: línia temporal 000.000.000.0. Fracàs. Activa el Protocol Khephrek. Nometern ha de morir. Anoshen serà fragmentat i diseminat per la galàxia”
Un estrèpit remot ressonà, profund, subterrani, antic.
Necrobacter assentí lleugerament. Pupil, encara sense resposta, observava com els sistemes de la base començaven a preparar el que no era un atac... sinó una neteja.
Abraxas va dir, per ell mateix, per la crònica que mai es gravaria:
—“Si el temps no pot ser nostre, tampoc no serà d’ells.”
I en aquella cambra trencada, el destí de tot un planeta començava a comptar enrere.