Les parets de metall brut del laboratori de Sèptimus, el metge dels Sempre Alçats, resplendien amb una llum esmorteïda i malaltissa. Els tubs d'assaig plens de fluids viscosos bullien lleugerament sota la influència de processos químics desconeguts. Els prestatges estaven farcits de mostres de teixit i orgues conservats en líquids túrbids, etiquetats amb una cal·ligrafia irregular. La taula d'operacions, centre de la seva obra mestra, estava ocupada per un presoner lligat amb corretges de cuir, amordaçat per evitar que els seus crits destorbessin la concentració del metge.
A un costat, instrumental quirúrgic i un seguit d'agulles i serres esperaven ser utilitzades. Però el més preuat de tot, les dosis d'una solució rara i escassa, resplendien amb el verd hipnòtic de la diogenita. Sèptimus s'hi apropà, observant aquelles ampolletes com si fossin la darrera esperança d'un home condemnat.
— Maleïts siguin aquests dèspotes... — murmurà mentre adulterava una de les dosis amb meticulosa precisió.
Sèptimus, antic metge de campanya de la Guàrdia Imperial, ara no era més que una ombra del que havia estat. La seva bata, bruta de sang i secrecions, amagava un cos prim però ple d’una energia febril. Els seus ulls, enfonsats i rodejats de cercles foscos, brillaven amb una bogeria continguda. Va agafar una xeringa plena d'una mescla desconeguda i es girà cap al seu pacient.
— Ja no em queden reserves de diogenita, saps? — digué amb un to gairebé resignat. — El meu treball es veu limitat per aquestes bestioles degenerades dels Bastards de l'Emperador. Ara sóc un esclau de Slaanesh! Jo, el gran Sèptimus!
El pacient es retorçà a la taula, però Sèptimus l’ignorà mentre li feia una incisió precisa al costat del tòrax.
— Com si no hagués tingut prou amb Khorne...! — continuà, exasperat. — Quina ironia! Un metge al servei del Déu de la Sang, un científic encadenat a un drogoaddicte còsmic!
Va apartar un òrgan amb la mà nua, fregant-se la suor del front amb l’avantbraç. Es va abaixar el coll de la túnica i mostrà una marca oculta, gravada amb cicatrius velles i podrits sigils de Nurgle.
— Almenys Nurgle dóna saviesa, dóna continuïtat... no aquesta decadència buida. I després hi havia ell... Anoshen. Ell m’inspirava coneixements, no destrucció sense sentit, no extasi autodestructiu!
El pacient intentà emetre un crit esmorteït mentre Sèptimus li injectava la solució.
— Però potser és el moment de canviar d'aires...
Va portar-se la mà al coll, palpant el collaret marcat pel segell de Slaanesh. Una cadena que no podia trencar, però potser... podria trobar qui ho fes per ell.
En aquell instant, una imatge se li aparegué. Un cos femení estès en una cel·la medicalitzada, cobert d’implants cibernètics. Un d’ells resplendia amb la llum malaltissa de la diogenita. La dona obrí els ulls de sobte i el mirà fixament.
— Jo et puc alliberar... — xiuxiuejà. — Em dic Vektra Floria, i tots dos servirem a Anoshen. Injecta a un marine i espera que et convoqui.
Sèptimus es despertà de la visió i va veure el seu pacient mort. No sentí res. Va somriure lleument mentre netejava la xeringa amb delicadesa.
— Per fi un camí... — va dir per ell mateix. — Nurgle aprovaria més que treballés amb un C'tan que amb Khorne.
Va girar-se cap a les ampolletes restants de diogenita i va murmurar:
— Hi ha molta feina a fer...