El Sector Oblitius, un complex industrial oblidat pels mapes i devorat per la ferralla i la boira tòxica, s’aixecava com un cementiri de maquinària perduda. Entre dipòsits de diogenita cristal·litzada i grues rovellades, els Carnissers de Pech es movien amb l’agilitat de depredadors avesats. Havien vençut abans. Havien tastat la sang d’Astartes, havien trencat metalls necrons amb els seus becs i esquinçat pell corrupta de seguidors del Caos.
“Aquests T’au de pell llisa no són cap repte.”
La veu de Pechallai Pok, el Negociamorts, ressonava entre els contenidors:
—“Moveu-vos entre els contenidors, avanceu. Acabeu primer amb el tècnic mèdic. Sense ell, col·lapsaran.”
Els kroot es desplegaven en formació esglaonada, rastrejant el sector com feres. L’aire era dens, ple de l’olor d’oli antic i fum químic. L’estratègia era clara: evitar la línia de foc directa i aniquilar als T’au des de les ombres.
Però els Rastrejadors del 104è Batalló Mont’ka ja els esperaven. I no hi havia ombra prou fosca per amagar-se d’ells.
“Contacte confirmat. Autorització per executar la maniobra inicial?” —la veu calmada del franctirador H’anvash trencà el silenci del canal de comunicació.
—“Confirmat. Objectiu prioritzat. Endavant.” —va respondre Elsy’eir.
Un xiulet agut —metàl·lic, punyent— va esclatar en els caps dels kroot. Un segon després, una explosió massiva convertia el contenidor central en una pluja de ferro roent. Allà s’hi amagava Pechallai Pok. Ara... no hi quedava res.
—“Tret net. Explosió efectiva. Aprofitem l’avantatge.” —va confirmar H’anvash amb la mateixa fredor que si hagués apuntat a una diana d’entrenament.
El caos es va desfermar entre els Carnissers. Sense líder, desorientats i colèrics, els kroot llançaren un atac desesperat, sortint de les cobertures, cridant com bèsties acorralades. Però ja era massa tard.
—“Despleguem la tàctica Mont’ka en la seva versió més pura.” —va ordenar el Shas’ui Elsy’eir, la seva veu tan clara com una espasa neta—. “Per cada camarada que cau, un enemic exposat a abatre. Extermini total, Batalló 104. No són els nostres germans, són tropes auxiliars, indisciplinats inferiors que serveixen als traïdors del Bé Suprem. No dubteu.”
I no hi va haver dubte. Ni una vacil·lació, ni un tret fora de lloc. L’avantatge tàctic, el domini del terreny i la fredor entrenada del 104è van convertir el que havia de ser una emboscada kroot en una execució mil·limètrica.
Els dispars làser foradaven els pulmons emplomats dels kroot. Els drons marcaven objectius amb precisió inhumana. Cada avanç enemic era convertit en pols per foc de cobertura, cada retirada en una trampa mortal. Els cossos dels Carnissers cobrien les passarel·les i les tapes dels reactors. Un a un, caigueren tots. Tots menys uns pocs, que s’arrossegaren fora del complex com ombres derrotades.
Quan tot va callar, només quedaven les restes: plomes calcinades, metralla calenta, i el soroll llunyà d’una canonada trencada.
Els soldats del 104è es reagrupaven, sense una sola baixa.
No hi va haver celebració.
El Bé Suprem havia triomfat.
Però cap rostre somreia.
“No és cap glòria disparar contra bèsties domesticades.” —va murmurar H’anvash mentre netejava la seva òptica de precisió.
Els rastrejadors van marxar en silenci. No perquè estiguessin tristos... sinó perquè sabien que aquella victòria era només una escletxa en la guerra per Diògenes V. I que la següent onada podria no ser tan previsible.