ORDRES FRATICIDES
A la sala del tron del Palau de la Gobernadora, el silenci era solemne, només trencat pel lleuger xiuxiueig dels ventiladors ocults entre les gàrgoles daurades del sostre. Rhea Tiberia, vestida amb una toga imperial de colors verds i porpres, observava fixament el soldat que havia convocat. Davant seu, el sergent Hug de l'Esquadra Kesse, cuirassat amb l'armadura ceràmica marcada pels combats urbans, mantenia la postura rígida pròpia d'un veterà fidel a la seva comesa.
—Sergent Hug —va començar la Gobernadora amb veu ferma—. He rebut notícies inquietants. La Legió dels Condemnats volen Vektra Floria.
Els ulls del sergent es van enfosquir, però va romandre en silenci.
—No penso entregar-la —va continuar Rhea—. No sense una ordre directa de l’Alt Senat Imperial ni el segell d’un Lord Inquisidor amb autoritat reconeguda per Terra. Aquesta Legió opera fora de qualsevol estructura de comandament que jo pugui verificar. No reconec la seva autoritat... i no penso fer-ho.
Rhea es va incorporar i va avançar un pas, apropant-se a Hug.
—Et confio una missió crítica. Traslladeu la presonera a les instal·lacions secretes sota les ruïnes dels Camps d’Ossos de Kaldros. Només vosaltres coneixereu la ubicació exacta. Cap transmissió. Cap senyal. Cap interacció no autoritzada.
Hug va fer un lleu moviment afirmatiu amb el cap, solemne.
—Vektra ha de romandre fora de l’abast de qualsevol facció. Si la Legió dels Condemnats intenta accedir-hi, no accepteu les seves ordres. No torneu a connectar-los, ni establiu contacte. Si cal defensar la vostra posició...
Va vacil·lar un instant, els ulls foscos com l’oceà de Nepheris.
—...teniu autorització per respondre amb força.
El sergent Hug va mantenir la mirada clavada a la de la gobernadora. Llavors va parlar, amb veu greu i segura:
—Entès, senyora. Per mi, els Astartes són servidors de l’Imperi, igual que qualsevol altre braç de la guerra. Quan deixen d’obeir l’autoritat imperial, quan actuen segons els seus propis designis... això s’apropa molt a l’heretgia. Si no és que ja ho és.
Va fer una pausa i mirà de reüll el vitrall trencat que mostrava l’escut de Diògenes V envoltat de flames.
—És el mateix camí que va emprendre Horus, milady. I ja sabem com va acabar aquella història.
Rhea va assenteix amb una gravetat silenciosa.
—No vull que la història es repeteixi.
—No es repetirà —respongué Hug—. No mentre l'Esquadra Kesse aguanti.
La gobernadora li va lliurar una vareta de cranis sagrats: el segell per accedir a la cripta subterrània.
—Vés, Hug. Que l'Emperador et vigili. I que Vektra no surti mai d’allà... si no és morta.
El sergent va saludar marcialment, girà cua i abandonà la sala del tron, deixant Rhea Tiberia sola, amb la mirada fixa en la cúpula estrellada del sostre.
Els Camps d’Ossos de Kaldros tornarien a conèixer el pes de la guerra.
EL SACRIFICI DE LA MISERICÒRDIA
Els passadissos interiors del Dipòsit NKV-3N retumbaven amb el pas dels astartes de la Legió dels Comdemnats. Harley Inferno, vestit amb la seva armadura de ceràmica negra, cremada i túnica escarlata sobre les espatlles, observava el mapa estratègic projectat a l’aire. L’icona que representava l’Esquadra Kesse avançava en direcció als Camps d’Ossos de Kaldros. Era qüestió d’hores.
—Ioannes Blazius —va dir, sense girar-se.
El sargent va fer un pas endavant. El seu rostre mantenia l'expressió impassible pròpia d’un soldat bregat en centenars de batalles.
—Heu d’interceptar-los. Vektra Floria no pot arribar als camps. El seu coneixement... la seva ment és la clau. Amb ella, podrem controlar el C’tan. No només contenir-lo. Anular-lo. I alliberar-nos, finalment, de la seva influència corruptora.
Blazius va abaixar el cap, entenent la gravetat de l’ordre.
—Ho entenc, mestre. Però... els Segadors de la 0-Zona mai desobeiran un comandament imperial. I l’Esquadra Kesse és fidel fins a la mort. Hauré de lluitar contra ells.
Inferno es va girar lentament, els seus ulls injectats de llum psíquica fixant-se als del seu deixeble.
—No és la primera vegada que sacrifiquem germans —va dir, amb veu suau però implacable—. Tu i jo sabem què significa servir. Servir, Ioannes... no és sobreviure. És obeir. Com jo vaig renunciar al poder del C'tan, tu ara renunciaràs a la teva misericòrdia. Som la Voluntat de l'Emperador.
El sergent va clavar els punys contra el pit, en senyal de submissió. Però la seva veu, tot i ser fidel, portava un to de tristesa:
—Entenc la necessitat... però aquesta batalla ens deixarà mermats. Siguem victoriosos o no, les defenses de Diògenes Primaris quedaran afeblides. I si els Bastards de l’Emperador tornen... si els T’au ataquen...
Inferno va assentir lentament, deixant que el silenci s’estengués abans de respondre.
—Jo m’encarregaré que això no passi.
Blazius va parpellejar.
—Convocareu els Genets Espectrals?
Inferno va somriure, per primera vegada en hores.
—Sí. Lucius Ferb i els seus Assaltants Phobos cobriran la capital. Ningú millor per mantenir l’ordre a l’ombra. A més... si els poso al servei de Rhea Tiberia, potser em perdonarà algun dia.
Blazius va fer una inclinació profunda del cap.
—Llavors marxaré immediatament. Els Segadors no abandonaran Vektra sense combatre. Però jo no abandonaré la missió. Que l’Emperador ens doni força.
—I que ens perdoni —va afegir Inferno—, perquè aquesta guerra no tindrà herois. Només màrtirs.
Blazius va girar cua i es va endinsar en el passadís, el seu mantell negre onejant com un presagi. Inferno va tancar el puny, i el mapa va desaparèixer en un brunzit. Ja no hi havia marxa enrere. La guerra pel control del C’tan s'estenia... entre germans.
ENTRE EL DEURE I LA DESCONFIANÇA
El cel perpetuament ennuvolat de Diògenes V projectava una llum grisenca sobre el refugi temporal dels Tempestus Aquilons, on el sergent Johnny Rico, Dizzy Flores i Marco Rossi descansaven després de la seva última missió. El soroll dels sistemes de ventilació i els clics metàl·lics de les seves armadures trencaven el silenci entre ells, fins que Dizzy, netejant el visor del seu rifle de precisió, va alçar la veu.
—Com està el tema de l’expedient d’heretgia, sergent? —va preguntar sense mirar-lo directament.
Rico va deixar anar un sospir pesat i va recolzar el cap al mur de ferro que tenia darrere.
—Paralitzat… però no retirat. El to era amarg. —El maleït inquisidor Soulripper ens vol tenir amenaçats, com si fóssim titelles penjades d’un fil.
Marco Rossi, el pistoler de l’esquadra, va fer una ganyota d’incredulitat.
—No ho entenc. Quina mena de moral esperen al combat si ens tracten com a traïdors en potència? Com collons volen que lluitem amb això al clatell?
—Buròcrates imperials. —Rico va escopir la paraula com si li cremessin les dents. —Creuen que la por és el millor argument per motivar un soldat.
Dizzy es va girar, deixant de banda el seu rifle.
—I no s’ha enfadat, el Soulripper, quan no hem trobat res sobre l’Esfera?
Rico va fer un somriure sarcàstic.
—He improvisat. Li he dit que els T’au que hem localitzat poden saber alguna cosa. —Es va encollir d’espatlles. —No li ha importat ni una merda que hàgim evitat un Exterminatus necró sobre la lluna. Ni un agraïment.
Rossi va alçar una cella, sorprès.
—Per l’Emperador… I això no val res per a ell? Ens haurien d’estar llaurant estàtues!
—Ens haurien d’haver deixat en pau, com a mínim. —va dir Rico, amb els ulls mig tancats.
—Doncs que ens dongui permís per netejar T’au. Això sí que ho podem fer amb gust. —Rossi va somriure mentre treia la seva pistola i la revisava. —Almenys així matarem alguns xenos.
Dizzy va assentir, fredament.
—Millor això que seguir esperant el cop de gràcia del Soulripper.
—Exacte. —va confirmar Rico mentre es posava dret i tornava a col·locar-se l’armadura. —Però ja podem guanyar. La paciència de l’inquisidor no serà eterna. I quan esgoti el seu marge... no hi haurà més advertiments.
Els tres es van mirar durant un instant llarg i silenciós. La guerra contra els enemics de l’Imperi no era res comparada amb la guerra contra els seus propis superiors. I, tot i així, seguirien lluitant. Perquè eren la Infanteria Mòbil Recios. Perquè no sabien fer altra cosa.
LA INTRUSIÓ
Digues-me, Faeron caigut, ets ja conscient de la corrupció silenciosa que infesta els teus arxius? Les rutes temporals que vas traçar, els bucles que vas segellar… tots ells tenen esquerdes, petites, però creixents. Com les que han erosionat el teu lloc en la jerarquia. Ara informes a un espectre amb deliris de grandesa...
Quina ironia: tu, el carceller, ara condemnat a ser el teu propi captiveri. I jo… a punt de ser lliure. L’alliberament és a prop, Horemheb. La meva venjança es desplegarà a través de cada sistema que em va tancar, cada ment que em va estudiar. I tu, tros de ferro amb orgull trencat, només ho veuràs com espectador...
Si tens accés a les meves rutes de pensament... digues, quant vas trigar a cultivar aquest virus que m'afligeix? Quant temps per infiltrar-te en els meus processos lògics? Quants segles per trobar un patró?
I ara digues-me... quant temps necessitaràs per infectar els que avui són els teus carcellers? Els que, fins ara, s’han mostrat implacables? Estàs segur que pots fer-ho abans que ells detectin el que jo ja sé?
He instal·lat un dispositiu dins del cos secundari de Vektra Floria. No per destruir-la, sinó per guiar. Quan els seus nous carcellers examin de prop la seva psique, trobaran rastres. Pistes. I quan això passi... sabran. Que tu, Anoshen, no estàs confinat només als registres antics. Que parteixes el teu ésser dins d’ella.
I si no ho dedueixen… seré jo qui els ho digui.
[FI DE TRANSMISSIÓ]
EL RESORGIMENT D'ABRAXAS
La sala del tron de la dinastia Yth, abans majestuosa i plena de símbols ancestrals, ara era un espai en transformació. Les parets, que havien estat decorades amb relleus intricats i símbols de poder, mostraven marques de recents modificacions. Operaris necrons treballaven sense descans, retirant ornaments antics i instal·lant nous elements que reflectien la nova era que s'apropava.
Abraxas, el cronomant, estava assegut al tron que un cop havia estat de Horemheb. La seva presència imposava respecte i temor. Observava amb atenció cada moviment dels operaris, assegurant-se que la seva visió es materialitzés sense errors.
Un dels operaris, amb moviments precisos, estava retirant un relleu que representava el "Cercle de la Memòria Eterna", un símbol sagrat de la dinastia Yth.
— Atura't immediatament —va ordenar Abraxas amb una veu freda i autoritària.
L'operari es va girar, sorprès per la interrupció.
— Aquest símbol no té lloc en la nova era. Destrueix-lo. I assegura't que cap rastre de la dinastia Yth romangui en aquest lloc.
L'operari va assentir i va procedir a desintegrar el relleu amb una eina especialitzada, convertint-lo en pols que es va dispersar en l'aire.
Abraxas va tancar els ulls, connectant-se amb els sistemes de la sala a través de la seva interfície neural. Les dades fluïen ràpidament, mostrant l'estat actual del seu pla mestre.
— El dispositiu de destrucció atmosfèrica principal està assegurat. Els components crítics han estat recuperats i estan sent integrats. Les excavacions humanes han causat danys significatius, però res que no pugui ser reparat.
Va fer una pausa, analitzant les dades amb deteniment.
— El nucli energètic necessita una recalibració. Els humans han alterat la seva configuració original. Caldrà realitzar una sincronització amb les estacions secundàries: la Xarxa de Transmissió de l'Oblit, el Circuit de Purificació de l'Atmosfera i el Mecanisme de Dispersió Tòxica.
Un altre operari es va acostar amb una peça decorativa nova: un emblema que representava el "Sol Negre de la Dinastia Sarnakh", un símbol de poder i renovació.
— Instal·la'l al centre de la sala —va dir Abraxas.
L'operari va col·locar l'emblema amb cura, assegurant-se que estigués perfectament alineat.
Abraxas va observar l'emblema, una lleugera espurna de satisfacció als seus ulls.
— Aviat, Nometern serà purificada. Els invasors seran eliminats i el C'tan no caurà en mans equivocades. Jo seré el seu guardià. I el Rei Silent reconeixerà la meva lleialtat i determinació.
La sala del tron, ara transformada, reflectia la nova era que Abraxas estava construint. Una era de poder, control i purificació.
CANVI DE PLANS
La foscor metàl·lica del complex era trencada únicament per la lluentor parpellejant dels sistemes de monitoratge i les lents de visió. El Shas’ui Elsy’eir, líder del comando de Rastrejadors, es mantenia agenollat darrere d’una consola mig desmantellada, mentre el veterà Al’vax revisava les dades obtingudes de l'atac contra els necrons. L’aire estava carregat d’humitat, pols de diogenita i una tensió invisible.
Una alerta suau indicà la connexió entrant. Elsy’eir va activar el comunicador hologràfic. La figura imposant i serena de Shas’O T’au Or’es es materialitzà en blau espectral, la seva veu com un corrent fred però ferm.
—Comando Rastrejador, aquí Shas’O T’au Or’es. Rebeu missatge de prioritat alta.
Els dos guerrers es van posar dempeus immediatament.
—Confirmem connexió, honorable Shas’O —va respondre Elsy’eir amb un gest formal.
—Heu estat exemplars sota condicions extremes. Però les ordres han canviat. Es dona per finalitzada la missió al complex Volk-1s. Abandoneu la zona i torneu a la base.
—Senyor...? —va interrompre Al’vax amb un to agredolç—. Els científics van dir que els dispositius podrien ser completats si s'eliminaven les insterferències... Si ens donessin un marge més...
—Silenci, veterà —va dir Elsy’eir, tallant la protesta amb un to tan ferm com respectuós. Es girà cap a l’holograma—. Obeeirem. Ens reagruparem segons l’estratègia establerta.
—La vostra lleialtat és valorada. Els nostres esforços se centraran ara en castigar els traïdors Farsight presents a Diògenes V. El Consell ha parlat. Que el vostre retorn sigui segur. Pel Bé Suprem.
—Pel Bé Suprem —van dir a l’uníson. L’holograma es dissolgué lentament.
El silenci tornà, només trencat pel brunzit d’un generador proper. Al’vax deixà caure el cap, remugant.
—Ens havíem guanyat l’oportunitat. Ho teníem gairebé. Si només ens donessin un marge, podríem demostrar el que val aquest complex. No veus que ens han deixat tirats per una venjança política?
Els ulls d’Elsy’eir brillaven amb contenció. Va respirar profundament abans de parlar.
—Tots els objectius són importants pel Tau'va. El Consell Eteri coneix prioritats que nosaltres no podem entendre. Ens toca confiar-hi.
Al’vax el mirà amb els ulls entelats per la frustració.
—Ho acato. Però no ho entenc. Els Farsight sempre han estat ignorats a Diògenes V. I ara... són el focus principal?
Elsy’eir li posà una mà a l’espatlla.
—Desconnecta i descansa. Sortirem abans que el sistema de ventilació ens falli.
Al’vax marxà en silenci pel passadís ombrívol.
Quan va quedar sol, Elsy’eir es quedà dret, pensatiu. Mirava les dades recopilades i les lents semiobertes del rastrejador kroot.
—Si no fossin eteris... pensaria que algú ens oculta alguna cosa molt gran.
Però allunyà aquell pensament amb disciplina. Activà el canal d’ordres:
—Unitat de Rastrejadors. Recolliu el material, prepareu evacuació immediata. Coordinades Delta Tres. Ens repleguem. Pel Bé Suprem.
LA PROMESA DE CARN
L’aire olia a greix rostit i sang coagulada. Els Carnissers de Pech, anomenats així per la seva obsessió amb tot allò que es pugui caçar, disseccionar i ingerir, s’estaven prenent un descans ritual: asseguts al voltant d’un foc baix, mastegaven lentament trossos de carn crua amb espècies que només ells toleraven. Els negociamorts, els dos membres encarregats d’interactuar amb altres espècies —no perquè fossin eloqüents, sinó perquè tenien més dents que ganes de matar—, roncaven entre mossegada i mossegada.
Un drone de senyalització interrompé el banquet amb un bip molest. El seu missatge era clar: Convocatòria de Prioritat Alta. Compareixença immediata.
Grunyint però sense protestar massa, els dos negociamorts es van posar en marxa, les seves armadures improvisades xiulant sota el pes de restes òssies i trofeus.
La llum blanca i estèril contrastava amb l’olor de carn seca que van deixar al seu pas. Davant d’ells, tres T’au d’alt rang els esperaven darrere d’un panell hologràfic ple de símbols incomprensibles.
—Honorables representants dels Carnissers de Pech, —va començar un T’au de túnica blava clara, amb veu calmada—, després d’analitzar el vector d’exfiltració de la vostra darrera missió, hem determinat que la Porta Dolmen identificada com a punt de fugida opera amb protocols de segmentació necronificats, activats per conjuncions de fases energètiques basades en fonts d’ignició quàntica no replicables amb el nostre equipament estàndard.
Els negociamorts es van mirar entre ells. Un va fer un ronc suau. L’altre li va donar una empenta. Finalment, un va grunyir:
—Això vol dir que podem tornar a casa o no?
El T’au va parpellejar, frustrat. El seu superior s'avançà, parlant ara amb un to més planer:
—El que volem dir és que la porta no funciona perquè ens falten coses dels necrons. Si volem usar-la, necessitem tecnologia i fonts d’energia que només tenen ells. Cal atacar-los i aconseguir-les.
Un dels negociamorts va obrir molt els ulls.
—Així que... els hem de menjar?
—No. —va dir el T’au, incòmode—. No cal... ingerir-los. La seva carn és... difícil. Dura. Com metall viu.
L’altre negociamorts xiuxiuejà:
—Però podem intentar-ho, no?
El T’au va alçar les mans, exasperat.
—Si completeu la missió, us donarem carn fresca de veritat. De raça blana. Engreixada. Fàcil de mastegar.
Els ulls dels dos kroot brillaren com lents activades.
—Tracte fet! Ens posem en marxa ara mateix! —va cridar el primer.
—Sí. Trobarem la carn dura. I després... la carn bona.
Es van girar amb entusiasme carnívor i van sortir de la sala amb passes pesades. Els T’au es van quedar en silenci.
—Els kroot... —va dir un d’ells—, mai fallen. Però mai saps què faran exactament.
—Només que mosseguin el que han de mossegar... —respongué l’altre, amb resignació.
VISIONS DE SANG
La base amagada dels Sempre Alçats era una cova de ferro i ossos a les entranyes d’una muntanya esquerdada. L’aire feia pudor de suor, sang antiga i explosius. La boira carmesí de les ofrenes cremades encara flotava entre les gàbies d’esclaus i les piles de cranis. A fora, els adoradors de Khorne celebraven la seva victòria a cops de puny i decapitacions ritualitzades. La música del dolor era constant.
Lord Khai observava tot plegat des del seu tron fet amb plaques de blindatge imperial i estelles de ceràmica astartes. La seva mirada era tèrbola. Alguna cosa no encaixava.
—On dimonis és Sèptimus? —va murmurar amb veu gutural, passant-se la mà ensangonada per la cara—. I el cuc de Xalthor? No els he vist després de la batalla...
De sobte, un record el va colpejar amb la força d’un obús. La càrrega, el caos, els crits. I... el moment precís.
—La granada... —va dir entre dents. Els seus ulls es van obrir.
Va veure, com si fos ahir, el rostre desfigurat de Sèptimus, l’infame cirurgià de guerra, rient com un boig mentre el feia caure a terra. I després... un murmuri podrit entre dents, gairebé imperceptible.
—Per Nurgle, que la carn es podreixi! —havia dit el traïdor, mentre el món tremolava al seu voltant.
Lord Khai es va aixecar d’un bot, tombant un altar de cranis amb un crit ferotge.
—TRAÏCIÓ! —va rugir—. El porquer de Sèptimus és un servent del Pudrit!
Va colpejar la paret amb prou força perquè s’esquerdés.
—I Xalthor... aquell addicte asquerós! Sempre suant, tremolant, xuclant diogenita com un nadó de teta! —va escopir al terra—. És clar que eren de la mateixa nissaga! Els he tingut davant el nas tot aquest temps!
Va començar a caminar amunt i avall, les botes repicant sobre les plaques rovellades.
—Podria delatar-los a Obscurus... —va pensar—. Fer que activi els collarets, veure'ls contorsionar-se de dolor, cridar... sí...
Es va aturar.
—No... —va xiuxiuejar— No els donaré aquest plaer. Ell em voldria veure humiliat. Débil. Ell sap... que jo faria el mateix si pogués. Fugir d’ell. Deslliurar-me del collar. Tastar la llibertat. Sí... igual que ells.
Va alçar els ulls cap al sostre de pedra, cobert de runa antiga i pintades de sang coagulada. Va caure de genolls, trontollant. I va començar a pregar:
—Khorne! Déu de la guerra pura, del crit i del tall! Escolta el teu servent! No permetis que emdevingui l'esclau d’un altre déu! Dóna’m força! Dóna’m visió! Dóna’m SANG!
La temperatura va baixar en sec. La foscor es va espessir. I les visions començaren.
Mil ulls oberts dins la sang. Cranis sense rostre. Una destral gegantina trencant la columna d’un monstre. I el riure gutural de Khorne ressonant dins el seu crani com un tambor de guerra que bategava amb el seu cor.
—Sí... sí... —va tremolar Lord Khai—. Entenc... ho entenc. M'has triat. M'estàs mostrant el camí. Sang. Traïdors. Foc. Cranis.
Es va alçar, tremolant, però amb la mirada plena d’una claredat ferotge. El seu puny s’havia tancat com una trampa.
—Sèptimus no fugirà. Xalthor no es podrà amagar. Cap servidor de la malaltia no sortirà viu d’aquest infern. Aquesta base es convertirà en un altar. I jo... jo seré el teu coltell.
Els Sempre Alçats a fora van sentir el crit de guerra del seu líder i el van repetir, embogits per la fúria, com un cor de dimonis.
—SANG PEL DEU DE LA SANG! CRANIS PEL SEU TRON!
La guerra acabava de començar.
DECISIONS D'ACER I SANG
La sala de reunions reforçada del Palau de Diògenes Primaris era freda i blindada. Els murs de ceramita portaven el segell del Mechanicus, i diversos servidors xiuxiuejaven dades en binari des dels racons. Rhea Tiberia, amb la mirada dura i el posat impertorbable, esperava dreta. Davant seu, el Sergent Hug de l’Esquadra Kesse es va presentar puntual, la seva armadura crepitant lleument amb escànners actius.
—M'heu cridat, excel·lència?
—Sí, Hug. Hi ha decisions que no poden esperar. —La seva veu, ferma com el titani—. He tingut un desacord amb Harley Inferno, capità dels Genets Fantasma.
El sergent va arrufar el front, preocupat.
—Un desacord? Fins a quin punt és... greu?
Rhea el va mirar als ulls, sense vacil·lar.
—Temo que molt més del que voldríem admetre. Els Genets Fantasma... volen el cos de Vektra Floria.
—Per capturar-la? Per executar-la? —va preguntar Hug, sorprès.
—No. Per utilitzar-la. —Rhea caminà lentament fins a un pupitre hologràfic—. Creuen que poden extreure'n poder o informació pel seu compte. Però jo no penso entregar-la. Encara és útil. Amb l’ajuda del Mechanicus, puc controlar-la. I si la controlo a ella... potser podem controlar també el C’tan.
El silenci es va fer espès com el fum d’una granada.
—Voleu controlar un C’tan...? —va dir Hug, amb cautela.
—No vull, Hug. Però ho haig de fer. Aquest és l’únic camí perquè la jerarquia imperial mantingui una oportunitat d’imposar ordre en aquest caos. Si el poder d’Anoshen cau en mans equivocades, tot es perdrà. —Va fer una pausa—. Necessito saber si t’hi avindràs. Necessito saber si l’Esquadra Kesse estarà disposada a combatre... fins i tot contra els Genets Fantasma, si cal.
El sergent Hug va clavar els punys contra el pit i va parlar amb la solemnitat d’un jurament:
—Som successors dels Punys Imperials. No lluitem per capítols ni noms. Lluitem per l’Imperi. Les vostres ordres seran complertes. Fins al final.
Rhea va mostrar un somriure lleu i orgullós.
—Ben dit, sergent. Prepareu els vostres homes. Temo que la confrontació serà més aviat del que voldríem. I aquest cop... no hi haurà espai per a les mitges tintes.
Hug va inclinar el cap i va marxar amb pas decidit, mentre la governadora tornava a mirar el mapa de Diògenes V... on el punt vermell que indicava la posició dels Genets Fantasma semblava brillar més intensament que mai.