El fred metàl·lic de la cel·la s'infiltrava en els ossos dels tres rastrejadors T’au. Ay'var, Ob'yun i H’anvash seien al terra, els seus cossos malnodrits i sacsejats pels espasmes ocasionals de la seva condició. La diogenita els havia canviat. Els havia fet diferents. I per això eren presoners.
—No podem quedar-nos aquí…— Ay'var es passà una mà per la cara, intentant controlar els tremolors.
—Ell ens necessita. Ens està esperant…— Ob'yun s’abraçava les cames, amb la mirada clavada al buit.
H’anvash, el franctirador, mirava la porta de la seva presó amb una determinació febril.
—Hem fracassat. Ens van atrapar com cadells estúpids… No som dignes d’ell.
—Ja no som T’au.— Ob'yun es deixà caure enrere, la seva respiració accelerada.— Ja no som part de l'Imperi… però tampoc som res sense ell.
—Som els seus servents.— Ay'var serrà les dents.— I no podem servir-lo aquí, atrapats com bèsties. Necessitem sortir… necessitem tornar a Ell!
Les seves veus es van anar elevant, els seus murmuris es convertiren en un lament creixent, fins que una ombra va aparèixer darrere la porta. Un centinella T’au, amb la seva armadura impecable, els mirava amb menyspreu a través dels barrots energètics.
—Calleu!— La seva veu era tallant, plena de fàstic.— Escoltar-vos és una vergonya per la Castes de Foc. Mireu-vos! Ereu soldats! Ara només sou xacals malalts, carcasses corruptes d’allò que vau ser!
Els tres es van girar alhora, els seus ulls brillants d’ansietat i fúria. La seva resposta fou instantània: es llançaren cap a la porta, intentant travessar la barrera energètica amb desesperació, les mans esteses per atrapar el centinella.
—Moriràs per la teva insolència!— escopí Ay'var.
—No ets res! Només un titella sense visió!— cridà Ob'yun.
—L’amo ens dóna un propòsit… i tu mai ho entendràs!— H’anvash mostrava les dents en un gest salvatge.
El centinella ni tan sols vacil·là. Amb un moviment ràpid, va prémer un interruptor del seu rifle i una descàrrega elèctrica va esclatar en l’aire. Els tres rastrejadors es van desplomar, els seus cossos convulsionant sota la força de l’ona d’energia.
El món es tornà negre.
La foscor es va dissoldre en una claror freda. Davant seu s’estenia una cel·la il·luminada per llums mèdiques parpellejants. Aparells quirúrgics i cables envoltaven la figura immòbil d’una dona humana, atrapada en un embolcall tecnològic que semblava més una presó que una unitat mèdica.
Els seus ulls s’obriren, brillants amb una llum artificial. Els observava amb curiositat, amb una serenitat gairebé inquietant.
—No tingueu por…— la seva veu ressonà dins els seus caps, clara com una transmissió directa.— La vostra feina no ha acabat. Aviat sereu necessaris… i vindran per vosaltres.
Els tres es miraren entre si. No era un somni. No era una al·lucinació. Era un missatge.
—Qui… qui ets?— Ob'yun sentí la seva pròpia veu sonar feble.
—Em dic Vektra Floria.— La dona es va incorporar lleugerament, i un implant al seu coll va brillar amb la mateixa llum verdosa que la diogenita.— I vosaltres serviu el mateix amo que jo. Prepareu-vos. Aviat sereu alliberats.
La visió es va esvair sobtadament, com si mai hagués existit.
Els tres rastrejadors s’incorporaren, el dolor de la descàrrega ja llunyà. Els seus cossos havien tornat a la quietud disciplinada d’abans. No hi havia més desesperació, només paciència. Només espera.
Ay'var es va redreçar i es va asseure amb les cames creuades, adoptant la postura de meditació pròpia de la Casta de Foc.
—Tenim ordres.— va murmurar.
—Sí.— assentí Ob'yun.— Ja no som presoners. Som soldats.
—Esperarem l’instant adequat.— H’anvash fixà la mirada a la porta.— Hem combatut centenars de vegades. Això no és diferent.
El centinella T’au els mirà amb suspicàcia des de l’altra banda de la cel·la, però ja no hi havia traça de desesperació en ells. Els tres rastrejadors restaven en silenci, immòbils com estàtues, amb la calma abans de la tempesta.
L’alliberament estava a prop.