—SANG PER AL DÉU DE LA SANG! —vociferava l'ogret amb mandíbules metàl·liques mentre estripava la columna d’un marine amb les mans nues.
D’alt d’un promontori, Lord Khai, cuirassa esquerdada i banyada en la sang de diversos astartes, contemplava l’escena amb una ganyota d’orgull. El seu casc amb banyes llampants descansava a la mà. Els ulls encesos d’odi miraven l’horitzó.
—Els marines no són déus. No són immortals. I tampoc són invencibles. —va murmurar per a ell mateix amb un somriure ferotge—. Genets Fantasma... us arribarà el torn. Us juro per cada gota de sang vessada que us faré cridar.
Els seus ulls es van desviar cap a un grup de màquines imperials saquejades: terminals blindades, servocalaveres amb òrgans de lectura i emissors criptats encara emetent senyals de dades. Estaven protegides amb codis impossibles, llenguatges rituals del Mechanicum perduts en la fúria del temps. A Lord Khai li feien fàstic. Eren silenci, misteri i control: tot el que ell menyspreava.
—Peces inútils! —va escopir.
Va alçar el seu puny blindat, embotit en metall roent, amb intenció de reduir a ferralla aquell coneixement tecnòcrata.
Però abans que pogués descarregar el cop, el collar al voltant del seu coll va brillar amb una llum púrpura... i s’activà.
Un crit va esclatar des del fons de la seva gola. No era un crit de batalla. Era un xiscle pur d’agonia absoluta.
El seu cos va caure de genolls mentre la seva carn semblava bullir per dins, els nervis trencant-se com cordes massa tibades. Va intentar respirar, però només podia cridar.
—Ahhh... GHHHRRR... AARRRGHHH!!! —bramulava, escopint saliva i sang, la seva voluntat doblegada.
Entre la boira d’ozó i dolor, una silueta elegant i macabra emergí. Obscurus, cuirassa daurada, altaveus orgànics bategant suaument, caminava com un músic que entra al seu escenari preferit.
—Oh, Khai... tan previsible... —va somriure el Simfonista de l’Agonia, amb una veu musical, plena de mofa—. Els gossos ataquen quan poden, però amb prou electroflagel·lació i carícies en el moment oportú, fins i tot el més salvatge aprèn a seure.
Es va ajupir davant les màquines saquejades, les va examinar amb una mirada fascinada.
—Aquests codis —va xiuxiuejar— ens permetran fer créixer el Condensador d’Inmaterium. Amb això, obrirem una porta més gran, més pura... més sublim.
Es va girar cap a Lord Khai, encara gemegant a terra, i li va fer una carícia humiliant al casc.
—Bona bèstia. Has aportat sang, dolor i màquines. El teu déu estarà content. I jo també. —va somriure dolçament, com si parlés amb un gos fidel—. Espera noves instruccions. No et moguis gaire... o potser ho tornaràs a sentir.
Obscurus va marxar entre les ombres, deixant un rastre de fragància dolça i putrefacta.
Un cop la seva presència es dissolgué, el collar es desactivà. I immediatament, una onada de plaer infernal colpejà el cos de Lord Khai. Els seus ulls es van obrir com plats, els músculs es contragueren involuntàriament. Una sensació extàtica, com mil orgasmes i mil laceracions alhora, li travessava la columna.
Va quedar estès, tremolant, paralitzat per aquell plaer imposat, amb el cor accelerat.
—NO! —va pensar— Això no és meu! No ho vull!
Amb un rugit sord, es clavà les pròpies urpes a la cuixa, esquinçant-se la carn per intentar dissoldre aquella sensació. Volia tornar a sentir el dolor pur, autèntic. Però no era suficient.
—Aquesta victòria no és meva... —va murmurar, escopint—. És seva.
La sang que li regalava abans goig ara era amargor. La seva fe en Khorne trontollava... no perquè dubtés del Déu, sinó perquè havia estat manipulat com un titella.
S’aixecà finalment, lentament, mentre el plaer desapareixia.
—Quan acabi amb els Genets Fantasma... potser et tocarà a tu, Simfonista. —va escopir, odi pur als ulls— El teu dolor serà veritable. I no hi haurà collar que el pugui contenir.
Amb una ordre grollera, va fer senyal als Sempre Alçats de preparar-se. El camp encara bategava sota els tambors de guerra. Però per a Lord Khai, la batalla havia deixat de tenir gust de sang.