L'AMENAÇA DE L'INQUISIDOR
L'Inquisidor Eymerich Soulripper estava assegut darrere d'una taula metàl·lica freda, amb les mans entrellaçades i els ulls brillants amb una intensitat gèlida. Davant seu, el Sergent Rico i la tiradora Dizzy Flores es mantenien drets, amb una rigidesa instintiva davant la figura d’autoritat.
— La vostra missió és clara. — La veu d’Eymerich era monocorde, gairebé robòtica. — Els necrons es dirigeixen cap a La Fractura Roja. Les nostres lectures satel·litals han detectat un dispositiu enterrat allà. D'origen xeno.
Va fer una pausa, esperant una reacció. Rico i Dizzy intercanviaren una mirada, però no van dir res.
— Crec que està connectat amb l'Esfera d'Anoshen. No cal que us recordi el que això implica.
Dizzy va arrufar les celles lleugerament. Rico va mantenir-se impassible, però va sentir un calfred recórrer-li l’espinada. Els rumors sobre l'Esfera d'Anoshen eren històries de terror que només es xiuxiuejaven en els racons més foscos de les barres militars.
Eymerich va allargar una carpeta de documents cap a ells. Rico la va agafar i, amb un gest professional, la va obrir per fullejar-ne el contingut. Dizzy es va inclinar per llegir al seu costat.
Missió, coordenades, objectiu... i al final de tot, un expedient d’heretgia. Els seus noms hi apareixien, juntament amb els de la resta dels Recios.
Rico va sentir que se li tallava la respiració. Dizzy es va tensar, i llavors van alçar la mirada cap a Eymerich.
L'Inquisidor somreia. No pas una expressió de benvinguda, sinó una ganyota malaltissa.
— Ja està tramitat. — Va dir, amb un deix de satisfacció pertorbadora. — Si fracasseu, aquest informe seguirà el seu curs. I us esperarà una unitat d’interrogació.
Dizzy va empassar saliva. Rico va serrar les dents.
— Podeu marxar.
No van discutir-ho. No van fer preguntes. Van saludar amb un gest automàtic i van sortir de la sala. Només quan la porta es va tancar darrere seu, Rico va deixar anar un gruny profund.
— Maleït inquisidor... que algú li fiqui una bomba al coll i l’activi ja.
Dizzy va bufar i sacsejà el cap.
— Aquest paio és un psicòpata. I a sobre un incompetent. No sap el que fa.
— Persegueix fantasmes. — va escopir Rico. — Si tingués dos dits de front, sabria que els necrons ja no van darrere de l'Esfera. Fa mesos que ho hem vist! Això és una altra cosa. Potser no tan perillosa per l’Imperi, però segur que una amenaça per aquesta maleïda lluna.
Dizzy el va mirar de reüll, encara amb la tensió marcada a la mandíbula.
— Això si no ens mata primer amb una acusació d’heretgia.
Rico va escopir a terra i va alçar la carpeta amb la missió.
— Bé, en tot cas, aniquilar uns quants xenos sempre m’anima el dia.
Dizzy va somriure lleument.
— Tant de bo l’Inquisidor fos un d’ells.
I amb aquest pensament, es van dirigir a preparar-se per la missió.
LA VOLUNTAT DE KHORNE
Lord Khai recolzava els colzes als reposabraços de ferro fosc del seu tron, els dits tacats de la seva pròpia sang. Amb una mirada freda, guardà el ganivet cerimonial en una beina a la seva cintura. El dolor crepitava a la seva pell, cada ferida una afirmació de control sobre el seu propi cos. Era millor allò que el plaer infecte que li proporcionava el collaret maleït que els Bastards de l'Emperador li havien imposat. Aquella sensació li repugnava. No permetria que l’afeblís.
A baix, a la cambra d’audiències, un dels ungits s’estremia amb plaer, els ulls en blanc, embriagat per l’estimulació telepàtica del collaret. Lord Khai va fer una ganyota de menyspreu i va aixecar una mà.
—Magnar. —La seva veu va retronar, metàl·lica i implacable.
El disciplinador es va avançar, la seva armadura coberta de cicatrius i marques de devoció a Khorne. No calien més ordres. Amb un gest, convocà uns quants ungits més, i tot seguit, van llançar-se sobre el dèbil. Punyades i cops de bota es van succeir fins que el desgraciat va quedar inconscient i cobert de sang. El plaer havia estat substituït per un patiment més pur, un càstig més digne d’un guerrer de Khorne.
Lord Khai es va reclinar de nou, observant en silenci. Havien perdut. Havien estat humiliats i convertits en gossos encadenats pels Bastards de l'Emperador. Però la derrota no era el final. Sempre hi ha un retorn, sempre hi ha una venjança.
Els seus servents havien col·locat dispositius d’escolta a la barcassa de batalla dels Bastards. Ja estava recopilant protocols, paraules de seguretat, informació tàctica. Amb prou temps, potser, trobarien la manera de prendre allò que els seus captors més estimaven.
Però primer, havien d’acceptar la seva condició d’esclaus. Cooperar. Ajudar-los a obrir el portal a l'Inmaterium. L’engany era la seva arma ara. Deixaria que els Bastards creguessin que eren amos i senyors... fins que fos massa tard.
Quan la Gran Fractura es desfermés i el portal esbocinés la realitat, quan els dimonis sorgissin, els seus germans de Khorne hi entrarien també. La massacre engoliria Diògenes V. El Déu de la Sang es complauria amb aquell escorxador.
I els Bastards de l’Emperador caurien. No per voluntat pròpia, sinó perquè Khorne ho havia decidit.
Però no tots. Obscurus no moriria.
Lord Khai va esbossar un somriure fosc, ple de significats ocults.
Per ell, hi havia un destí molt pitjor.
LA SIMFONIA DE LA PROFANACIÓ
Els ecos metàl·lics de les estructures necrones profanades ressonaven a la base dels Bastards de l’Emperador. Els murs antics, ara marcats amb símbols de Slaanesh, brillaven amb una llum malsana. El perfum metàl·lic de la mort i el perfum embriagador de la carn corrupta es barrejaven a l’aire, creant una atmosfera hipnòtica i asfixiant.
Sergent Obscurus, el Simfonista de l’Agonia, contemplava una projecció hologràfica de Diògenes V. Els circuits necrons polsaven feblement, obligats a servir una voluntat aliena a la seva creació. Davant seu, agenollat com un devot extasiat, Ulgruk "La Llengua de la Temptació" Kalros esperava les ordres del seu mestre.
—Escolta, Ulgruk. —la veu d’Obscurus era un murmuri seductor, una melodia composta amb venes de verí—. Aquesta batalla no ha estat res més que un preludi. Els Sempre Alçats han après el significat de la submissió, i aviat aprendran que el dolor és només un camí cap al plaer.
Ulgruk va esbossar un somriure cruel, passant la llengua per sobre de les pues daurades del seu guant.
—Amb el temps, s’arrancaran els símbols de Khorne de la seva pell i es marcaran amb el segell de Slaanesh. No hi ha melodia en la fúria cega, només soroll sense sentit.
—Gossos, Ulgruk. —va corregir Obscurus amb menyspreu, fent girar una de les baquetes ornamentades amb que dirigia les seves tortuoses simfonies de sofriment—. M’importen tant com la pols sota els meus talons. Que adorin qui vulguin. Nosaltres tenim una obra més gran a compondre.
Amb un gest, el Simfonista de l’Agonia va amplificar l’holograma, centrant-se en un punt al Desert de Phazanis. Els contorns de les ruïnes d’Antraxus van emergir, com un cor mut esperant el seu director.
—Aquí, Ulgruk. Aquest és el punt perfecte per esquinçar la realitat. —les seves paraules eren poesia perversa, impregnades de devoció blasfema—. El so del teixit de l’univers desfent-se serà una melodia única. La dissonància entre el material i l’immaterial... un crescendo de deliri absolut! Quan el portal s’obri aquí, la tempesta demoníaca caurà sobre Diògenes V amb tota la seva glòria.
Els ulls d’Ulgruk brillaven amb delit.
—L’Inmaterium cantarà la nostra cançó.
—I l’Imperi en ballarà el ritme. —va concloure Obscurus amb un somriure pervers.
Es va girar cap al seu guerrer, les ombres ballant al voltant del seu rostre com si fossin extensions del seu propi esperit turmentat.
—Reuneix els teus germans, Kalros. Vés a les ruïnes d’Antraxus, troba el punt exacte i envia’m les coordenades. Jo enviaré els nostres gossos a distreure l’Imperi. No vull interrupcions.
Ulgruk es va posar dempeus i va colpejar el pit amb el puny, en un gest ritual de reverència decadent.
—El teu desig és música per les meves orelles, Simfonista.
Obscurus va somriure, escoltant ja en la seva ment la meravellosa cacofonia del futur. La dissonància, la destrucció, l’extasi i el sofriment... Tot formava part de la seva obra mestra.
I aviat, tota Diògenes V ballaria al compàs de la seva simfonia.
PRIORITATS DE GUERRA
Les restes del campament al complex Volk-1s fumejaven sota la llum esmorteïda del dia. L'Esquadra Kesse dels Segadors de la 0-Zona es mantenia en posició, vigilant les tropes T’au a la distància. No hi havia hagut vencedor en l’última escaramussa; ara els dos bàndols es mantenien en un estat d’incertesa, com dues feres mesurant-se abans del cop definitiu.
El sergent Hug, alt i imponent amb la seva armadura groga marcada pels segells de puresa, es recolzà en una estructura mig enderrocada. Quer, el veterà de l'esquadra, ajustava el seu bolter mentre Pilossus, l’intercessor d’assalt, provava la fulla de la seva espasa. Ailo, el tirador de l’equip, revisava el visor del seu rifle d’abast.
—No es mouen, sergent. —murmurà Quer amb la seva veu greu—. Crec que també esperen que fem el primer moviment.
Hug anava a respondre quan el comunicador de la seva armadura xiulà amb una prioritat alta. Un informe d’intel·ligència acabava d’arribar. El sergent llegí ràpidament les dades i el seu rostre es va endurir.
—Tots en formació. Ens retirem immediatament.
Pilossus aixecà el cap de cop.
—Com? I els T’au? Som a punt de decantar la batalla al nostre favor! Només necessitem un atac coordinat i els expulsarem d’aquí!
Quer va fer un gest d’assentiment.
—Ho hauríem de reconsiderar, sergent. Un pas més i aquesta fortificació serà nostra.
Hug els observà durant un instant abans de parlar amb una veu ferma, carregada d’autoritat.
—No sou uns novells. No és qüestió de qui guanyi aquesta escaramussa, sinó de quin perill ens amenaça més.
Va girar el dispositiu de dades perquè els seus germans en veiessin la informació. Pilossus arrufà les celles en llegir-la.
—Moviments de la Guàrdia Corrupta... Diògenes Primaris. —va llegir Quer en veu alta, amb una ganyota.
—Les forces del Caos són un càncer. Un virus que es propaga més enllà del camp de batalla. —continuà Hug—. Si els deixem avançar, no només perdran vides, sinó ànimes. La corrupció que deixaran enrere quedarà adherida a aquest món com una malaltia incurable. Els T’au són enemics, sí, però són una simple força militar. L’heretgia, en canvi, s’estén com una plaga i no podem permetre-ho.
Pilossus abaixà el cap. Sabia que el sergent tenia raó. Quer bufà pel nas, resignat, i Ailo va desar el rifle d’abast sense dir res. Finalment, un a un, tots els marines van assentir.
—A les vostres ordres, sergent. —va dir Quer.
—Per l’Emperador! —afegí Pilossus, colpejant-se el puny contra el pit.
—Per la glòria de la humanitat! —exclamà Ailo.
El foc espectral dansava sobre l’armadura de Harley Inferno, bibliotecari de la Legió dels Condemnats, il·luminant la foscor que els envoltava. La seva mirada encesa es fixava a l’horitzó, perduda en pensaments que fins i tot un esperit condemnat com ell hauria de rebutjar.
—Blazius… —va murmurar Harley amb veu profunda i espectral.
A la seva vora, Ioannes Blazius, germà de batalla i fidel company, va girar-se cap a ell amb el seu casquet flamejant, esperant les paraules del bibliotecari.
—Encara puc sentir la seva veu… Anoshen em xiuxiueja a la ment —va admetre Harley.
Blazius va apretar els punys, la seva presència espectral tremolant lleument amb la llum immaterial que envoltava els Genets Fantasma.
—No l’escoltis. És una abominació.
—M’ofereix una cosa… temptadora. Lliurar-nos del nostre turment. Posar fi a la maledicció que ens ha condemnat a cremar per sempre en aquest infern vivent. Em pregunto… si aquesta tortura, aquesta agonia que ens consumeix, és el que ens converteix en el que som. El dolor és la nostra força. La nostra condemna és la nostra glòria.
Blazius va assentir lentament.
—No tenim por, perquè sabem que ja estem morts. No tenim res a perdre, perquè ho hem sacrificat tot. És per això que som la voluntat de l’Emperador feta realitat.
Un silenci pesat va omplir l’aire, trencat només pels udols del vent. Però abans que poguessin continuar, una altra presència es va acostar ràpidament.
Rex Robbius, granader dels Genets Fantasma, va arribar amb presses, la seva armadura espectral deixant un rastre de cendres lluminoses al seu pas.
—Inferno, Blazius! Tenim moviment enemic. Els Bastards de l’Emperador es dirigeixen cap a les ruïnes d’Antraxus.
Harley es va girar sobtadament.
—Ja era hora que mostressin les seves urpes.
Robbius va continuar, amb la seva veu ressonant amb urgència.
—Jo mateix he analitzat el lloc… i hi ha una alteració anòmala. La barrera entre l’Immaterium i la realitat és feble. Si han anat allà, no és per casualitat.
Els ulls flamejants d’Harley Inferno es van estrènyer.
—Volen obrir un portal demoníac. No podem permetre-ho.
Blazius va empunyar la seva espasa amb fermesa i va assentir.
—La temptació d’Anoshen només busca desviar-nos del nostre deure.
Harley Inferno va somriure amb sombria determinació.
—És per això que mai acceptarem la seva oferta. És heretgia. És traïció al Tron Daurat.
Blazius va aixecar la seva espasa ardent cap al cel tempestuós.
—Per l’Emperador! Per la condemna que ens fa imparables!
El foc que els cobria es va intensificar, i amb un últim intercanvi de mirades, els Genets Fantasma es van posar en marxa. Els Bastards de l’Emperador estaven a punt de descobrir que no es pot obrir una porta a l’infern… sense que els morts hi reclamin la seva venjança.
EL PES DE LA INMORTALITAT
Les sales fosques de la necròpolis de Nometern ressonaven amb un eco metàl·lic mentre Horemheb es movia lentament per les seves noves estances. Ja no era el Faeron. Ja no era el carceller. Per primera vegada en eternitats, no era responsable de l'Esfera d'Anoshen.
Un xiuxiueig espectral encara li ressonava en la ment. Encara podia sentir les paraules del C’tan, una ombra persistent gravada en el seu codi. Però ja no era ell qui hauria de suportar-les. Ara, aquell pes havia caigut sobre els nous amos de la lluna: els humans.
—Has estat silenciós massa estona. —Chogror havia entrat sense ser anunciat, la seva silueta es retallava amb la llum espectral de les consoles. La seva veu era metòdica, sense rastre d’emoció, però amb la impaciència d’un aprentecnòleg conscient del valor del temps.
Horemheb va alçar la mirada, les seves òrbites verdes brillaven amb cansament.
—Potser m’ho puc permetre. Ja no soc Faeron.
Chogror el va observar en silenci, abans de parlar.
—L’Esfera d’Anoshen ja no és la nostra càrrega. —Va fer una pausa curta, calibrant les seves paraules.— Dius que els humans l’hauran de vigilar ara... però, els seus xiuxiuejos eren tan insuportables?
Horemheb va deixar anar una rialla sense humor.
—Al principi, no. —Va fer una passa endavant, mirant el sostre voltat de la cambra, ple de jeroglífics antics que narraven guerres oblidades.— Però a mesura que passa el temps, el C’tan aprèn. Coneix el seu carceller. Troba les esquerdes en la seva ment i les eixampla sense descans. Al principi només murmuris, preguntes sense resposta. Però després...
Va fer una pausa. Chogror esperava, pacient.
—Després, comença a semblar la teva pròpia veu.
Els dos necrons van restar en silenci.
—Has dubtat? —va preguntar finalment l’aprentecnòleg.
—Sí. —Horemheb no va amagar la seva resposta.— I potser les meves últimes decisions tàctiques han estat... afectades. Potser no era jo qui decidia, sinó un reflex modelat pel C’tan.
Chogror va inclinar lleugerament el cap.
—És irrellevant. Ara tenim altres ordres.
Horemheb va girar el cap cap al seu subordinat.
—Ordres?
—Abraxas vol activar un dispositiu de destrucció atmosfèrica.
El cronomant va assentir lentament.
—Explica’m els detalls.
Però mentre Chogror parlava, la ment de Horemheb es desviava. Per alguna raó, una imatge s’interposava entre els seus pensaments.
Vektra Floria.
L’humana que s’havia implantat tecnologia necrona i diogenita. La traïdora de la seva pròpia espècie. Encara era viva, en mans dels humans... i Horemheb sabia que no havia dit la seva última paraula.
Es preguntava quin paper jugaria en el futur.
L'ÒRBITA DE LA DESTRUCCIÓ
Complex Reial de Nometern, Cambra de Comandament de la Dinastia Exiliada
Les llums espectrals il·luminaven feblement la cambra de control, reflectint-se sobre les plaques metàl·liques de les parets gravades amb jeroglífics necròntirs. Abraxas, el cronomant i autoproclamat Faeron de Nometern, observava la projecció hologràfica davant seu. Es tractava d’un esquema detallat del dispositiu ancestral enterrat en les profunditats de la lluna, un mecanisme capaç d’erradicar qualsevol forma de vida orgànica alterant l’atmosfera mateixa.
A la seva dreta, l’aprentecnòleg Pupil ajustava els seus instruments amb precisió metòdica.
— Ja és hora de posar fi a aquesta invasió, Pupil — anuncià Abraxas amb el seu to imponent. — Els mortals han arribat massa lluny. Amb aquest mecanisme, eliminarem tota amenaça orgànica sense necessitat d’un conflicte directe. Quan l’última respiració dels intrusos s’hagi extingit, Nometern serà nostra, com sempre havia d’haver estat.
Pupil alçà lleugerament el cap mentre revisava els patrons energètics de l’estructura.
— Faeron, — respongué amb precaució, sabent que aquell títol era qüestionable fins i tot entre els seus. — Les dinasties mai no han activat aquest mecanisme. No era la voluntat del Rei Silent...
Abraxas girà el cap lentament, la seva mirada incandescent perforant les òrbites sense ulls del seu servent.
— El Rei Silent m’ha concedit l’autoritat per protegir Nometern. Aquesta decisió és meva. I Horemheb ja ha rebut l’ordre d’activar el nucli energètic. L’únic que queda és iniciar la seqüència d’alteració atmosfèrica. Quant de temps necessites per posar el mecanisme en marxa?
Pupil processà la informació mentre repassava els sistemes. La seva ment binària analitzava cada variable, cada patró de funcionament... i de sobte, detectà l’anomalia.
— Això... — el seu to es va endurir lleugerament. — Hi ha un problema crític.
Abraxas avançà un pas, la seva silueta projectant una ombra allargada i amenaçadora.
— Explica’t.
Pupil assenyalà diversos components absents en l’esquema hologràfic.
— El dispositiu requereix uns components d’emissió espectral concrets per iniciar la dispersió atmosfèrica. Però... han desaparegut. Han estat saquejats. Mentre dormíem en letargia, els humans van perforar aquest complex, i durant les seves excavacions mineres es van endur les peces essencials per error... o per ignorància.
L’atmosfera a la cambra es va tensar. Abraxas premé els seus artells metàl·lics fins a fer-los cruixir.
— Horemheb! — escopí amb menyspreu. — Aquest incompetent ha permès que la tecnologia sagrada dels nostres ancestres caigués en mans impures. Localitza immediatament les peces. Qui s’atreveix a profanar la nostra obra?
Pupil no va necessitar gaire temps. Les seves auscultacions energètiques detectaren lectures compatibles amb el tipus de tecnologia robada. Els patrons espectrals coincidien clarament amb una zona en concret.
— Les trobo en el Complex Volk-1s. Són allà, entre les ruïnes humanes.
— Recupera-les. — ordenà Abraxas amb la seva veu metàl·lica, però abans que Pupil pogués enviar la missió, el cronomant l’interrompé amb un gest sec.
— No. No enviaré Horemheb. Aquesta vegada, m’encarregaré personalment d’aquesta ofensa.
Els ulls de Pupil brillaren amb una lleugera escletxa d’intriga.
— I què hem de fer amb els humans?
Abraxas somrigué, si és que un necró podia somriure.
— Primer, recuperarem el que és nostre. Després... — es girà cap a l’holograma de Nometern, el món mort que pretenia reclamar. — Ens assegurarem que mai més cometin un error semblant.
Pupil assentí i començà a preparar les forces necessàries per a l’expedició al Complex Volk-1s. Mentre ho feia, no podia evitar preguntar-se: Abraxas realment volia recuperar Nometern per als necrons... o només per a ell mateix?
EL BANQUET DELS KROOT
L’ambient del campament era caòtic però càlid, una llum tènue il·luminava les taules de fusta que havien estat envaïdes per cossos de diferents espècies. Els Carnissers de Pech s’havien reunit després d’una sèrie d’èxits en els seus enfrontaments, i el banquet era una celebració de carn i riures. Els membres del comando es delectien, tastant les diferents carns que havien aconseguit durant les seves últimes incursions.
Sekundon Pok es va servir una porció de carn d’Escorrampa de Diògenes, una criatura que rondava les terres tòxiques del planeta. Els seus ulls brillaven amb satisfacció mentre olfactava la carn abans de mossegar-la.
Ah, sí, això és bo. Sabeu què? El sabor de l’Escorrampa... té una certa profunditat. Un gust punyent que fa que la carn es quedi a la boca, com si el seu esperit et volgués parlar des de l’altre costat d’aquest planeta.”- Va dir un dels líders dels Carnissers
Huntok Ark, el Caçarquer, que estava assegut just al costat, no va poder evitar riure. Amb una gran peça de carn de Krul, una bestia gran i escamosa d’una zona remota de Diògenes V, va fer un mos i va començar a parlar: Les carns de Diògenes sempre tenen aquell toc, eh? És com si cada bocí t’enviés una salutació per la feina ben feta. Però, vaja, ja sabeu... després de tot això, preferiria un bon T’au. Ho diuen tot, amb la seva carn tan neta...
Troakt Curtn, el Tallapells, va fer una ganyota mentre mastegava un tros de carn d'Astartes del Caos, que havien aconseguit en el seu últim enfrontament amb els seguidors de Fulgrim. La carn era més dura i fibrosa que qualsevol cosa que haguessin tastat, però tenia un gust que els feia recordar les batalles i la violència. Era el sabor de la corrupció: Aquesta carn de Astartes... Qui s'ha pensat que ppodria ser saborosa? A més a més està dura! Què us sembla, eh? És repugnant!
Bloork Pech’rna, el Sangfreda, amb els ulls brillants d’excitació, va somriure i va agafar un tros de carn de Segadors de la 0-Zona, els marines espacials imperialistes que havien capturat en la darrera incursió - No és dolenta, però... la carn dels Segadors té una textura tan, com dir-ho... tensa. Com si estiguessin fets per resistir tot, fins i tot la màxima carn.
Heabrik Gonr, el Tirador Pesat, s’havia pres una pausa després de mastegar un tros d’Escorrampa, i va observar a la resta del grup amb una mirada pensativa - Té el toc amarg d’un món ple de perills, però crec que la carn humana és més suau, més... refinada.”
Lonksairt Onk, el Llargavista, que sempre es mantenia més callat, va aixecar la mà amb una peça de carn d'un Tespestus Aquilon - I què em dieu d'aquesta carn? Té un sabor que t’envesteix la ment. No sé si m’agrada o si em repugna... Però té una certa suavitat que us atrapa.
Gunstkors Dou, el Pistoler, va fer un gest amb la mà, obrint una altra peça de carn de humà -Us agrada la carn dels Farsigth? Jo no la suportaria. Massa fina, massa refinada, gairebé tan neta com les seves armes... No els hi digueu als homenets blaus que els he probat... no em vaig poder resistir.
Staltk Bekindo, l’Aguaitador, va grunyir mentre mastegava la carn d'astarte - Molt de refinament per a mi. Prefereixo la carn més... sòlida. La carn de Segadors de la 0-Zona, per exemple, té un sabor fort, d’aquells que et fan recordar per què lluites.
Sakajawea Kroto, el Rastrejador, amb un somriure astut, va prendre la seva carn d'Astartes del Caos - Aquesta carn... és com un tros d’algun lloc fosc, no? Com si et volgués portar cap a la boira d’un altre món. No ho va acoonsseguir en vida, però encara ho intenta!
La sala es va omplir de riures, i alguns membres van començar a fer bromes sobre com els T’au Farsigth eren massa "elegants" i com preferien el "gust de guerra" enlloc de les carns. A mesura que la festa seguia, les bromes fluïen i les carns anaven desapareixent de les taules.
El banquet va continuar durant hores, entre riures i competicions sobre qui havia tastat la carn més extremadament dura o més deliciosa. Els Carnissers de Pech estaven satisfets no només pel banquet, sinó també pel record de les batalles guanyades i la força de la seva unitat.
LES VICTÒRIES MAI SÓN FÀCILS
El vent tallant bufava entre les ruïnes del Complex Volk-1s, a un antic labratori ara destrossat i abandonat, amb les parets enfonsades i la roca trencada que creava un paisatge desolat. L'aire era pesat, carregat amb la pols d'un món que semblava oblidat pel temps, mentre la llum de la lluna il·luminava les siluetes de les estructures danyades. El complex havia estat un orgull imperial fa poc temps, però ara era només un testimoni mut de la desolació. Els fils de ferro de les xarxes de seguretat que quedaven penjaven d’una forma espectral i els llums de la infraestructura s’havien apagat. Enmig d'aquesta devastació, el 104è Batalló de Rastrejadors Mont'ka es mantenia en silenci, amagat entre les ombres.
Elsy'eir, el Shas'ui, es mantenia immòbil en una posició elevada, observant les ruïnes amb atenció. El seu rostre mostrava una concentració serena mentre els seus ulls es desplaçaven entre les ombres i els escombraries del complex.
Mantingueu la posició. Els Segadors de la 0-Zona estan a prop. Hem de ser cautelosos.--va dir.
El vent bufava més fort ara, remenent les runes i fent que les fulles mortes que cobria la terra es desplacessin en espiral. Els soldats T'au del batalló estaven desperts, amagats entre les roques trencades i les ruïnes, movent-se amb la precisió d’una bèstia de caça.
Ay'var, el controlador de drons, va ajupir-se al costat del Shas'ui, les mans movent-se ràpidament mentre ajustava els controls de l’òrgan de vigilància. El seu dron, un dispositiu lleugerament flotant, va començar a transmetre dades a les pantalles del Shas'ui, que els va analitzar immediatament.
Ay'var es va apropar al seu suuperior- "Heu de veure això, Shas'ui. Els humans es retiren. Sembla que una altra amenaça els ha obligat a marxar."
La imatge mostrava les siluetes dels Segadors de la 0-Zona, que es movien ràpidament per les ruïnes, seguint una ruta de retirada organitzada. Els seus moviments eren precisos, però no indicaven pànic; simplement es retiraven, potser en resposta a una amenaça més gran.
Al'vax, el veterà, va fer un gest amb la mà, fruncint el front mentre observava la pantalla de Ay'var. - "Potser és una trampa. Els humans són imprevisibles. No baixem la guàrdia."
Ob'yun, el granader, va riure lleugerament, la seva veu baixant mentre el vent es calava a través de les runes - "Si marxen, guanyarem sense lluitar!
Els soldats a l'entorn van començar a relaxar-se una mica, amb alguns mostrant signes de satisfacció davant la idea d'una victòria sense necessitat de combat. Però el Sash'ui del 104è Batalló de Rastrejadors Mont'ka sabia millor que confiar en la sort. Cada oficial estava entrenat per reconèixer quan l'èxit era només una aparença.
De sobte, Ay'var va aixecar la mà, indicant a Elsy'eir que s’acostava una altra amenaça - Shas'ui, s'acosta un grup de Necrons. Estan preparats per al combat.
L'aire es va tensar immediatament. Les ombres de les ruïnes semblaven més pesades, més carregades de perill. Elsy'eir es va girar cap a Ob'yun, el granader, que feia poc havia somrigut pensant que la batalla s'havia acabat abans de començar - Veus? Les victòries massa fàcils poden ser enganyoses. Un soldat T'au sempre ha d'estar preparat i desconfiar.
Ob'yun va quedar en silenci, reflexionant breument sobre la liçó impartida per Elsy'eir. Els somriures es van esvair mentre el comandament tornava a estar seriós, conscient que la guerra no es guanya sense sacrifici. El grenader va mirar al seu oficial i va dir - "Ho entenc, Shas'ui. Estarem preparats.
Elsy'eir va mirar cap a la resta del batalló, els seus ulls brillaven amb determinació sota la màscara del seu casc- "Prepareu-vos. Els Necrons són implacables. Mantingueu la formació i no baixeu la guàrdia. El camp de batalla pot canviar en un instant
L'ambient estava carregat de tensió mentre el 104è Batalló de Rastrejadors Mont'ka es preparava per la nova amenaça, demostrant la seva disciplina en tot moment. Els sorolls de les runes en ruïnes semblaven desaparèixer, substituïts pel murmuri de les armes mentre cada soldat es preparava mentalment per afrontar el combat amb una precisió letal.
Les ruïnes del Complex Volk-1s es van convertir en el fons d’un altre enfrontament, on l'astúcia T'au es posaria a prova una vegada més. Els Necrons s'acostaven, i la victòria, com sempre, estava en mans dels que sabien mantenir la calma davant l’adversitat.